19 de desembre 2007

Dimarts de Cine amb els estudiants de la Ciutadella (Barcelona)

Aquestos dos d'aquí som el Lluís i jo mateix qui, amb molt d'entusiasme, ha dut a terme Dimarts de Cine, aquesta iniciativa que porto comentant des de fa pràcticament un any:


Aquest és l'ambient que es va aplegar el passat Divendres 14 de Desembre a la Residència d'estudiants de la Ciutadella (Barcelona).

I aquesta és la proposta que va fer que totes aquestes cares estiguessin atentes durant un parell d'hores a la pantalla, que disfrutessin d'una nit de cinema, companyia, palometes i descans davant els exàmens.

Cartell informatiu

En definitiva, una divertidíssima nit, de cine, de gent, d'amabilitat...
Moltes gràcies a tots. =)


16 de desembre 2007

La Casa Azul - Sala Apolo (15-12-07)

El pots adorar o bé odiar. I encara que pugui sonar a tòpic, cert és que no et pots quedar indiferent al sentir les seves cançons o, com anit, no pots sortir amb cara de pòquer després d'haver assistit al concert que va oferir a la Sala Apolo (Barcelona). Tot al contrari.

Guille Milkyway, cervell i únic integrant de La Casa Azul, es va entregar damunt l'escenari. Acompanyat d'unes pantalles, els seus sintetizadors, un piano i una guitarra, va crear alguna cosa més que un concert de música convencional, va deleitar els centenars de fans que l'aclamaven i corejaven cadascun dels versos, amb una perfomance de música, imatges i animacions gràfiques (únicament comparable amb lo que els Chemical Brothers estan acostumats a oferir).

L'orquestra al complet

Va repassar les cançons dels primers treballs i es va centrar en fer botar el públic amb les noves de La Revolución Sexual. Va portar el tempo del concert a la perfecció, amb moments melancòlics i acústics, i altres de total bogeria i ballables. Va tenir temps per interpretar la mítica "Love is in the air", fer acudits (aparentment espontanis) sobre alguns dels seus versos, repartir agraïments a tort i a dret, i acomiadar-se, emocionat, entre 2 bisos i molts aplaudiments.

Genial actuació i deliciós sabor de boca al finalitzar. Eclèctic grup de fans que ens rodejaven a la sala, indescriptible. Ganes de tornar-hi altra vegada. Blossom, Karen, Nina, Dusty, Astrud entre nosaltres. I una imatge estranya que ens va sorprendre durant tota la nit: Guille sense barret.

La Casa Azul - La Revolución Sexual


09 de desembre 2007

Votacions 2007!!

Arribem a finals d'any i se'm planteja un repte (bastant ambiciós): va, som-hi, ajudeu-me a trobar els millors discos de l'any, a nivell internacional i nacional. Us ho poso fàcil, només amb un parell de clics!

He fet dos enquestes (que estan a la dreta), i he seleccionat 12 discs editats aquest any 2007 per cada votació, els que m'han semblat més rellevants. No obstant, s'accepten altres propostes.

Com que l'elecció entenc que és difícil, es pot seleccionar més d'un cd per enquesta.

Hi ha temps fins l'últim dia de l'any. =)

07 de desembre 2007

In-somni 2007 (el resum)

Amb una mica de retard, ja estic en condicions d'explicar tot el que va donar de sí aquest cap de setmana d'in-somni replet d'actuacions musicals. El resultat és un bon sabor de boca, la sensació que s'estan fent coses, que hi ha qui es mou, i que poc a poc les escenes sense tanta projecció van adquirint protagonisme.

  • Dijous 22 de Novembre
El festival obria les portes de la segona edició a la sala La Boîte poc abans de mitja nit, amb la presentació del darrer número del magazine cultural ponentí Revers, i l'actuació dels (desconeguts per la meva part) lleidatans Hewel, que van sorprendre a la majoria d'assistents pel seu directe, cançons treballades i concises, i versions originals d'artistes com Mendetz o Franz Ferdinand. Tot un descobriment ben agradable.

Miqui Puig, vivint-ho

Mentre la sala anava prenent consistència, Miqui Puig, el que fou jurat del programa televisiu Factor X, es passejava entre els assistents tot meditant el que seria la selecció de peces per més tard. El resultat va ser un trajecte dels dels anys 60/70 fins a l'actualitat, passant per electrònica, pop, ritmes més alternatius... Una mica desenxufat al principi, el dj es va trobar més còmode amb el pas del temps fins aconseguir una atmosfera poc menys que apoteòsica.

  • Divendres 23 de Novembre
El cartell de divendres presentava el plat fort del festival: Jay-Jay Johanson. I si portava aquesta etiqueta era per algun motiu, tal com es va poder apreciar amb la multitud de gent que es va aplegar (poc puntual), al Cafè del Teatre de l'Escorxador.

Jay-Jay Johanson

Tímid i introspectiu, acompanyant de la seva banda, pianista, baixista i bateria (fixeu-vos que no utilitza guitarres) i d'un Apple, imprescindible aparell avui en dia (que interpretava a la perfecció cadascuna de les bases rítmiques electròniques de cada peça), Jay-Jay Johanson va pujar a l'escenari per reinterpretar un bon grapat de cançons de la seva discografia, repassant, bàsicament, els primers àlbums Tatoo, Whiskey i Poison, i deixant de banda la seva època més experimental (des del punt de vista de l'electrònica).

Curt però amb moments intensos. Poc més d'una hora i quart dalt de la tarima, el suec va estar sol i acompanyat, va cantar fins i tot a capella. Va tenir moments per a tot. Però no va ser rodó per l'incomprensible xivarri que es desprenia des del darrera del local.

Un cop a fora, vam tenir la oportunitat d'intercanviar algunes paraules amb els integrants de la banda, molt agradables, per cert, fent temps abans de desplaçar-nos al Cotton Club per veure la següent actuació: The Pinker Tones.

Perquè entre mig actuaven Herois de la Katalunya interior (que no posaré ni en negreta per intentar fer veure la poca rellevància que hauria de tenir aquesta ¿banda?), segurament l'espectacle més patètic i lamentable que he vist mai, i que veuré en molt de temps: 4 xavals de Tarragona desagradablement emmascarats, impertinents, desentonats, matxacons... Un cúmul de despropòsits, un darrere l'altre, que no era ni música ni res.

The Pinker Tones en directe

Havent tingut aquesta mala sort de conèixer-los en directe, poc després es van presentar The Pinker Tones a l'escenari, uns atípics dj's que van oferir un recull de ritmes i melodies ballables amb gran encert, una bona sessió d'electrònica que no va tenir l'acceptació que es mereixien per part de la gent (poca, val a dir). No obstant això, desitjo llarga vida al duo barceloní, perquè realment tenen talent.

  • Dissabte 24 de Novembre
Últim dia d'aquesta petita marató musical. No vaig poder assistir a l'actuació dels catalans Tokyo Sex Destruction, però no crec que fos el lloc més adient (el Cafè del Teatre), perquè aquestos guitarreros oferissin un espectacle amb condicions. Tot i això, no puc opinar per la meva absència.

Vive la Fête

Però ens vam retrobar al Cotton Club, amb l'energia i frescor dels belgues Vive la Fête, segurament l'altre plat fort del festival. Amb la gent abocada al duo i omplint la sala fins la bandera, la banda va oferir un bon espectacle d'electro-rock, tal com ens té acostumats. Espectacle, música i diversió, què més volem?

Finalment, la nit va acabar amb una sessió dels dj's residents a la sala lleidatana, els Calvin Brothers, punxant alguns dels temes més actuals.


Segona edició del festival in-somni i, com he comentat al principi, genial iniciativa per apropar bandes tan internacionals com les comentades a una ciutat petita i sense tradició com és Lleida. Enhorabona.

04 de desembre 2007

Atemptat a la llibertat d'expressió

És agressiva aquesta afirmació, però és així com m'he sentit, quan algú "de dalt", sense donar més explicació, ha suprimit la meva connexió (i la de tots els usuaris de la UPC, com a mínim d'això és del que tinc constància) a totes les pàgines amb domini "blogspot.com", després que el jutge mercantil núm.2 de Barcelona (amb resolució LSSI/07/073) hagi considerat inapropiada la publicació d'alguna pàgina amb aquest servidor per a tots els usuaris de l'estat espanyol.

Sense conèixer amb profunditat de quines pàgines en concret s'està parlant ni del "mal" que han pogut causar, jo (entre molts altres usuaris), he patit durant uns dies una censura del meu i dels milions de blogs que puc tenir a l'avast.

És per això que faig constància d'aquest fet inadmisible i intolerable, però que a hores d'ara ha quedat solucionat de manera misteriosa (havent fet notar la meva exaltació previament a l'organisme de la UPC), i que reprendré les publicacions d'aquest blog en breu.

Una salutació entre desconcert i indignació.

27 de novembre 2007

Trilogia Kevin Smith

Dimarts de Cine no s'atura i aquesta setmana, a part de la tradicional projecció de dimarts, tenim el plaer d'oferir 3 pel·lícules seleccionades dins la filmografia de l'eclèctic Kevin Smith, aquest mateix 28 de Novembre, a la residència d'estudiants de Terrassa.

Aquesta iniciativa sorgeix arran de la bona acceptació que va tenir el curs passat la projecció de la trilogia de Regreso al Futuro.

Per aquesta ocasió hem escollit la divertidíssima Mallrats (1996), la tragicomèdia Persiguiendo a Amy (1997) i el clàssic de Clerk's (1994), primera obra del director americà, i primer gran èxit de la seva carrera.

Pels que no conegueu res Kevin Smith, heu de saber que es tracta d'un dels homes més frikis que he pogut veure: amant de tot lo relacionat amb els còmics, Star Wars, els Videojocs, el hockey, el sexe... Temes recurrents que fan que no puguis para de riure, moltes vegades, per lo absurdes que són les situacions.


[Els horaris de les projeccions i demés informació la podeu consultar al mateix cartell de la sessió.]

20 de novembre 2007

Decepcions del 2007 (i no són poques)

Ara que ja estem arribant a les acaballes de l'any, i després d'haver pogut pair ja una bona quantita de discos, puc començar a fer alguna valoració que altra.
Deixo lo millor pel final, així que començaré avui comentant aquests artistes dels que esperes amb candeletes que arribi el seu proper àlbum, però, incomprensiblement, han editat un disc fluix, mediocre, o directamnet dolent.
Aquí alguns exemples:

Queens of the Stone Age -Era Vulgaris


Directament començant per la caràtula (?¿!!!??) però què és això? És de lo més lleig que he vist en temps. No m'agrada. I quan agafes alguna cosa amb prejudicis, malament anem. I és una pena, perquè QOTSA és una de les meves bandes preferides: un so inconfusible, la veu de Josh Homme increïble, unes guitarres oh!, riffs potents i amb vida...

Però aquesta vegada no entenc què ha passat, perquè tot plegat es fa monòton i repetitiu. Han perdut un punt d'alegria i originalitat, i ara es basa tot en bastant de soroll i poques nous.

Per més que li dediqui temps a que m'agradi, això no ha fructiferat i s'ha acabat convertint en la decepció de l'any.

4/10

Air - Pocket Symphony


Ets un enamorat de "Moon Safari"? Et va agradar "The Virgin Suicides"? Creus que "10000Hz Legend" no era tant dolent com el plantejaven sinó tot al contrari? i cada vegada que sents "Talkie Walkie" se't torna a posar la pell de gallina?

Si compleixes algun d'aquests requisits, llavors aquest "Pocket Symphony" no et convencerà, perquè el duo francès s'ha quedat sense benzina. No tenen aquells moments hipnòtics d'abans. No presenten cançons tan elaborades. Sembla, talment, com si haguessin fet un disc per complir, tot i que amb unes quantes vegades d'escoltar-lo, et puguis impregar de l'atmosfera airiana i puguis quedar mitjanament satisfet.

En destaquen: Once Upon a Time, Mer du Japon, Napalm Love.

6/10

The White Stripes - Icky Thumb


Apuntava maneres. Un primer senzill a la bena, Icky Thumb, fort, pura adrenalina, alguns detalls peculiars pel so que els de Detroit ens tenien acostumats.

Arriba el cd sencer i la pregunta que se'm passa per ment és: "Elephant va ser una excepció?". Perquè si ja l'últim treball "Get Behind Me Satan" no estava a l'altura de les crcumstàncies, aquí han tornat a reinventar-se però sense trobar el camí adient.

Se salven altres cançons com
You Don't Know What Love Is (You Just Do as You're Told), o Conquest, però en general deixa molt que desitjar.

6/10

Clap Your Hands Say Yeah! - Some Loud Thunder

Eufemismes com "Aquest no és un disc fàcil", "Voler evolucionar és difícil" o "El segon cd sempre costa molt" no justifiquen aquest petit desastre. I dic desastre després d'haver pogut adorar el seu primer treball de títol homònim. Allò sí que era original, divertit, juganer, estrany...

Aquest "Some Loud Thunder" és molt estrany, poc juganer i gens divertit, sinó tot el contrari: fosc, molt fosc, tèrbol, i sense tanta imaginació com fa, tan sols, un parell d'anys.

Això sí, no deixis d'escoltar Satan Said Dance o Yankee Go Home, que són realment genials.

5/10

Deluxe - Fin de un viaje infinito


Bé bé bé... Arribats en aquest punt la cosa começa a ser difícil d'avaluar. Però tranquils que en faré un resum ben ràpid i entenedor: "Fin de un viaje infinito" és un dels majors conjunts de despropòsits que mai he sentit, absurt fins a ser insoportable.

Xoel, l'has cagat.


1/10

16 de novembre 2007

Simpsons? o un recull de pel·lícules?

Hi ha algú que no sàpigui qui són els Simpsons? Evidentment, la resposta és no.
A dia d'avui no crec que hi hagi cap ésser que hagi pogut viure paral·lelament a aquesta atípica família de personatges grocs d'Springfield.

Si bé és cert que ens han repetit tots els capítos fins a la sacietat (ja ho comentaven un dia a La Baca Pop), i sembla que coneixem tots i cadascun dels detalls de cada escena, mai acabes de descobrir-los amb profinditat...

I si no, només cal que mireu aquesta pàgina [Escenes i imatges de referència de les pel·lícules], d'algú que s'ha dedicat a retallar frames originals i posar-los al costat del Bart, Homer, Marge i companyia, i en la que podreu trobar coses com aquesta:

Simpsons & The Shining (El Resplandor)

2001:Odisea en el Espacio, La Naranja Mecánica, En busca del arca perdida, Ciudadano Kane, Qué bello es vivir!, Alguien voló sobre el nido del cuco, El Padrino... són d'altres que també han estat homenatjades. Increïble repertori a pel·lícules de tots els temps, moltes de les quals, ben segur, havien passat desapercebudes al veure els capítols.

10 de novembre 2007

2a edició In-somni Lleida 2007


Doncs sí, el que semblava impossible, un festival independent prou interessant, amb propostes d'alt nivell d'aquí i d'arreu fet a Lleida, arriba a la segona edició, properament, aquest mes de Novembre, els dies 22, 23 i 24.

Si ja l'any passat va ser una grata sorpresa descobrir aquest In-Somni, podent veure Camera Obscura, Mendetz o Ladybug Transistor, aquest any tindrem l'oportunitat de gaudir d'artistes de la talla de Jay-Jay Johanson, The Pinker Tones, Tokyo Sex Destruction o Vive la Fête (entre d'altres). Tot plegat increïble.

A més, també forma part del festival la presentació del Reactable, aquest nou instrument electrònic que està fent furor arreu del món, i que ha estat utilitzat, entre d'altres, per la Björk, a la Biblioteca Pública de la ciutat.

Tots els detalls a la pàgina web del festival.


PD: Jay-Jay Johanson... Ai Déu meu... Quina emoció!


07 de novembre 2007

Parecidos Razonables? #10

Aquesta vegada un de molt evident, amb dos bandes de renom al capdavant (Queen i Blur) i un artista al darrere de tot (Andy Warhol) com a punt de referència. N'hi ha d'altres, segur, que han imitat l'estil.

¿Està tot inventat i ara només ens dediquem a copiar?


Queen - Hot Space (1982) &
Blur - The Best of Blur (2000)




Les referències:
Obres com "4 Marylins (1962)" o "4 Pandas (1983)", d'Andy Warhol.


03 de novembre 2007

Per "Tots Sants": Panellets.

Amb una mica de retard celebro la castanyada. I com que aquest any va envoltada d'apunts i més apunts traduïts en innumerables exàmens, encara no he pogut degustar cap panellet dels de tota la vida.

Sort que hi ha gent al món (artista la catalogaria jo), com la Gemma Peiró, Peiró pels amics, que darrera del pseudònim de Gyzketa té amagats cops tan genials com aquest:

Panellets para todos


Sobretot no us oblideu de passejar detingudament pel seu fotolog, que realment, val molt la pena.

Molts records Gemma! =)

31 d’octubre 2007

127.com: música legal a internet

vista del portal www.127.es

Que la indústria musical està fent un gir, poc a poc, és un fet prou evident si tenim en compte iniciatives a gran escala com la de Radiohead en el seu últim cd, In Rainbows. Seguint amb aquestes noves idees, tan sols fa poc més de 2 o 3 setmanes que ha aparegut un portal web espanyol, www.127.com, que té com a iniciativa la "descàrrega de la cultura gratuïta per internet".

Ja sigui a nivell d'àudio, imatges, vídeo... Qualsevol tipus de creació artística és vàlida en aquest espai, i gent d'arreu del món ja han penjat les seves primeres cançons, fotografies, textos o fins i tot software, perquè el puguis usar i descarregar sempre que vulguis i de manera totalment legal.

La idea voltava pel cap d'Enrique Sierra des de fa uns anys, ex component de la banda nacional Radio Futura, amb la idea de poder mostrar la teva pròpia obra a un públic més ampli i de manera més extensa que l'arxiconegut MySpace, per exemple, que no permet la descarrega d'arxius.

Pel que fa a números, www.127.es porta molt poc temps en acció, però l'acceptació està sent tan alta, que més de 300 creadors de 80 països de tot el món ja estan inscrits i han deixat alguna creació pel portal. El que es pretèn en un futur pròxim és que els creadors puguin tenir benefici a través de la publicitat de la pàgina (fet que està per veure encara).

El que és pal·lès, és que algunes de les aportacions ja fetes són força interessants.

26 d’octubre 2007

Així o aixà?



Desconcert.

Aquesta és una de les sensacions que obtinc quan miro atentament alguna obra famosa abstracta d'algú destacable, o no, plasmada en forma de quadre o escultura en algun museu o lloc d'arreu.

La d'aquí al damunt és una pintura del rus Vasily Kandinsky, que porta per títol Composition X (1939).

¿Però algú em podria afirmar quina és la posició vertadera (i entenc com a vertadera, original) del quadre?

L'altre dia vaig sentir que el mateix Kandinsky, en un moment donat de la seua vida i just després d'haver pintat un quadre, el va girar per equivocació.
- "oh!", va exclamar.
El resultat li va semblar molt millor que mirat del dret, i immediatament el quadre va passar a ocupar alguna paret justament al revés de la posició en que havia estat pintat.

Art (que no enten de posicions).

19 d’octubre 2007

"La Revolución Sexual"


Aquest és el títol del nou llarg de Guille Milkyway, o el que és el mateix, La Casa Azul, a partir del dia 3 de Novembre podrem sentir íntegrament. De moment, ens conformem amb unes quantes de les cançons seleccionades al seu myspace. Escolta-les aquí.

A primer cop d'ull, el so bubblegum, indie pop amb què ens tenia acostumats seguirà sent la tònica del treball, però mai se sap amb aquesta caixa de sorpreses que s'amaga darrere de 5 personatges als qui anomena David, Virginia, Sergio, Clara i Oscar...

El que és segur és que el dia 6 de Novembre en fa una presetació a l'FNAC de Barcelona i el dia 15 de Desembre oferirà un concert a la Sala Apol·lo de la mateixa ciutat, i que portarà un barret que li taparà la cara. D'això també n'estic segur.

Des d'allí ja tindreu més notícies.

Guille Milkyway, per si no el coneixíeu


* Fixeu-vos amb la frikada de posar el títol (imagino) en japonès/xinès a la portada també. Portada subtil, val a dir.

11 d’octubre 2007

Bogeriaaaa!! In Rainbows

In Rainbows, el nou i flamant setè àlbum de Radiohead, segurament la banda que cataloga i agrupa millor el segell indie per a qualsevol, es va fer públic ahir mateix dia 10 d'octubre a través d'internet. Però no ho va fer de manera convencional, no. Com explica aquest article del diari El País, la banda ha estat pionera en dur a terme un nou mètode de compra de música a través de la xarxa. El preu de In Rainbows és variable segons cadascú, fent una aportació des d'1 penic fins el que tinguis interès de pagar. Increïble. Aquesta sí és una manera d'apropar la música a qualsevol, i no amb els preus prohibitius de 20€ per un cd en qualsevol botiga musical.

Musicalment parlant, tot i que encara està a les beceroles, aquesta nova entrega és una barreja dels sons que van investigar a Kid A amb les bases del darrer de Thom York en solitari (The Eraser). Madur i instrospectiu, a primer cop d'ull ja conté alguns temes que, sense cap mena de dubte, seran de referència per a tots els fans.

El tracklist és el següent i
si tens ganes d'escoltar-lo sencer, ja el tens aquí mateix!

01. 15 Step
02. Bodysnatchers
03. Nude
04. Weird Fishes/Arpeggi
05. All I Need
06. Faust Arp
07. Reckoner
08. House of Cards
09. Jigsaw Falling Into Place
10. Videotape








L'acceptació que està tenint només unes hores després de la sortida a la llum pública per part dels fans és descomunal i desmesurada (com així es pot veure en diversos fòrums musicals de la xarxa). 4 anys sense Radiohead. És, probablement, el cd més esperat de l'any, i la bogeria ha apoderat a molts...

09 d’octubre 2007

(sense títol)

Us sonen aquestos quatre personatges de la imatge? Aquests vestits, aquests barrets negres, aquest bar, diguem-li, exòtic i inconfusible...

Una cosa enllaça una altra, que al mateix temps està relacionada amb una tercera i una quarta... I després d'uns quants tombs, personals, treballs de classe de Llenguatge AV, xarrades amb Elías... Vaig arribar a la conclusió que
La Naranja Mecánica (A Clockwork Orange, Stanley Kubrick (1971)) és una de les meues pel·lícules de referència. I pel que he vist, no en sóc pas l'únic.

Sinó, mireu l'homenatge que va fer Blur amb el videoclip de "The Universal". Canço imprescindible, vídeo genial.

Blur - The Universal


07 d’octubre 2007

La cara oculta de...


Qui és? El simpàtic Alex Kapranos (tot i que la foto pugui mostrar el contrari).

Què fa amb la seua vida?
És músic i cantant, cantant i músic, en qualsevol ordre.


Per què és conegut?
Perquè és l'ànima de Franz Ferdinand.


Ha fet alguna cosa especial per dedicar-li aquest espai?
Sí, aquest jove escocés ha viatjat per tot el món durant les numeroses gires amb Franz Ferdinand. Normalment, crec que acostumen a veure molt poc de totes les ciutats que trepitgen. No obstant, ell ha anat trobant un hobbie que aquesta setmana ens explica detalladament el suplement de El País (ep3), en el seu format en paper.

Kapranos, un fan culinari, treu aquestos dies a totes les llibreries del món, ni més ni menys que un llibre de cuina (!!!), en el que va il·lustrant i recollint tota mena de plats i postres que ha tingut l'experiència de saborejar per totes les ciutats on ha actuat o, simplement, viatjat per plaer. Una experiència que porta fent des del 2005, escrivint una columna setmanal sobre el tema a un diari anglès, The Guardian.

El recull constarà de 451 pàgines amb tota mena de receptes de Glasgow, Londres, Osaka, Hong Kong, Sidney, Austin o San Francisco, sempre comentades i relacionades amb curiositats musicals; i portarà per títol Sound Bites. Comerse el mundo de gira con Franz Ferdinand.

Tots tenim una cara oculta. O el senyor Kapranos s'avorreix molt, o li encanta la cuina. Perquè està clar que no serà una forma d'obtenir algun sou extra...

I de passada, aprofito per posar una cançoneta de FF, per si algú no els coneix (!!!).


04 d’octubre 2007

Frikades d'aquí i d'allà (I)

Incorporo un nou espai que, com podeu veure, no sabia com titular, però està clar quin contingut anirà exposant. La principal font en serà el Lluís, que sempre està atent a tota mena de "xuminades" que van apareixent per la xarxa, coses com aquesta...

La pàgina web més llarga del món (!!!), que medeix no sé quants quilòmetres. Mireu la barra de l'scroll, tant petita que ni s'aprecia. Aneu baixant aneu... I si no us ho creieu, teniu la cinta mètrica..

La pàgina web més llarga del món, aquí, en un clic.


Si aquest pretenia ser un blog seriós aquí acaba de perdre aquesta etiqueta.

PD: Entendré que algú comenti que això no té ni cap ni peus, que no presenta cap mena d'interès i que sobra enormement. La veritat és que tindrà raó. La qüestió és que hi han més temazos com aquest guardats per més endavant.
=)

01 d’octubre 2007

Malabarraca v2.0

Un any i moltes hores de son perdudes davant el Dreamweaver després, des de Malabarraca es dóna el tret de sortida a la nova pàgina web de l'associació cultural que ha dut a terme David al disseny i Lluís a la programació, principalment.

Els canvis aparentment són físics i estructurals, amb lo que el contigut seguirà sent el mateix, sempre tenint en compte els nous projectes proposats (com el concurs de samarretes que avui acaba, el de Medio Cero Duets o tota la informació sobre els Dimarts de Cine).

Prou de xerrameca i deleiteu-vos amb el treball.


25 de setembre 2007

Redireccionant la discografia de Sidonie: Costa Azul


Els 3 primers treballs en anglès (Sidonie, Let It Flow, Shell Kids), potser per ser més cools, potser per motius personals. El tema de començar una carrera musical en anglès o castellà/català és un tema delicat que donaria molt per parlar, són diverses les opinions i els casos. Serem objectius: una bona col·lecció de cançons irrepetibles i ben sentides per molts, "on the sofa", "bla bla bla"... des del 2001 fins el 2003.

Petita parada, canvi radical. El 2005 decideixen fer un gir, passar-se a la psicodèlia (Fascinado) i, amb ella, cantar en castellà. El resultat: fluix, tot massa diferent, les coses no encaixen, i tot i tenir alguns 'temazos' importants, mal sabor de boca.

Avui els tenim aquí altra vegada, amb Costa Azul. El millor de la seua discografia, de llarg. En castellà, però se senten còmodes. Grans cançons, col·laboracions: "Los olvidados", "Nuestro Baile del Viernes"... i una imprescindible: "El Giraluna".

Bravo per Sidonie! Un dels millors discos nacionals de l'any (juntament amb Astrud, per suposat).





22 de setembre 2007

2a Temporada de Dimarts de Cine


Aquí estem, nou curs, més cinema. Seguint la mateixa política que ja vam començar l'any passat, els Dimarts a la nit teniu una cita amb el cine. I les primeres projeccions d'enguany ja estan decidides: "Nueve Reinas", "Odette, una comedia sobre la felicidad" i "Hero".

Us hi esperem a tots!

(clica per veure'l més gran)

19 de setembre 2007

Festes de la Mercè 2007

Arriba carregat, i de valent, el proper cap de setmana a Barcelona, amb les Festes de la Mercè, que ompliran la ciutat amb un munt d'activitats culturals des del divendres fins el dilluns, principalment. I el tema musical enguany és prou atractiu, amb el BAM i tots els concerts que es realitzaran per diferents espais com el Parc del Fòrum, l'Antiga Fàbrica Damm, la Plaça de Sant Jaume... i no ens podem perdre la cita del diumenge:



Travis
, Antiga Fàbrica Damm. 21.30h

I al Fòrum, a partir de les 23h:
Triángulo de Amor Bizarro
Ghosts
Deluxe
Hard-Fi





Altres dies, grups com Deluxe, Love of Lesbian, The Thrills, Atom Rhumba, Rauxa, Gertrudis, un munt de Dj's, Adrià Puntí, Quimi Portet... En definitiva, una gran varietat de grups per escollir, triar, remenar i escoltar.

17 de setembre 2007

Marlango, de nou, sí sí, Hold Me Tight!

Nou àlbum de Marlango, que portarà per títol Electrical Morning i que podrem escoltar a partir del dia 25 d'aquest mateix mes de setembre. Aquesta vegada amb col·laboracions com Jorge Drexler, entre altres, i més música de la Leonor Watling i companyia. Evidentment, ja n'hi ha moltes ganes. Però de moment aquest primer avançament a tot lo que vindrà: Hold Me Tight. Vídeo curiós com la majoria dels d'aquesta genial banda.

Marlango - Hold Me Tight

14 de setembre 2007

Polònia

Anit va tornar un dels millors programes d'humor i entreteniment que la televisió ha donat: Polònia, emès per TV3 (televisió pública catalana), aquest espai setmanal de 3/4 d'hora critica la realitat política del moment a nivell de Catalunya i la resta de l'estat, sempre en to irònic, satíric i terriblement divertit.

La grandesa radica en la qualitat dels esquetxos guionitzats per Toni Soler i interpretats per actors com Queco Novell, Sergi Mas, Cesc Casanovas, Bruno Oro o Manel Lucas, entre altres, que caracteritzen personatges de la talla de Maragall, Montilla, Mas, Zapatero, el Rei, Acebes, Franco, Lluís Llach... A la perfecció. Tal és aquest extrem, que en ocasions la realitat és confon amb la ficció!

No us ho perdeu, dijous després del telenotícies nit, a TV3.
I aquí algun esquetx d'aperitiu per veure el perquè de tot plegat...

"El régimen de Franco"


"Montilla parla català a la intimitat"


"Discurs del Maragall"


22 d’agost 2007

Parecidos Razonables? #9

Una casualitat que ha aparegut davant meu, i no he sentit pas cap dels dos cd's, però les caràtules m'han semblat prou interessants...


The Notwist - Neon Golden (2002) &
Fujiya & Miyagi - Transparent Things (2006)

19 d’agost 2007

Bobby McFerrin


Aquest és Bobby McFerrin, de cos present.

Qui és? Un crack novayorquès de 57 anys.

I perquè? Per què porta, des de fa molts anys, una vida polifacètica dedicada plenament a la música des d'àmbits completament diferents com la direcció d'orquestra clàssica o la interpretació a capella de peces de jazz.

Què el fa especial? La seua capacitat vocal, el seu enorme registre que té, que li permet fer autèntiques virgueries amb la veu, poder interpretar obres, al seu estil, impressionants, fent 4 instruments al mateix temps, per exemple. És capaç de fer el que es proposi.

Potser amb aquesta descripció no us sona, però és l'autor d'aquesta cançó qui sí reconeixeràs:

Bobby McFerrin - Don't Worry, Be Happy


Però aquí podràs apreciar el seu talent...

07 d’agost 2007

02 d’agost 2007

Aquestes ulleres em sonen...

...Però 2.000.000 de dólars se les valen?

Això és lo que ha pagat algun anònim per les ulleres que portava el beatle John Lennon l'any 1966, en una gira pel Japó, i que ara, aquest anònim posseirà per donar-les a algun museu de Liverpool.

Realment, i que quedi entre nosaltres, no fan mol bona cara, i molt còmodes tampoc deuen ser, però mira, qui els té, se'ls gasta com vol!

La notícia extreta d'El País.

30 de juliol 2007

Tú no existes


Aquest és el títol del nou treball d'Astrud, o el que és el mateix, Manolo i Genís, Genís i Manolo, aquest peculiar duet electropop de Barcelona que no para de sorprendre amb cada cançó que escriuen. O els odies o els aclames, no hi ha terme mig. I aquest "Tú no existes" no n'és una exepció.

Fresc per aquestos dies d'estiu, les 11 peces són divertides i tremendament originals. Unes lletres fantàstiques, com sempre, i els tocs de casio que aquesta vegada semblen més "naturals", no sabria descriure perquè.

El disc està format per temes com "Paliza", en el que Manolo descriu lentament com l'estan apallissant, amb un ritme i una tonada alegre i juganera que contraresta amb la magnitud de la història; "El Vertedero de Sao Paulo", on "hay enterradas 4 biblias, una está un poco mordida, pero 3 están en buen estado" i "no es una metafora sinó un vertedero que tienen en Sao Paulo"; o apareix un Manolo cabró comentant que "el último capítulo de Friends me afectó más que lo nuestro" a "Minusvalía", una història de desamor; o "Son los padres", que explica la decepció d'un nen de 10 anys al saber la trista realitat sobre els reis mags: "todo es una mentira"; "Los otakus", on Manolo es fa amic d'una colla d'otakus i està molt content...

Astrud - El Vertedero de Sao Paulo


El disc acaba amb una peça instrumental, "Ningún tesoro", que només conté una frase suggerent "una instrumental, para que asimiles lo que acabas de escuchar".

Genial. No té desperdici aquest cinquè àlbum de la discografia d'Astrud, i realment és una experiència completament diferent a l'escolta de qualsevol altre grup o disc. Riuràs una bona estona si saps endisar-te a l'atmosfera Astrud i deixar-te portar per les seves històries.

Mira'ls i escolta'ls en alguns dels seus vídeos:

Astrud - El miedo que tengo


Astrud - Minusvalía


Astrud - Paliza


21 de juliol 2007

Summercase - 13 Juliol 2007 (I)

Una setmana després hagi passat aquest cap de setmana tan destacat i hagi pait totes les hores de música viscudes al Parc del Fòrum de Barcelona, ja estic capacitat per a descriure alguns dels moments del festival, el Summercase 2007, que arribava a la segona edició i presentava un cartell molt ambiciós per a plantar cara al festival amb més renom a la península ibèrica, el FIB.

Així doncs, divendres 13 de Juliol (no gaire puntuals a la cita, val a dir), amb el nostre festipack sota el braç i amb moltes ganes de concerts ens vam endinsar entre la multitud al Parc del Fòrum. Es respirava un ambient festiu, gent jove i no tan jove amb ganes de sentir bona música i disfrutar del cap de setmana. La calor es feia soportar. 3, 2, 1... acció!

El primer contacte va ser el so de Guillemots, que de lluny s'escoltava prou bé, però a l'entrar a la carpa vam poder observar les deficiències de la Terminal S, calor, molta calor i so regular. Vist lo vist, tomb pel recinte, i vam treure el nas a Lilly Allen, que tindrà molt bona veu i farà melodies molt adients... a los 40 principales, però no al Summercase. Aquesta combianció de reagge a voltes, pop a d'altres o funky algunes altres és del tot prescindible.

Guillemots - Trains to Brazil


Guillemots - Made Up Lovesong #43


Així que decidim conèixer personalment The View, un altre d'aquestos grups anglesos els quals la suma dels anys dels seus membres no arriba a un segle, ni molt menys. La juventud, en aquest cas, va comportar que regalessin un bon grapat de cançons guitarreres divertides i ballables, amb un toc macarrilla i juganer a la vegada. Recorden ampliament als Arctic Monekys. S'haurà de veure si no només són flor d'un dia.

The View - Don't Tell Me


Donem per perdut l'intent de veure la PJ Harvey, que dins la Terminal S ofereix un concert intimista, ella sola, davant milers de persones asfixiades que omplen fins la bandera la carpa. Mala sort, una altra vegada serà.

Confeti, globus, Pares Noels i ninots estranys, una bola gegant transparent i Wayne Coyne a dins donant voltes per damunt el públic. The Flaming Lips van saltar a l'escenari i Déu ni do quina festa que portaven. Quanta parafernàlia! Que va ser més que benvinguda ja que la psicodèlia a que ens tenen acostumats no va estar a l'altura de les circumstàncies: detalls com "the yeah yeah yeah song" i poca cosa més. Com diuen els castellans, "mucho ruido y pocas nueces".


Cancel·lat el concert de Mika i modificant l'horari d'Astrud, l'atenció de la nit se centrava en Arcade Fire. D'acord, partint de la base que no puc ser objectiu amb els canadencs per tot el que comporten els dos treballs que han realitzat fins al moment, es pot dir que la hora i quart que van estar a damunt de la tarima de la Terminal O van fer que els pèls dels braços dels asistents estessin erectes la major part del temps. I això va ser gràcies a Funeral, a Neon Bible, a les ganes que hi posaven Win Butler, Regine Chassagne i la resta de músics de l'àmplia formació, i també gràcies als nombrosos "Neighborhood", "Rebellion" o "No Cars Go". Esplèndit, increïble... I encara em quedo curt.


Arcade Fire - No Cars Go


Arcade Fire - Rebellion (Lies)


Extasiats ens desplacem per a veure què ens ofereixen Okereke i els demés, dit en altres paraules, Bloc Party. No m'agraden. No, no i no! Tindran alguns temes destacables, que han sabut trobar una fórmula màgica per distreure la gent, però en general, i en particular aquest últim darrer treball "A Weekend in the City" fa pudor a cançons repetides, a antimelodies (amb 3 o 4 notes pot ballar tot plegat)... I això no és lo que hauria de ser. Se salva el guitarra, que té un do privilegiat, un crack. Però no val a fer apologia. Ara bé, els fan enferborits que no paraven de cridar segurament també tenen molt a dir-hi.

Bloc Party - Banquet


La nit avançava, i Scissor Sisters van aparèixer amb les seves pintes extravagants, com sempre, les seves peces animades i mogudes, com sempre, i el seu esperit imperactiu, com sempre també. No obstant, no se'ls veia tan frescos com altres vegades, o sense anar més lluny, al FIB de l'any passat, on van oferir un espectacle brutal. En aquesta ocasió va ser correcte, simplement. M'esperava més.

Scissor Sisters - Comfortably Numb


Scissor Sisters - I Don't Feel Like Dancin'


Des de la llunyania, Amable & Gato tancaven pràcticament la nit punxant aquestos temes d'ara i d'abans que sempre t'agrada recordar o descobrir. Una manera agradable de posar punt i seguit a la cita i deixar-ho tot preparat pel dissabte, que prometia (i així va ser) destacable.

Algun "contra". Mal començament ubicar Editors, un grup que està emergent en potència dins el panorama musical a primera hora de la tarda del primer dia, quan altres grups menys interessants ocupen espais i horaris més glamurosos.

Ah! I la vivència l'he adoptat en plural gràcies a la companyia del cap de setmana. Així que si algú s'ha sentit aludit i no hi està d'acord, que es pronunciï. =P

12 de juliol 2007

Dies d'estiu, temps de música i festivals

Desperto d'aquesta hivernació estiuenca i més que prolongada en la que estic vivint per treure el cap i avisar que el Parc del Fòrum de Barcelona serà el meu proper destí, demà mateix i durant aquest cap de setmana. L'event? El Summercase, festival que arriba enguany a la segona edició i que presenta un cartell més que atractiu, amb caps de cartell com Arcade Fire, Air, Jesus and Maru Chain, PJ Harvey, Scissor Sisters, Astrud, Guillemots, The Hidden Cameras, !!!... Entre molts altres.

Si l'estiu passat era el torn de viure l'ambient fiber, aquest flairarem l'aire que tenim aquí al costat de casa, a Barcelona.

Sense temps de vacil·lar, reobro l'espai, i alguns aspectes canviaran. Temps al temps.