28 de desembre 2006

Fum, Fum, Fum...

No us espanteu si al passejar pel carrer Major de Lleida us trobeu, en alguna cantonada o racó, un grup de gent jove que anima i ambienta amb molt d'entusiasme els freds carrers de la ciutat aquestos dies de festes.

Sota qualsevol inclemència climatològica, el Cor del Conservatori de Lleida ha decidit dedicar uns moments del seu temps a cantar un recull de nadales, amb més o menys fortuna, i donar un esperit encara més nadalenc al transitat carrer Major.

Si ens veieu, ature-vos uns instants, segur que valdrà la pena!
Gràcies a tots per escoltar-nos!
Bones Festes a tothom! =)

22 de desembre 2006

Músic... i Artista!

Aquestes serien les dos paraules que defineixen Joseph Arthur de qui, els últims dies, no puc parar d'escoltar el seu últim treball, “Nuclear Daydream” (2006). Són 12 peces de pop-rock alternatiu, ell i la seua guitarra, acompanyat amb una bona instrumentació la major part de les cançons, així com uns bons cors, com en altres ocasions.

Tot i tractar-se d'un cd una mica irregular presenta momemts genials i cançons per sonar una i altra vegada, com
“Too Much Too Hide”, “Black Lexus”, “You Are Free”, “Automatic Situation” o “Don't Give Up On People”. La seua veu a l'estil Micheal Stipe és adient com a cantant...

Però no només es mou pels terrenys melòmans, no. També dedica bona part del seu temps a l'art, a la pintura, com aquestos quadres extrets de la seua pàgina web (que recomano profundament, i no té desperdici). Amb més o menys fortuna fa tota mena de peces abstractes, molts colors i moltes figures estranyes, al menos pels que no som entesos en la matèria.

Desconec si és ell mateix qui fa el disseny de les caràtules dels seus cd's (tret d'aques últim
“Nuclear Daydream”) o és algú altre, però l'estil és el mateix.

Moment per escoltar
“Nuclear Daydream”: Quan tinguis un moment, posa't alguna cançó. Segur que quedaràs satisfet i més tard voldràs continuar escoltant.

Escolta aquí el CD sencer, des de la seua pàgina.

"In the Sun" (que et pot sonar de sentir-la a algun anunci de TV)


21 de desembre 2006

Josh Rouse, americà incansable

Editar 8 CD's en 9 anys ho corrobora. Aquesta és la fita que ha aconseguit l'incansable Josh Rouse que, després d'acabar un projecte ja està immers en el següent. Aquest ritme només es veu superat avui en dia pel seu compatriota Sufjan Stevens.

Aquest 2006 ha estat el torn de “Subtítulo”, que després d'afincar-se a terres espanyoles, concretament al Puerto de Santa María (Cádiz), ha fet una mena d'homenatge als nostres paisatges, no només amb el títol del CD sinó també amb alguna cançó com “La Costa Blanca”, tractant d'un manera relaxada i íntima les 10 cançons i els escassos 30 minuts de música.

No era feia fàcil estar a l'altura de les circumstàncies després d'haver fet el magnífic “Nashville” (2005), però temes com “The Man Who...”, “Givin' It Up”, “Quiet Town” o la mateixa “La Costa Blanca” posen en evidència el gran moment de forma d'aquest americà de Nebraska.

Moment per escoltar "Subtítulo": Tarda de Diumenge o nit traquil·la, entre apunts o projectes d'autocad, tot i que l'hauràs de posar vàries vegades per la curta durada!


"Givin't It Up"


"His Majesty Eyes"


"Quiet Town"

20 de desembre 2006

Dimarts de Cine a Terrassa


Perquè no només de música vivim.
Amics de Terrassa han creat per a tu els "Dimarts de Cine", una iniciativa que et porta el cine dels nostres dies a, pràcticament, casa teva.

Podràs veure cada setmana alguna de les pel·lícules més destacades dels últims anys, en pantalla gran. A més, es farà una presentació del llargmetratge.

Tot plegat començarà a partir del següent quadrimestre, a finals de febrer.

No patiu que tindreu més informació ben aviat, amb totes les pel·lícules que projectarem els propers mesos.


T'hi esperem!



#Col·lectiu Amics de Terrassa
Més informació, també, a Malabarraca.

17 de desembre 2006

Persephone's Bees - Notes From the Underworld (2006)

Angelina Moysov és russa, sí sí, de Rússia, país que només ens tenia acostumats a produir, i ja fa temps d'això, compositors càssics, però que en els últims temps ha deixat entreveure alguns personatges interessants com la Regina Spektor (a qui sí és oportú ja li dedicaré temps un dia, perquè ho mereix), o ella mateixa. Aquesta noia d'aspecte tètric és la veu cantant de Persephone's Bees, un quartet que es mou entre l' indie pop de sintetitzadors i teclats, sorolls i sorollets, i les ganes de jugar impregnada a les seues melodies.

Aquest 2006 han editat el seu primer CD, 'Notes From the Underworld', que presenta unes quantes cançons de pop imprescindibles. "Nice Day" o "City of Love", com la major part del CD són temes que entren a la primera, transmetent una alegria i frescor que sembla estrany que pugui provenir de la Sibèria. En varis moments em recorda The Fiery Furnaces, tant amb la veu d'ella com en vàries cançons.

Escolta 4 de les seues peces al seu espai:
El videoclip ja ensenya aquest estat infantil i divertit.


"City of Love"


14 de desembre 2006

Love of Lesbian - Maniobras de Escapismo (2005)


"Maniobras de Escapismo" (2005) va ser una de les sorpreses de l'any passat. Els barcelonesos deixen l'anglès canten per primera vegada en castellà. El resultat? Estrany i sorprenent. Una dosi genial de pop alternatiu, una mica complex, potser, amb cançons ben esquizofrèniques, melancòliques, crítiques o quotidianes.

Impossibles de classificar o etiquetar-los, de relacionar-los amb altres del panorama, Love of Lesbian marquen amb estil propi una visió ben peculiar del pop actual.

Escolta uns quants dels seus singles al seu 'myspace':



'Cartas a todas tus catástrofes'


"Maniobras de Escapismo" en directe.


12 de desembre 2006

Richard Swift - The Novelist / Walking Without Effort


Obro la capsa, sigilosament, amb molta cura i atenció, amb total expectació, talment com si es tractés d’una petita caixa de música, d’aquelles que tenen una ballarina al mig que es mou al ritme tranquil d’una suau i agradable melodia minimalista.

Un cop dins, hi trobo dos petits compartiments, editats per separat als EUA, però que arriben al nostre país en format d’un de sol. El primer, “The Novelist” (2001), fou lo primer que es coneix de Richard Swift, un jove compositor californià de 28 anys que ha escrit les seues peces tancat dins la seua habitació, amb la simple ajuda d’un ordinador, i amb la inspiració de songwriters com Rufus Wainwright o Elliott Smith. Els menys de 20 minuts de so Lo-Fi bé es podrien emmarcar com una petita banda sonora d’una pel·lícula antiga, on les imatges en blanc i negre passen a càmera lenta, dibuixant minuciosament cada situació, i on la veu de Swift forma part d’aquesta capsa de música.

Continuo destapant la capsa lentament i, en aquesta ocasió, hem trobo davant de “Walking Without Effort” (2003), una segona part del LP més interessant, que proporciona canvis notables al que he sentit anteriorment. La veu es torna més clara, més propera i no tant distorcionada. A mesura que avança es pot apreciar la gran varietat instrumental de vent que incorpora a cada peça, des de trompetes, saxofons, clarinets, harmòniques… L’indie pop es torna més complet, amb més idees i més varietat musical. El punt àlgid arriba amb “Losing Sleep” i després amb “Beautifulheart”, que tanca l’àlbum, quan hem quedo bocabadat amb la ballarina (que no para de girar), el so de la caixa de música i un Elliott Smith que sembla que saludi.

Notable debut, que si bé no sembla la millor combinació editar conjuntament les dos parts exposades, Richard Swift aconsegueix captar l’atenció de l’oient i deixar-lo captivat. Després de menys de 50 minuts, la ballarina ha deixat de girar. La música s’ha acabat, tot plegat amb un regust de boca molt dolç…



"Beautifulheart"

Val, alguns ho haureu llegit abans, potser.
Però les coses bones es poden recuperar, no?

#Publicat a Malabarraca el febrer de 2006, aquí.

Sr. Mostaza, i no serà l'últim senyor...

Perquè són divertits, fan un pop fresc i desinteressat.
Per haver-los conegut al FIB, aquest estiu.
Perquè hi ha una saga de senyors espanyols que s'han de seguir, avui tenim el primer.
Però principalment perquè l'edició del clip l'ha fet un "Malabarraco", i com que està molt currat, us el regalo.

Sr. Mostaza - "Ahora Comprendo Bien"




05 de desembre 2006

Lo millor del 2006

Fent les últimes passes per aquest 2006, crec que és un bon moment de fer balanç i opinar de quins han estat els millors cd's d'aquest any. Aquí va la meua selecció, després de meditar-ho una bona estona, tant a nivell internacional com nacional.

I ja que és internacional ho titulo: 'The Best of 2006' =P

Internacional

01. Belle & Sebastian - 'The Life Pursuit'
02. M. Ward - 'Post-War'
03. Camera Obscura - 'Let's Get Out of This Conutry'
04. Zero 7 - 'The Garden'
05. The Essex Green - 'Cannibal Sea'
06. Calexico - 'Garden Ruin'
07. Peter Bjorn & John - 'Writter's Block'
08. Gomez - 'How We Operate'
09. The Raconteurs - 'Broken Boy Soldier'
10. Pearl Jam - 'Pearl Jam'
11. Muse - 'Black Holes and Revelations'
12. Jet - 'Shine On'
13. Josh Rouse - 'Subtítulo'
14. Phoenix - 'It's Never Been Like That'
15. Mogwai - 'Mr. Beast'


Nacional

01. The Pinker Tones - 'The Million Colour Revolution'
02. Antònia Font - 'Batiscafo Katiuskas'
03. La Buena Vida - 'Vidania'
04. Mendetz - 'Mendetz'
05. Tachenko - 'Las Jugadas Imposibles'


Au! Espero alguna aportació, que algú s'animi i contrasti opinions! =P

03 de desembre 2006

Festival Internacional de Benicàssim - 21 Juliol de 2006 (II)

Ja fa dos dies que estem per aquí a Benicàssim, però avui ens aixequem mirant el cartell, i realment vénen moltes ganes que sigui la tarda. Lo que no afluixa és la calor i hem de matar el matí fent un remull a la platja.

A les 18.00 i ben puntuals intentem treure el nas a la banda més polèmica dels últims temps, no només al Regne Unit sinó a tot el món: Babyshambles, on l'ex-Libertines Pete Doherty ha pres el protagonisme. Però ens quedem amb un “treure el nas”. Els milers de fans anglesos enfervorits que col·lapsen la pista no ens deixen apropar-nos. La multitud crida excitada. Realment aquest home mou masses per tot arreu.

A continuació apareix Dionysos, una banda francesa, amb un so molt peculiar, la qual tenia moltes ganes de veure. Pop-Rock ben alternatiu, en francès o anglès, i aquesta vegada acompanyada d'una orquestra. El cantant no va ser menys que Pete Doherty i es va marcar un dels moments del festival, exhibint-se per damunt de la gent amunt i avall tantes vegades com va voler. El públic, entregat, responia a tot el joc del francès. Si teniu l'oportunitat de veure'ls, no us els perdeu.

Escolta'ls aquí! Dinoysos - Giant Jack

La tarda havia començat molt animada, i després vam poder veure els anglesos The Walkmen (massa soroll per lo que havia de ser) i la delicadesa i elegància de Dominique A, que va deixar tothom enamorat.

Els plats forts de la nit es feien esperar a partir de les 22.00 a l'escenari verd. Pixies van obrir el binomi de la nit oferint un concert molt estrany, amb una interrupció de més d'una hora degut a la devoció de la gent que es llançava literalment a l'escenari. Però vam poder sentir “temazos” emotius com Where is My mind?, Wave of Mutilation o Here Comes your Man . Els més joves vam poder contemplar una de les bandes amb més prestigi dels 90's. Els més grans, van disfrutar d'allò més.

El contrari passa amb The Strokes, que per a mi no fan un bon espectacle, molt anàrquics damunt l'escenari. Això sí, donen un raig d'energia i rock a milions de watts fent moure tota la gent amb els riffs de Vision of Division, Reptilia, Last Nite...

Ens passem a saludar l'escenari electrònic per primera vegada, serà de les últimes amb tota l'oferta que hi ha. Colder i més tard Tiga amenitzen les últimes hores de la nit amb electrònica pura i dura.

I el dia no dóna per a més, tot i que ens hem deixat al tinter poder veure a White Rose Movement o The Futureheads. Ja se sap, massa concerts i s'ha de fer selecció!



30 de novembre 2006

The Good, the Bad and the Queen

No serà fins l'any que ve que sortirà al mercat el seu primer treball, però les ganes de que això se produeixi estan ja molt presents, i molt més després d'haver sentit els seus primers dos senzills.

Però... Qui són? The Good, the Bad and the Queen és la nova formació de Damon Albarn, el cervell de Blur o de Gorillaz. Ja fa més bona pinta eh? Doncs aquesta vegada l'acompanyen Paul Simonon (The Clash), Simon Tong (The Verve) i Tony Allen, i ja tenen preparat un disc de títol homòmin que està creant enorme expectació.


Escolta aquí els seus dos singles:
· Herculean
· Kingdom of Doom

28 de novembre 2006

Concert Camera Obscura

Pensava que els havien enganyat, o que s'havien perdut, o que simplement tot es tractava d'un artefacte per atraure la gent... Però no, a les 22h i ben puntuals, Tracyanne Campbell i els altres membres del grup s'escolen entre el públic, travessant la pista i pujant al petit escenari del Cafè del Teatre de L'escorxador de Lleida per començar el concert que tanca el 1r Festival “in-somni” a Lleida, celebrat durant tot el cap de setmana.

Sorprenentment, el local està ple a vessar. Uns prefereixen la tranquil·litat d'una cadira sota la penombra mentre els demés estem drets i expectants ben a prop de l'escenari. Però és curiós veure com els escocesos han pogut reunir tot aquest conjunt de gent jove.

Els primers compassos del concert obren amb cançons del seu últim i genial treball “Let's get out of this country” (2006). La gent està molt atenta, no només per la música, sinó també pels membres de la formació que, visualment parlant, tenen molt a oferir. Tracyanne està al capdavant de la situació, portant la batuta, emportant-se la major part del protagonisme. Els demés l'acompanyen a la perfecció: els puntejats de guitarra de Kenny McKeeve, els teclats imprescindibles de Carey Lander, els tambors a tres temps de Lee Thomson, el baix incansable de Gavin Dunbar i les esporàdiques intervencions de trompeta i percussió d'una nou membre que no he pogut descobrir qui és.

Teclista i Trompeta


Ens obsequien amb tot un repertori que fluctua entre els dos últims LP, temes més pausats, tristos i moments Belle & Sebastian de “If you are feeling sinister”, com Suspended from Class, Keep It Clean i Teenager, o altres més animats, igual de melancòlics, emotius i himnes del seu tercer cd, com Hey Lloyd, I'm ready to be heartbroken, Tears for Affairs, Razzle Dazzle Rase Rose, amb la que acaben la primera part de l'espectacle. Però tothom en vol més.

Ha estat una actuació molt personal, íntima, de tu a tu, on les mirades dels protagonistes s'han creuat una i una altra vegada amb la teua. Tan l'ambient, com la sala, com la situació ho permetien. Aquesta cordialitat ha permès que hi pogués haver una interacció entre músics i assistents, donant peu a petites bromes de Tracyanne o de Kenny, o fent comentaris sobre el seu estat d'ànim...

Després d'una bona col·lecció d'aplaudiments entusiastes amb el quintet de Glasgow, aquestos tornen a trepitjar l'escenari per acabar l'actuació de forma rodona interpretant 3 cançons més. Finalment, tot el públic marxa content a casa. Abans però, tenim temps d'acostar-nos a la cantant, que a més d'haver-nos deixat emocionats ens regala uns minuts de la seua vida, molt amble i atentament. Realment han deixat un molt bon concert a Lleida, on els esperem veure una altra vegada, per què no. Han ofert un concert d'aquells que es recorden per molt de temps.

Llarga vida als festivals de música indie!
Llarga vida a Camera Obscura, perquè ens segueixi deleitant amb les seues cançons!
Però ha quedat un dubte: no s'haurien perdut, no?




Pàgina del grup

Blog personal de la banda

Si vols veure una entrevista a Camera Obscura feta per Muzikalia aquest mes de novembre, clica aquí.


23 de novembre 2006

Marlango | "Pequeño vals"

Perquè un piano, una trompeta i veu poden tenir molta importància.
Perquè Marlango són genials.
Perquè són d'aquí i els valoro.
Perquè el videoclip m'agrada.
Perquè no només a mi me tenen captivat.Perquè havia de fer un petit homenatge que acaba de començar.
... i una mica per tot...
... us presento Marlango.



"Would you mind if I just sit down here
and watch you dance that waltz?
It gives faith just to see
what two people can be,
with a pattern
and a glass of bubbles.

Who can tell if scent that I smell
is the same for both of us?
Who can say if the colours I see
are the same for you and me?

Your steps drawn the milkyway
I see stars glowing in your footsteps.

Round and round
and a round building a milkyway for me."

21 de novembre 2006

Festival Internacional de Benicàssim - 20 Juliol de 2006 (I)

El sol matiner ens desperta. Són les 9 i la calor és tan exagerada que no podem suportar ni un minut més dins la tenda d'acampada. Ràpidament ens organitzem per una pràctica que serà ben habitual al llarg de tots els dies: les dutxes d'aigua congelada. Que en seran bastants, i ben poc espaiades, directament proporcional al bat de sol que toqui en un moment determinat.

El dia s'ha aixecat no només calorós, sinó també inquiet. Serà la primera sessió de concerts, amb plats prou atractius. Com que tot plegat no comença fins a la tarda, aprofitem per fer una visita pel poble, curtir-nos de provisions i poder tastar les calmades aigües del Mediterrani al seu pas per la província de Castelló.

L'hora d'obertura de portes arriba. No som gaires els agosarats que hem desfiat la calor i ens hem endinsat al recinte per veure què és tot allò que teníem darrera de la reixa: escenaris, zones per descansar, botigues... Una espècie de petita ciutat santuari musical a la qual només uns quants privilegiats poden entrar.

(Per aquí és on ens mourem: zones d'escenaris, per seure a la gespa...)

El festival comença a l'escenari verd, el gran, on es faran els principals concerts. Però de moment és el torn de Sr. Mostaza, una banda que no passa de ser “divertida” i que intenta cridar l'atenció sense molta sort. Paral·lelament obren l'escenari petit els barcelonesos 12twelve, amb el seu rock paranoic i ambiental. Més tard és el torn del danés Teitur, que em sorprèn gratament amb un pop orquestral tranquil i cuidat a l'estil Badly Drawn Boy. Sense moure'ns de l'escenari verd, i ja a l'hora de sopar, se'ns presenten el duo Tom Verlaine With Jimmy Rip, uns tiranosauris de la guitarra desubicats que fan, més aviat, adormir el personal.

Curiosa és l'aparició en escena del segon dels grups convidats per a fer el conveni de festivals "unpoqclassik" (el primer havia estat Teitur): The Sunday Drivers ofereixen una versió d'ells mateixos ben diferent i peculiar, tocant conjuntament amb una orquestra valenciana que actuarà al llarg dels 5 festivals europeus de música més prestigiosos, entre ells Benicàssim. Una iniciativa estranya però que permet veure una altra cara a un dels millors grups d'indie pop del panorama espanyol. Toquen bona part de les cançons dels seus dos treballs, amb moltes versions i molta energia.

Però entre el públic hi ha un neguit. La majoria de presents són anglesos que s'han desplaçat expressament per veure els seus ídols locals. Fins ara no hi ha hagut una massiva assistència. I tampoc ho és quan Howe Gelb + 'Son Angel (ell i el seu grup de gospel) trepitgen l'escenari gran, fent un concert de dimensions desproporcionades, molt vocal i gens instrumental.

Quan sembla que el dia pot passar sense dir gran cosa, “que bé, sí, el FIB, no sé, primer dia, el d'inauguració, ves, suposo que els següents seran millor” apareix una boma de rellotgeria a punt d'explotar en forma de grup musical: Scissor Sisters són lo més animat i extravagant que hi ha avui en dia. Jake Shears i Ana Matronic es passegen amunt i avall per la tarima, sense minut per respirar, interactuant amb el públic constantment, fent tota mena d'exhibicions, i òbviament, tocant amb magnificiència cançons sentides i avançant el seu nou treball “Ta Dah!” que acaba de sortir al mercat. També tenen temps de versionar-se a ells mateixos, mentre tothom salta, criada, balla, enfervoreix d'entusiasme amb aquests londinencs. Ahhh!!!! El dia ja ha valgut la pena.

Els qui encara tenen forces es queden a veure el dj Erol Alkan, conegut pels seus remixos a The Chemical Brothers, Justice o els mateixos Scissor Sisters. Els demés ens retirem. Les cames ho necessiten.

Bona nit, demà serà un altre dia. Avui ja és prou tard.





(com que encara no hi ha vídeos amb una qualitat decent, mireu l'espectacle fa 2 anys al mateix escenari)

19 de novembre 2006

in-somni'06 Lleida

Que a Lleida no es fan festivals de música indie?
Cert, fins el proper cap de setmana.

S'inaugura in-somni 06, el primer festival a la ciutat de Lleida amb aquestes característiques: grups indies de pop, de rock, altres més electrònics, o la barreja de tots estils. L'associació cultural L'individu Ocult n'és la responsable, i ha preparat per aquest cap de setmana del divendres 24 al diumenge 26 tota mena de concerts per diferents escenaris de la nostra ciutat.

El cap de cartell se l'emporta els escocesos Camera Obscura, tot un senyor grup de la talla de Belle & Sebastian: un munt de cançons indie pop per a tots els amants del gènere. O els que ja comencen a ser veterans Ladybug Transistor. Un duo perfecte per garantir un bon festival. També es podrà veure a altres grups com els barcelonesos Mendetz (pur pop-punk de synth) o el house finlandès de Luomo, entre molts altres.

Si voleu tota la informació detallada, cartell, preus i ubicació cliqueu aquí:

1r Festival in-somni'06, tota la informació

Jo m'hi passaré, ja us explicaré.


13 de novembre 2006

Festival Internacional de Benicàssim - 19 Juliol de 2006 (0)

Després de vàries hores de tren, ens plantem a l'estació de Benicàssim. Falta un dia per a que s'inauguri el XXII Festival Internacional de Benicàssim, comencin els concerts, puguem veure Franz Ferdinand, Depeche Mode, The Strokes, Jay-Jay Johanson i la resta, però ja ens trobem allí, juntament amb milers de fibers amb motxilles plenes fins a la bandera, tendes de campanya de totes mesures i tota mena d'utensilis que desembarquen d'un tren regional provinent de Barcelona. El nombre de gent és incalculable. Personal vingut de totes parts d'Europa, majoritàriament anglesos, comença a caminar sota un sol abrasador a l'hora de dinar, direcció el recinte on es celebrarà el festival. Ens unim a la multitud. Tot està indicat, no té pèrdua, i els que ja han vingut en passades edicions encapçalen el comité de personal disposat a viure 5 dies plens de música.

El recinte es troba a la part interior del poble coster de Benicàssim, envoltat de matolls que formen una espècie de desert. A una banda queda el recinte de concerts, a l'altra, el càmping on ens allotjarem els propers dies. La multitud es mou en massa, i un rere l'altre recollim les polseres que ens donen accés al festival. Tot seguit busquem un lloc (no molt gran i gens ample), on poder plantar la nostra tenda. Una cortina ens “protegeix” del sol directament. Però no hi ha res a fer, les altes temperatures passaran factura.

Un cop acomodats, dinem i donem una volta per tota la zona d'acampada, prou habilitada per al que s'espera. Dia 1 abans que comenci tot. Hi ha emoció entre els assistents. Però de moment es deixen passar les hores fent el que a cadascú li agrada més: anar a visitar el poble, fer-se un bany a la platja, fer tertúlia amb altres fibers, llegir, prendre el sol... Ah! I escoltar música, que això segur que és comú a tothom.



08 de novembre 2006

The Pinker Tones

0
M'arriba a les mans The Million Colour Revolution, el primer cd de The Pinker Tones, uns barcelonins que es mouen pel terreny de l'electrònica d'una manera formidable. A dia d'avui de fa exactament un any, va sortir a la venta el seu primer treball, que és una mescla impressionant de sons, sorolls, estils, instruments, idiomes, sintetitzadors...

Mister Furia i el Professor Manso són els dos components del grup. Dos personatges ben singulars que transmeten tota la seua energia amb cadascuna de les 14 cançons que té TMCR, 14 peces que són com un collage musical des dels 70' fins el dia d'avui.

Començant amb una introducció de presentació, s'endinsen ben ràpidament al seu so funky electrònic amb "Welcome to the Million Colour Revolution", 'temazo' de pista de ball. Tremendament original és tot el conjunt, però les bones cançons es van succeint una darrere l'altra: "L'Héros" explora amb tota mena de sintetitzadors analògics, amb signatura francesa, ; "Sonido Total", que va ser el seu primer senzill, es mou també entre tota mena de sons i sorolls; "In Pea We Nuts" incorpora una bona de dosi d'energia a base de vent metall, convertint-se amb una espècie d'himne; "Pink Freud" sembla extreta de musical de Broadway; "Mojo Moog" ens podria recordar a alguna peça de Play (1999) de Moby; "Beyond Nostalgia" o "Pinkerland Becaina" ens permeten descansar traslladant-nos a les calmades platges del Carib;... I fins a completar l'excepcional repertori.

Grups com els anglesos Sant Ettiene i els japonesos Pizzicato Five o Cornelius tenen bastant a dir d'aquesta dosi de d'electrònica, dance, indie pop...

S'han acabat les cançons tristes, per a dies de pluja, mirades des de l'altre costat de la finestra. S'ha acabat tenir grups estrangers de referència. Aquí s'està coent a tota velocitat el que pot ser, tranquil·lament, el millor del pop electrònic internacional.



Si t'ha agradat aquest vídeoclip i en vols veure més, vés aquí