30 de maig 2007

29/05/1997: a la memòria de Jeff Buckley

Sí, avui és dia 30 ja, però ahir entre unes coses i altres va ser impossible.

Ahir, dia 29 de Maig, era un dia per recordar, ja que tal dia com aquest 10 anys enrere, la vida de l'increïble cantautor Jeff Buckley deia adéu entre les aigües del riu Wolf (Memphis), en les que va morir ofegat. Aquesta és una de les moltes teories que han anat sorgint al llarg dels anys, però és la que ha pres més consistència, gràcies a documentals com els de la BBC. N'hi ha d'altres de més macabres en les que no entraré comentar.

Grace

Amb només 30 anys, i vivint el moment àlgid de la seva carrera, Jeff Buckley havia creat un únic cd, el grandiós Grace (1994), amb temes tan espectaculars com Hallelujah, Liliac Wine, Grace o So Real, però com acostuma a passar tenia més material que va ser editat en anys posteriors a la seva mort: Sketches for My Sweetheart the Drunk (1998), Mystery White Boy (2000), i un directe Live in Olympia (2001), a més d'algun EP i single.

Lilac Wine


Mojo Pin


Era i és una de les persones que més ha influenciat gràcies, principalment, a la seva veu. Així ho comenta Thom York, de Radiohead, o Matt Bellamy, de Muse. Però també degut a les melodies misterioses i lletres introspectives, que l'han convertit en un músic de referència.

Llarga vida.

Recorda'l veient-lo a "Last Goodbye"

26 de maig 2007

Veus alieenes a la indiferència

O t'encanten o les odies. No crec que hi hagi terme mig. Al sentir noms, i les seves respectives veus, de personatges com Joanna Newsom, Tom Waits, Björk, Beth Gibbons (Portishead) o Clap Your Hands Say Yeah, et creen, instantàniament, un sentiment d'admiració o repulsió. I per què? Cada un d'ells té un timbre de veu o una manera d'interpretar i cantar que fa que no sigui la convencional. Llavors, la música queda en un segon terme, i la veu s'imposa per sobre de tot.

Per si no coneixeu algun d'aquestos artistes, aquí teniu algun exemple. I jutgeu per vosaltres mateixos!=P

Joanna Newsom
Es mou pel món del folk, a tots els nivells: pot semblar barroc, clàssic, experimental, freak... Sempre acompanyada de la seva arpa! Ha publicat un parell de cd's, "The Milk-Eyed Mender" (2004) i "Ys" (2006), altament recomanables si t'agrada com canta!

The Book of Right-On

Peach, Plum, Pear


Tom Waits
Què es pot dir d'aquest home que porta fent música des de que té 20 anys, i que ja ha editat més d'una vintenta de cd's? Inseparable del seu piano, en aquest cas, i amb una veu ronca, greu i contundent, destaco, per exemple, "Swordfishtrombones" (1983).

Innocent When You Dream


Martha


The Piano Has Been Drinking


Beth Gibbons
Cantant en solitari, o amb la formació Portishead, aquesta seria una veu menys exagerada que les anteriors, però amb moltes peculiaritats. El trip-hop. Destaca el seu disc en solitari "Out of Season" (2002), i "Dummy" (1994), conjuntament amb la formació anglesa.

Glory Box


Clap Your Hands Say Yeah
Són diversos els membres d'aquesta banda nord americana que s'animen a cantar a les seves peces. Fluctuant en l'indie rock, aquesta jove formació s'ha fer famosa amb només el seu debut de títol homònim, el 2005. Ara, aquest mateix any han editat el seu segon àlbum, "Some Loud Thunder", que se m'escapa completament, molt complexe i difícil de pair.

The Skin of My Yellow Country Teeth


Let the Cool Goddess Rust Away


Gimme Some Salt


Is This Love?

25 de maig 2007

Time!

Final de maig, i el curs s'acaba. No hi ha temps per a gaire més que treballs, projectes i coses per l'estil. La calor comença a destrossar els ànims de tots. Però de sobte, sona el despertador i tota mena de rellotges es succeeixen un darrere l'altre, seguits per un "tic-tac" de fons al ritme del compàs. La guitarra de David Gilmour comença a interpretar les primeres notes, mentre uns cops de caixa sorda introdueixen el tema i donen pas a:

"Ticking away the moments that make up a dull day
You fritter and waste the hours in an offhand way
Kicking around on a piece of ground in your home town
Waiting for someone or something to show you the way..."

Pink Floyd - Time (Live in Venice)


Diria que m'he desviat lleugerament del tema inicial. Però la cançó s'ho mereix.

19 de maig 2007

Parecidos Razonables? #7


Kaiser Chiefs - Employement (2005) &
Funeral For a Friend - Tales Don't Tell Themselves (2007)

N'hi ha d'altres d'aquest tipus, el format "llibre", ja sigui en versió més antiga i desgastada com en el primer cas, o ja sigui una de més mística i màgica en plan Harry Potter com seria la segona.

Avui, a falta d'idees, és tot el que ha donat de sí el "parecido razonable".

17 de maig 2007

Personatge eclèctic: Jonathan Richman

En motiu de la celebració de la Festa Major de Lleida, el passat diumenge 13 de Maig, va tenir lloc al Cafè del Teatre de l'Escorxador un concert curiós d'un home molt curiós. Si bé és cert que no en tenia ni idea de qui era, el fet que fos gratuït i que fos presentat al programa de les festes com "cançons que presenten les qualitats atemporals de la humanitat com l'optimisme, la introspecció i el sentit de l'humor" va fer que estigués atent a la seva música.

I el fet de no conèixer a Jonathan Richman, un americà d'estil indefinible, que ja fa molt anys que ronda per aquest món, amb una discografia de més de 20 cd's sota el braç, també em va animar a la festa.

Acompanyat d'un bateria, ell, dret amb una guitarra espanyola, va interpretar algues notes i algunes paraules, i prou. Cantava, ara en anglès, ara en castellà, ara en italià, ara en francès, lletres confoses i divertides, estranyes i peculiars. L'home controlava la guitarra, lluint la seva tècnica en alguns moments, però està clar que no hi era tot. En certs moments deixava l'instrument per passejar al ritme de la percussió, agafava uns picarols o una caixa i es movia per tot l'escenari. El bateria seguia absort als seus cops de plats i ell tenia un espectacle, pràcticament, paral·lel.

La seva mirada també tenia molt a dir, amb uns ulls com taronges que miraven, vés a saber a on! Realment un personatge molt peculiar que s'ho passava bé damunt la tarima mentre els del públic observàvem atònits els moviments del senyor Richman.

I perquè pugueu escoltar alguna cosa, que no pas lo que va interpretar al concert, aquí un parell de cançons:

Jonathan Richman - Little Dinosaur


Jonathan Richman - Les Étoiles


Jonathan Richman - You Can't Talk to the Dude



Dir també que no vaig acabar de veure tot l'espectacle, massa... no sabria com dir-ho, pel meu gust...

15 de maig 2007

Avui dimarts, avui cine


Després de l'exitosa projecció de la setmana passada "Lila Dice" als Dimarts de Cine, aquesta setmana continuem amb més cine de la mà de l'humor de Woody Allen i "Manhattan" (1979).

Com sempre, teniu les sinopsis i la propera projecció al cartell. I recordeu que ens trobem a les 22.30h a la sala del costat del gimnàs.


Us hi esperem! =)


Per a qualsevol comentari, queixa, reclamació, amenaça de mort... Aquí estem. Fes-nos saber la teva opinió!

11 de maig 2007

"""influències"""

El panorama musical independent ve marcat, actualment, per una revista anglosaxona anomenada NME, New Musical Express, que mensualment té sortida a tots els quioscos de la illa. En la versió digital, que s'actualitza constantment, s'hi pot trobar tota mena d'informació musical, ja siguin festivals, concerts, sortides al mercat de nous cd's, històries estranyes de grups estranys, i "nous talents". Talents?

Aquesta pàgina té tanta repercussió mediàtica arreu del món que, simplement en incloure un grupillo a una de les seves portades mensuals, és capaç de portar-los a la fama en un obrir i tancar d'ulls. En el moment que el nom del grup (que té moltes possibilitats de ser alguna cosa com "The ... (i alguna tonteria) ") envaeix la pàgina frontal, el món es revoluciona, amb els que seran, de ben segur, els nous ídols del moment, els cracks del futur, un referent a seguir! Impressionant.

Certament, la revista conté material molt interessant, i és una font "útil" per seguir l'actualitat i estar informat, però jo ja començo a estar fart de tanta parafernàlia amb bandes de tres dies, horribles, que sonen igual a altres 50000 i que no m'aporten res. Ja estic tip de veure sempre fets sobre Morrissey, els germans Gallagher o llegir sobre Bloc Party (els quals no soporto).

Portada d'aquest mes de maig

09 de maig 2007

Vida i obra d'un mestre

Michel Gondry és un crack amb majúscules. Aquest francès nascut a Versalles s'està convertint en tot un ídol, ja que la seva facilitat creativa amb la càmera l'ha portat a realitzar treballs fabulosos, tant en format cinematogràfic (recordar la genial Olvídate de Mi (2004), amb la que va aconseguir un Òscar), com en format de clip, segurament el gènere que el va donar a conèixer.

Ha treballat amb artistes de la talla de Björk (de qui ha dirigit la majoria de clips), Beck, The White Stripes, Radiohead, The Chemical Brothers, Foo Fighters, Daft Punk, The Vines, Gary Jules, The Polyphonic Spree, entre molts altres, realitzant videoclips visualment molt atractius, amb històries inversemblants, trepidants, en els pocs minuts de durada de les cançons. És capaç d'inventar recursos ben diferents per a cada un d'ells.

I ja que ahir, dia 8 de maig, va fer 43 anys, és un bon moment de presentar la seva obra, immensa, que resumiré amb alguns dels videoclips que em semblen més impressionants.

The White Stripes - The Hardest Button to Button


The White Stripes - Fell in Love With a Girl


Gary Jules - Mad World


Björk - Bacherolette


Daft Punk - Around the World


Però això només és una pinzella mal feta de tot el que és capaç de fer aquest artista. Així que no us oblideu de passejar pel que ha anomenat "Le Monde de Michel Gondry", la seva pàgina web, que conté infinitats de videoclips dirigits per ell, així com curtmetratges i moltes coses interessants.

07 de maig 2007

Aplek Folc, el resum

Aquesta seria la imatge que resumiria el dissabte de concerts del 5è Aplek Folc, celebrat aquest cap de setmana a Terrassa. Aigua i més aigua. Pluja i més pluja. I això que el dia va començar amb un sol radiant...

El diumenge va ser una altra cosa, el sol va tenir ganes de saludar Terrassa, i un bon grapat de gent es va agrupar al parc de Vallparadís per gaudir d'un parell d'espectacles folk. Folk a diferents nivells, perquè hi ha vàries maneres de considerar aquest estil musical. El primer grup convidat,
El Belda amb els Badabadoc, van oferir un conjunt de versions de cançons catalanes típiques, en plan Sopa de Cabra, sempre amb instrumentació folklòrica, amb acordió i sons "caribenys".

La segona part de la tarda va fer un tomb radical i es va convertir en una reunió gitana a gran escala, on
Els Patriarcas de la Rumba van oferir un concert molt divertit de rumba catalana, amb canons com "Lo Garrotín" (que perquè ens hem d'enganyar, és la única que coneixia). 5 jubilats que devien sumar uns 400 anys entre tots, enfarlopats fins a les celles i mudats amb traje de molts botons, no van parar de picar les mans al ritme de rumba durant un parell d'hores. Tot un espectacle.

Qui ho hauria de dir que m'ho passaria bé envoltat d'aquestos personatges! Que el ritme flamenquillo se'm colava per les benes i tenia ganes de picar de mans i tot. Ara bé, he d'admetre que quan vaig arribar a casa, una mica d'Elliott Smith per arrodonir la tarda, que les orelles no es malacostumin.

04 de maig 2007

Els temps canvien, la música evoluciona: Reactable

Aquest passat dimecres vaig assistir a una conferència impartida per Sergi Jordà, un dels 4 cervells que ha creat el Reactable, una nova concepció de la música, un aparell tremendament innovador que permet crear música electrònica en directe, sempre diferent, amb infinitat de possibilitats, sense tenir res gravat prèviament, partint de la improvisació, i que està tenint un èxit aclaparador.

Desconeixia d'aquest invent, però vaig sortit literalment "flipant" de la ponència. Alonso i 3 col·legues més de la Universtitat Pompeu Fabra de Barcelona (Marcos Alonso, Martin Kaltenbrunner, Günter Geiger), han enginyat aquest producte durant els últims 3 anys, que està composat per una taula rodona i uns cubs que serveixen per generar i distorsionar ones sonores de tots tipus, mitjançant filtres, metrònoms, potenciòmetres... Certament el procés és bastant complexe i secret, i no s'expliquen molts del protocols que han seguit.

Aquesta gent dóna concerts per arreu del món, i realment és molt espectacular, aconseguint uns sons sempre diferents i mai repetitius. Mitjançant pantalles es pot veure l'actuació i el moviment de les mans dels "músics". Mireu algun dels vídeos amb explicacions (en anglès) i al·lucineu.


Demostració del funcionament del reactable

Actualment, el Reactable no està a l'abast de tothom, ja que no es comercialitza. No obstant això, alguns artistes de renom com la Björk ja l'utilitza en els seus concerts de presentació del nou treball Volta; i d'altres com Peter Gabriel s'han posat en contacte perquè està desitjant tenir-ne un a casa seva. I qui no?

Està clar que aprendre a tocar el piano o el violí al conservatori cada dia que passi tindrà menys adeptes si segueixen apareixent formes tan innovadores. Passar-se anys i anys anant a una classe cada dia és molt esforç en comparació a moure unes peces damunt d'una taula i aconseguir resultats igualment sorprenents i espectaculars.


Concert amb el Reactable

02 de maig 2007

La dona de les mil cares

Si fa cosa de dos mesos em vaig atrevir a considerar Jay-Jay Johanson com l'home de les mil cares, per la seva indiscutible condició de camaleó, tant a l'hora de confeccionar caràtules pels seus cd's com les aparicions en escena als seus concerts, aquesta vegada és el torn de la veu femenina que té també un indiscutible repertori de d'imatges, cares, vestits, transformacions que la cataloguen com a persona única: Björk.

Sinó, només cal que observeu al llarg de la discografia:


Debut (1993) - Post (1995)


Telegram (1996) - Homogenic (1998)


Selmasongs (2000) - Vespertine (2001)


Medúlla (2004) - Volta (2007)

Ah! Però no ens quedem només amb aquesta visió. 3 estats més de l'artista islandesa, tots normals i corrents:

Jo sóc així de feliç - Mireu com em disfresso als concerts
M'ho passo genial fent videclips


Increïble...