Amic dels Amics de les Arts

Anomenar-se Els Amics de les Arts és tot una declaració d'intensions. En aquesta ocasió no parlaré del mític bar de Terrassa que porta el mateix nom, no. Aquesta volta toca parlar del Joan Enric Barceló, l'Eduard Costa, el Ferran Piqué i el Dani Alegret, quatre joves de Barcelona que no només tenen una delicades especial per la música, sinó que també cuiden al detall les lletres i històries que ens expliquen, les caràtules, els videoclips...

Pel seu estil a mig camí del folk i del pop cantat en català, de ben segur que seran comparats amb Manel. I no és per a menys. Acaben d'editar 'Bed & Breakfast' (podeu escoltar-lo íntegrament al seu myspace) i gràcies a temes com "Jean-Luc" o "L'home que treballa fent de gos", per aquí apostem que pot arribar tenir tant d'èxit com 'Els millors professors europeus'. Si no, temps al temps.

The New Raemon @ Casa Elizalde (04/12/09)

La Casa Elizalde a arrebossar per la presentació del segon llarg de The New Raemon. Invitacions esgotades en qüestió de minuts, el mateix dia que s'han posat a disposició. A lo Bruce Springsteen. Piano, guitarra acústica i faristol.

Amb aquest panorama s'ha plantat Ramon Rodríguez, acompanyat al teclat per Marc Prats, damunt el petit escenari d'aquest centre cultural de Barcelona. Ha tingut temps de tot; de repassar les velles cançons de 'A propósito de Garfunkel', de presentar les noves de 'La dimensión desconocida', de versionar Estanislau Verdet i Nueva Vulcano, d'introduir una peça que formarà part d'un nou EP, inèdit de moment, de recordar l'època de Madee, i ha tingut temps per a bromes, acudits, més bromes i molt de contacte amb un públic força familiar. És més, ha ofert un concert a la carta dels assistents, que podien escollir quina cançó volien.

En directe, i sense l'ajuda de la banda, sona immens. No és gens difícil entendre, doncs, el perquè del seu èxit. The New Raemon ja no és "ah! sí! el cantant de Madee en solitari". The New Raemon és molt més.

Una de mosques

El Mundo Today

Engegues la televisió i només veus explosions, maltractaments, robatoris i tota mena d'històries truculentes. Llegeixes el diari, i el mateix. Estàs cansat d'acabar deprimit en informar-te del què passa al món?

Xavi Puig i Kike García són el cervell de El Mundo Today, un bloc de notícies fake amb un humor exquisit i una creativitat màxima. Actualitzen diverses vegades per dia i les rialles estan garantides. Algunes de les vegades, val a dir, que no sé què em fa més gràcia, si la notícia en sí o bé els comentaris ingenus de la gent que s'empassa les cròniques i s'indigna amb les situacions.

No té preu.

Jazz Tardor 09

Un any més, tot el Novembre de Jazz a la ciutat de Lleida.
A partir de demà comença la setzena edició del Festival, amb noms com Terence Blanchard, Xavier Monge Trio, Richard Sinclair Band, o Bill Evans "Soulgrass" Band al cartell. Dóneu-li un cop d'ull a la programació, perquè per tots és sabut que la paraula "jazz" comporta elitisme i preus estratosfèrics de les entrades. No obstant, s'ofereixen una bona part dels concerts de forma gratuïta o a preus populars; concerts que estaran repartits en escenaris com el Cafè del Teatre, o altres espais com el pub Antares, l'Auditori Enric Granados, la Sala Unió d'Alpicat o Sala d’Actes d’Acció Social i Ciutadania de Balaguer.

Choir of Young Believers - 'This Is for the White in Your Eyes' (2008)

Cada vegada que m'arriba a les orelles la música d'alguna banda danesa (país poc prolífic en el context musical, val a dir) quedo sorprès. Choir of Young Believers és Jannis Noya Makrigiannis, un rodamón amb tres nacionalitats que va encetar aquest projecte fa un parell d'anys. 'Choir' implica comitè. Així doncs, es va buscar uns quants amics replegats de l'indie underground de Copenhagen per editar el seu primer disc, 'This Is for the White in Your Eyes' (2008) -el pots trobar aquí.

Jannis ha sabut trobar un so peculiar pel seu debut, una bona combinació de folk i de pop portats a grandiositats orquestrals. Més pop i variat en un inici, "Next Summer" i "Action/Reaction" (el primer senzill, a l'estil Beach Boys), es calma al llarg d'una segona part més folk, "Wintertime Love" (que sembla cantada per Thom Yorke), "Why Must It Always Be This Way?" o "Yamagata". Entre mig, moltes veus, molts violins i elaborades polifonies.

Li dono_ 7/10
En destaco_ "Hollow Talk", "Action/Reaction", "Next Summer"
T'agradarà si t'agraden_ Fleet Foxes, els violins i les cançons tranquil·les de Thom Yorke.

Quan la realitat supera la ficció

Que s'hagi creat una banda, The Mentalists, que fa música sense instruments, és un fet difícil d'entendre. Però a aquestes altures de la humanitat tot sembla possible: 4 aplicacions descarregades des de l'Apple Store, ganes de jugar, algun coneixement musical... i com a resultat, la versió en directe de "Kids", de MGMT, per a iPhones i iPods Touches. Flipa, flipa.

Corrandes de la parella estable

Sense entrar en discussions si Manel toca millor en recintes oberts o sales petites, el que està clar és que les lletres de les seves cançons són sublims. D'entre totes les peces del seu debut, 'Els millors professors Europeus', n'hi ha una que destaca per ser adient com a última pàgina de llibre, "Corrandes de la parella estable".

Decebut perquè no l'han tocada durant la seva actuació al BAM 09, us la deixo per aquí amb la lletra, i us convido a afegir-hi rimes que hàgiu sentit en algun dels seus concerts, o bé que ragin de la vostra imaginació, o bé de qualsevol altra font.

Ja sabeu la regla: dos frases, la primera que acabi amb "í", perquè rimi amb la segona frase, "I ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí."
En un concert algun eloqüent va soltar:
"Ella sempre em diu Antoni,
però jo em dic Martí,
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí."

Manel - Corrandes de la parella estable

Ens vam conèixer un dimecres fent cua al cine Arcadín,
I ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.
Li vaig oferir un "carmelo" un vespre de Sant Medir,
I ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.
Una amiga molt amiga venia massa sovint,
I ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.
"Vols venir", vaig preguntar-li, "a conèixer els meus padrins?",
Ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.

I ara ella porta els nens al cole I jo faig els plats de la nit,
Ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.
Jo alimento els periquitos, ella rega el jardí,
I ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.
Jo sempre compro manxego malgrat ella és més de brie,
I ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.
Jo soc un fan de l'Astèrix I ella té tots els Tintins,
Ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.

Prefereixo que no parli del seu novio de París,
Que ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.
Jo sóc de ballar la conga, ella es decanta més pel twist,
Ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.
Jo dic "eps, un ron amb cola!" I ella vol carta de vins,
I ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.
Ella mira Kiarostami, jo sóc més de Jaques Tati,
Ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.

Jo ja sé dos o tres coses, ella ja en sap quatre o cinc,
I ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.
Ella no deixa que em rasqui quan em piquen els mosquits,
Ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.
Ella és reina de les festes, jo sóc un home avorrit,
I ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.
Jo la miro I'm'espanto no fos que es canses de mi,
Ens ha costat Déu I ajuda arribar fins aquí.

Passejant pel BAM 09

• Tonino Carotone. Rambla del Raval. Dijous 22h.

L'excèntric cantautor espanyol es presenta puntual dalt de l'escenari acompanyat d'una bona colla de músics italians, tal com ens comenta. Amb una vestimenta més pròpia de Leonard Cohen comença el concert interpretant cançons del seu últim treball 'Ciao motali!' (2009), en el que ja no queda rastre d'aquell home esgarrat que componia lletres dins la presó. És més, aquestes peces (“Me cago en el amor”, "Tu vua fa l'Americano", "La abuela vuela"...) han evolucionat en una direcció força tèrbola, més pròpia d'una orquestra de festes majors de poble que d'un personatge que tenia un estil ben peculiar.

• Ix! Plaça Reial. Divendres 21.45h

Cada vegada són més els fans que segueixen a la banda catalana. I es nota que agrada entre els assistents als concerts. Amb un sol disc sota el braç, es van dedicar a interpretar-lo. Força bé.

Patrick Wolf, passant-ho bé.

• Patrick Wolf. Plaça Reial. Divendres 23h

Molt retard per l'extravagant jove americà, que va saltar en escena vestit de roig cridaner i amb un pentinat digne de menció, i va fer un molt bon concert. Això sí, amb poc més de mitja hora va tenir la feina llesta. Mitja dotzena de cançons, amb cops d'ull a Madonna i Björk, entre certa indignació dels nombrosos assistents per la brevetat de l'actuació. “Magic Position”, versió allargada, va tancar la parada, abans d'un bis on Patricio Lobo es va disfressar i maquillar d'alguna cosa indefinible, i es va acomiadar amb quatre paraules que hagués pogut practicar una mica més: “muchos gracios!”.

• Manel. Antiga fàbrica de la Damm. Dissabte 19.30h

Manel s'han fet grans, molt grans. Que siguin un dels plats forts d'aquest BAM amb tant sols un disc a les seves espatlles diu molt. I que tothom taral·legi de cap a peus totes les seves lletres és força indicatiu. Però tot i el bany de masses, Manel segueix sent una banda de sales petites, de recintes tancats i familiars, on les històries que expliquen són més personals, més de tu a tu. Tocar al centre de Barcelona davant de milers de persones és bo pel seu currículum, però no ajuda a assaborir una a una les camàndules de 'Els millors professors europeus'.

• Catpeople. Fòrum. Dissabte 1.30h

Paradoxalment, hi ha estils que sonen i tenen més tirada en segons quines llengües. Si els gallecs Catpeople cantessin en castellà, ni la meitat de la gent s'hagués apropat a l'amfiteatre del Fòrum. Però cantussejant en anglès, sonen més contundents (i pràcticament iguals a Interpol). El problema va recaure en què no van connectar amb el públic en cap moment i va passar l'estona sense pena ni glòria.

Primer pla robat del google images del cantant de We Are Standard

• We are Standard. Fòrum. Dissabte 2.30h

“Gracias gente de Barcelona y alrededores de Bilbao!”. Així és va presentar Deu Chacartegui, amb un parell de copes de més i alguna substància extra al seu cos. We are Standard tancaven el BAM 09 amb els seus ritmes de discoteca que van tenir una acollida esplèndida entre la joventut del recinte. Dance, punk, electrònica; una festa!

Micah P. Hinson - 'All Dressed Up and Smelling of Strangers' (2009)

A grans trets, per a fer un bon àlbum de covers pots:
1) Agafar un grapat de cançons famoses, seguir un sol estil i esperar que tingui acollida.
2) Agafar un grapat de cançons desconegudes i, sigui quin sigui l'estil escollit, aconseguir que tothom les conegui i els hi agradi.

'All Dressed Up and Smelling of Strangers' és el cinquè disc d'estudi de Micah P. Hinson, i és un acceptable disc de covers. Inferior a les seves últimes entregues (especialment el seu debut 'and the Gospel of Progress' (2004) ) aquest doble-cd té la gràcia que compleix amb els dos punts esmentats, en el que el de Texas interpreta cançons conegudes ("Suzanne", de Leonard Cohen; "My Way", de Frank Sinatra; "While My Guitar Gently Weeps", de The Beatles) i d'altres ben desconegudes, amb dos parts diferenciades, una primera més folk on Micah P. canta solament amb la seva guitarra, i una segona on una amplia banda d'instruments acompanyen la veu esquerdada del cantautor.

Com la nit i el dia. Aquí les dos parts.

Li dono_ 6/10
En destaco_ "Runnin' Scared", de Roy Orbison; "Sleepwalk", de Santo & Johnny; "While My Guitar Gently Weeps", de The Beatles.
T'agradarà si_ No et fa res sentir cançons de tota la vida amb altres estils.