29 de juliol 2008

Roskilde Festival 2008 - Els Concerts (III)

Després de tot lo comentat anteriorment, el grup notava ja els efectes ressacosos de dormir poc, posar-se el pijama amb un fred inhumà itípic de Dinamarca i aixecar-se a quarts de 9 del matí per la insoportable calor produïda dins els 4 pals que formaven la tenda d'acampada. Conclusió: no només al FIB es passa calor.

Però quedaven moltes històries per veure, encara. Sorpreses i decepcions...

  • Dissabte
Disfresses de plastidecors

Boom Clap Bachelors
: En teníem moltes ganes del suec (!!!) José Gonzàlez, però a les 14.00h feia molta calor i havíem de dinar. Total, que ens el vam perdre i vam fer cap a aquest grup de danesos (súper famosos en aquelles terres), que més que destacar per la música (original però repetitivament cansant, sent capaços de poder dir la mateixa frase durant 5 minuts, o una simple cançó amb els mesos de l'any), cridaven l'atenció per les estrafolàries pintes bubblegum, que si malles de colors i ballarines que cantaven com la Witney Houston... Molt estrany.

Joan, realment es diu així?

Joan as Police Woman: No havia escoltat el seu nou treball. De moment, no ho faré. La carpa va començar a rebossar, però la trempera es va anar diluint massa ràpid i Joan no va saber contactar gaire amb el públic, oferint un concert decepcionant per tots aquells dels que esperàvem moltes coses havent sentit l'increïble Real Life.

Hi posava ganes el xavalín...

Neil Young: Amb un sabor agredolç havia començat aquest dissabte musical. I es va allargar més del compte, perquè el senyor Young va saltar a l'escenari amb una mitja hora de retard (fet indignant i sorprenent en un país on la puntualitat regna per sobre de molts altres factors). Però va ser aquí on el dia va fer un gir espectacular. 63 anys vestits amb un tratge tacat de pintura, unes melenes descuidades i una col·lecció infinita de guitarres elèctriques, va fer-se aclamar per tot el públic amb més de 2 hores i mitja de música de la seua prolongada carrera. Una primera part enèrgica, fent bots, vivint amb passió cada moviment amb la guitarra. Una segona més tranquil·la, acústica, amb l'orgue, l'harmònica... Temps per a totes les peces que volíem sentir, "Cinnamon Girl", "Heart of Gold", "Hey Hey Man Man", "Down By the River"... (sí, Gala, allí va estar "Old Man", realment emocionant). Temps també per recordar a un dels seus amics, Bob. (Dylan) interpretant-ne algunes versions. En definitiva, ja els agradaria a molts estar amb tanta bona forma com aquest xavalet!

Girl Talk: Estar allà d'empeus amb tots els clàssics no va ser del gust de tothom. Així que buscant una mica d'adrenalina vam fer cap a aquest anglès que, directament, munta unes sessions completament boges, impossibles de ballar, a un ritme estratosfèric, però amb una performance molt cuidada. No vull saber, però, què s'havia pres el company per moure's d'aquestes maneres allà dalt de l'escenari.

The Chemical Brothers: 20 minuts vaig soportar de "Galvanizes" i coses per l'estil. Aquesta vegada segurament estava més integrat que l'anterior al Summercase, però el show era exactament el mateix i el taladre electrònic, també. Així que vaig abandonar el grup per anar a treure el nas a:

Moltes llums i guitarres, i Black Mountain

Black Mountain: Que un grup així toqui a quarts de 3 no pot ser. Érem 4, o 5 si molt m'apures. I molen un munt: "Thank you very much to come. We know that The Chemicals are playing. We would like to play at 7 or whatever. but...Thank you again, indeed.", va comentar el cantant amb una cara de pena. Mescla de rock dels 70, psicodèlia, llums, guitarres i mitjos temps. M'agraden.


  • Diumenge
Últim dia, i s'havia de donar tot lo que quedés d'energia.

Cat Power: Així com la seua col·lega Joan me va decepcionar, Chan Marshall no. Tot i que tot el repertori va sonar amb el seu últim treball Juckebox (i amb això vull dir aquest punt jazz, més que el plan cantautora-guitarra-sola), les cançons es van anar succeint d'una forma correcta, sense arribar a ser brillant, però fent-les diferents i despertant un gran interès de tothom.

Hot Chip: Teníem ganes d'acabar ballant, i Hot Chip n'és una garantia. És impossible resistir-se als moviments de "Ready for the Floor", i tot el seu conjunt d'indie electronic i pop de sintetizadors. En acabar, un xàfec descomunal va mullar tot el recinte, com a mínim, així que ens vam veure obligats a veure...

L'egipci que parlava català

Digitalism: No tinc gaire idea de què anava la música. Trobar-te un suec que parla català, un company seu egipci que també (i a la perfecció) és massa. Si li afegeixes un tio, el primer espanyol amb tots els dies, que ha estat 8 vegades al FIB i t'explica batalletes i aventures de cada festival al que ha anat (ojo a la dada, tot el braç esquerre ple de polseretes), i que a més està allí per la gorra d'escriure en una revisteta musical, la música per tancar el festival era el de menys. Brutal.


Musicalment el festival estava tancat, havent complert en la majoria de les espectatives, però la cita "Roskilde" va deixar alguns detalls, personatges i històries destacables que m'agradarà mencionar...

22 de juliol 2008

Roskilde Festival 2008 - Els concerts (II)

Arriben els concerts tan esperats! I això és lo que va donar de sí dels dos primers dies de música de veritat.

  • Dijous 29 de Juny
Clutch: Amb la calor de les 17.30h de la tarda ens vam unir amb una densa massa heavy per veure aquestos americans, que ens despertaven un interés zero, però amb les ganes que teníem de concerts, vam acabar ballant-nos tots els "temazos" que van tocar (així ens va donar la impressió per l'excitació de la gent).

el noi-de-la-cinta-al-cap

MGMT: Veure Clutch només era una excusa per veure el noi-de-la-cinta-al-cap de ben aprop. I allí el vam tenir, tocant cada una de les cançons de l'esplèndit Oracular Spectacular, fent saltar el públic i sonant espectaculars. A qui no li diu res "Time to Pretend"? Són una banda debut, però tenen el públic a la butxaca (jo hi estic a dins).

Radiohead: Aquí és on volia arribar. Em feia patir que s'ho prenguessin com un festivalillo i toquessin per complir. Ni parlar-ne. 2 hores de concert, com uns professionals, passant per tota la seva trajectòria (tot i que no li van picar l'ullet a Pablo Honey), amb hits com "Paranoid Android", "Karma Police", "Everything in the Right Place", "Exit Music (For a film)", "There There"... i altres molt més desconegudes de KidA i Amnesiac, que van sonar convincents i hipnòtiques, amb Thom York donant-ho tot damunt l'escenari. Un munt de peces, 2 bisos i 100.000 persones boges. Ja puc tatxar de la llista una cosa menys que fer aquesta vida.

(Malauradament, de Radiohead no hi ha foto per ensenyar)


  • Divendres 30 de Juny
Kate Nash: Vam anar a treure el nas a les 14.00h. Amb la carpa a rebentar i sentir les mateixes cançons exactament del seu fluixíssim debut Made of Bricks, només vam esperar al seu hit "Foundations" per abandonar l'escenari Odeon i anar a...

Band of Horses, i moltes llumetes.

Band of Horses: Guitarres, energia, calor, aigua per tots els que estàvem tocant-li les sabates al cantant, un so exquisit i un inici apoteòsic amb "Is There a Ghost". Després, la gent no podia para de cridar i cantar tot lo que tocaven del seu debut Everything all the time, i descansant a les de la continuació Cease to Begin. Aquestos canadencs tenen ganxo.

Kings of Leon: Extremadament puntuals (crec que van començar un minut abans de l'hora prevista i tot), el quartet americà es va plantar a l'escenari Orange (el més gran) per oferir un dels concerts del festival, com així va coincidir tothom. Sense ser una de les meues bandes preferides van sonar impecables, menys countries i molt rockeros.

Nick Cave donant-ho tot.

Grinderman: Ja que estàvem per allà en una bona posició, ens vam esperar per veure Nick Cave (sense The Bad Seeds i sense versos de la Bíblia). Amb unes pintes ben peculiars, el seu bigoti que no hi falti, es va moure amb el micro com un jove de 20 anys, suant el vestit i fent disfrutar al públic entregat.

Miss Alison Goldfrapp.

Goldfrapp: Rapidíssim a veure la nostra apreciada Alison, que em té captivat des de ja fa molt de temps, i que amb aquest últim Seventh Tree, ha tornat a conseguir-ho. La seua veu, aquestes melodies "Number 1", "Happiness", "Oh La La", "Lovely Head"... Sap portar el tempo de lo que ha de ser un grandiós concert, i així ho va fer. L'havia vist com a telonera de Coldplay fa temps, però aquesta noia està aprenent molt, i mola!

Lo que no vaig (poder o voler) veure:
Gnarls Barkley: Hi devia haver molta gent, i tot i que es venia "Crazy" com la cançó del mil·leni, però no m'agrada.
Mogwai: Coincidia amb Grinderman.
Battles: Veure que el centre de la formació és el bateria és estrany. Però la senyora Alison tenia prioritat, i els apunto a la llista de wishlist pel futur.
The Do: Tocar a la mateixa hora de MGMT no pot ser.


PD: Encara que pugui semblar mentida, totes les fotos han estat fetes amb la meua petita Lumix =)

13 de juliol 2008

Roskilde Festival 2008 - Warm-Up (I)

Amb algun que altre contratemps (el robatori de l'equipatge d'un dels membre del grup, per exemple), ens vam plantar a l'acollidora ciutat de Roskilde cap a mig matí del primer dia del warm-up, el 29 de Juny, que vindria a ser l'escalfament del festival, un període en el qual la gent va arribant tranquil·lament al recinte i pren lloc esperant els concerts... Però la realitat va ser radicalment diferent, on milions de persones ja havien ocupat cada racó i cantonada del grandiós espai d'acampada, fent 5 dies de cua davant de les portes i dormint al ras.

Excessiu,
nej tak.

Integrants de l'expedició
(d'esquerra a dreta: Genís, Albert, Kristina, Kerli).


Feinada va ser moure'ns per allà dins, amb una tenda de dimensions descomunals, un equipatge d'infinits quilos (com a mínim) i les nostres provisions de menjar, ja pensant amb els escandalosos i prohibitius preus (com així eren). Finalment, vam estar de sort, i vam poder acampar a uns 20 minuts de la zona dels escenaris, direcció quinto conyo, per allí, però més lluny.

La nostra mansió (abans).

Els dies previs a la cita no paràvem de sentir una cita/llegenda urbana (així amb veu de peli de por) que deia: "uiiii, tot lo que va al Roskilde, no torna sencer!", i "vigileu, perquè sempre diluvia" (de fet, l'any passat, per veure a la Björk havies de nadar/anar amb barca per evitar el metre d'aigua que hi havia a tot arreu).

La realitat va ser molt diferent: un sol i una calor espectaculars, pròpies dels nostres calorosos dies d'agost i bé, si pares una mica de compte, res es fa malbé.

Punts destacables del warm-up:
  • Grups escandinaus increïblement estranys i desconeguts per amenitzar les tardes i vespres, dels quals ni recordo cap nom, ni val la pena fer-ho.
  • Exhibicions d'skate, inline i coses per l'estil prou interessants (molt flipadillo suelto).
  • La final de l'Eurocopa envoltats de danesos que animaven Espanya.
El parc dels skaters en horari no lectiu.
  • Una tenda d'acampada dissenyada per pixar-hi a dins (!!!).
Piss in the hole!! (més endavant,
hi havien dos dits de líquid, per parlar finament).

  • La visita a Copenhagen i el barri de Christiania (mireu l'enllaç, molt espectacular).
Realment, és un barri independent.

4 dies de warm-up, i moltes ganes de sentir ja els concerts de Radiohead i companyia. De moment, la impressió era gent, molta gent, molta organització i molt descontrol dels disciplinats danesos...

08 de juliol 2008

Nou videoclip: Esta Noche Sólo Cantan Para Mi

Acabo de tornar del Roskilde Festival, i encara pensant amb quines paraules començar a escriure tot lo que ha donat de sí l'esdeveniment, m'he trobat amb el nou single i videoclip de La Casa Azul, "Esta Noche Sólo Cantan Para Mi".

I, ja que aquest bloc s'està especialitzant en aquesta apreciada banda, no podia ser d'altra manera de donar-li una ullada a gent patinant sobre vinils, estirada pel terra, el Guille sense gorro altra vegada...

La Casa Azul - Esta noche sólo cantan para mi