30 de novembre 2006

The Good, the Bad and the Queen

No serà fins l'any que ve que sortirà al mercat el seu primer treball, però les ganes de que això se produeixi estan ja molt presents, i molt més després d'haver sentit els seus primers dos senzills.

Però... Qui són? The Good, the Bad and the Queen és la nova formació de Damon Albarn, el cervell de Blur o de Gorillaz. Ja fa més bona pinta eh? Doncs aquesta vegada l'acompanyen Paul Simonon (The Clash), Simon Tong (The Verve) i Tony Allen, i ja tenen preparat un disc de títol homòmin que està creant enorme expectació.


Escolta aquí els seus dos singles:
· Herculean
· Kingdom of Doom

28 de novembre 2006

Concert Camera Obscura

Pensava que els havien enganyat, o que s'havien perdut, o que simplement tot es tractava d'un artefacte per atraure la gent... Però no, a les 22h i ben puntuals, Tracyanne Campbell i els altres membres del grup s'escolen entre el públic, travessant la pista i pujant al petit escenari del Cafè del Teatre de L'escorxador de Lleida per començar el concert que tanca el 1r Festival “in-somni” a Lleida, celebrat durant tot el cap de setmana.

Sorprenentment, el local està ple a vessar. Uns prefereixen la tranquil·litat d'una cadira sota la penombra mentre els demés estem drets i expectants ben a prop de l'escenari. Però és curiós veure com els escocesos han pogut reunir tot aquest conjunt de gent jove.

Els primers compassos del concert obren amb cançons del seu últim i genial treball “Let's get out of this country” (2006). La gent està molt atenta, no només per la música, sinó també pels membres de la formació que, visualment parlant, tenen molt a oferir. Tracyanne està al capdavant de la situació, portant la batuta, emportant-se la major part del protagonisme. Els demés l'acompanyen a la perfecció: els puntejats de guitarra de Kenny McKeeve, els teclats imprescindibles de Carey Lander, els tambors a tres temps de Lee Thomson, el baix incansable de Gavin Dunbar i les esporàdiques intervencions de trompeta i percussió d'una nou membre que no he pogut descobrir qui és.

Teclista i Trompeta


Ens obsequien amb tot un repertori que fluctua entre els dos últims LP, temes més pausats, tristos i moments Belle & Sebastian de “If you are feeling sinister”, com Suspended from Class, Keep It Clean i Teenager, o altres més animats, igual de melancòlics, emotius i himnes del seu tercer cd, com Hey Lloyd, I'm ready to be heartbroken, Tears for Affairs, Razzle Dazzle Rase Rose, amb la que acaben la primera part de l'espectacle. Però tothom en vol més.

Ha estat una actuació molt personal, íntima, de tu a tu, on les mirades dels protagonistes s'han creuat una i una altra vegada amb la teua. Tan l'ambient, com la sala, com la situació ho permetien. Aquesta cordialitat ha permès que hi pogués haver una interacció entre músics i assistents, donant peu a petites bromes de Tracyanne o de Kenny, o fent comentaris sobre el seu estat d'ànim...

Després d'una bona col·lecció d'aplaudiments entusiastes amb el quintet de Glasgow, aquestos tornen a trepitjar l'escenari per acabar l'actuació de forma rodona interpretant 3 cançons més. Finalment, tot el públic marxa content a casa. Abans però, tenim temps d'acostar-nos a la cantant, que a més d'haver-nos deixat emocionats ens regala uns minuts de la seua vida, molt amble i atentament. Realment han deixat un molt bon concert a Lleida, on els esperem veure una altra vegada, per què no. Han ofert un concert d'aquells que es recorden per molt de temps.

Llarga vida als festivals de música indie!
Llarga vida a Camera Obscura, perquè ens segueixi deleitant amb les seues cançons!
Però ha quedat un dubte: no s'haurien perdut, no?




Pàgina del grup

Blog personal de la banda

Si vols veure una entrevista a Camera Obscura feta per Muzikalia aquest mes de novembre, clica aquí.


23 de novembre 2006

Marlango | "Pequeño vals"

Perquè un piano, una trompeta i veu poden tenir molta importància.
Perquè Marlango són genials.
Perquè són d'aquí i els valoro.
Perquè el videoclip m'agrada.
Perquè no només a mi me tenen captivat.Perquè havia de fer un petit homenatge que acaba de començar.
... i una mica per tot...
... us presento Marlango.



"Would you mind if I just sit down here
and watch you dance that waltz?
It gives faith just to see
what two people can be,
with a pattern
and a glass of bubbles.

Who can tell if scent that I smell
is the same for both of us?
Who can say if the colours I see
are the same for you and me?

Your steps drawn the milkyway
I see stars glowing in your footsteps.

Round and round
and a round building a milkyway for me."

21 de novembre 2006

Festival Internacional de Benicàssim - 20 Juliol de 2006 (I)

El sol matiner ens desperta. Són les 9 i la calor és tan exagerada que no podem suportar ni un minut més dins la tenda d'acampada. Ràpidament ens organitzem per una pràctica que serà ben habitual al llarg de tots els dies: les dutxes d'aigua congelada. Que en seran bastants, i ben poc espaiades, directament proporcional al bat de sol que toqui en un moment determinat.

El dia s'ha aixecat no només calorós, sinó també inquiet. Serà la primera sessió de concerts, amb plats prou atractius. Com que tot plegat no comença fins a la tarda, aprofitem per fer una visita pel poble, curtir-nos de provisions i poder tastar les calmades aigües del Mediterrani al seu pas per la província de Castelló.

L'hora d'obertura de portes arriba. No som gaires els agosarats que hem desfiat la calor i ens hem endinsat al recinte per veure què és tot allò que teníem darrera de la reixa: escenaris, zones per descansar, botigues... Una espècie de petita ciutat santuari musical a la qual només uns quants privilegiats poden entrar.

(Per aquí és on ens mourem: zones d'escenaris, per seure a la gespa...)

El festival comença a l'escenari verd, el gran, on es faran els principals concerts. Però de moment és el torn de Sr. Mostaza, una banda que no passa de ser “divertida” i que intenta cridar l'atenció sense molta sort. Paral·lelament obren l'escenari petit els barcelonesos 12twelve, amb el seu rock paranoic i ambiental. Més tard és el torn del danés Teitur, que em sorprèn gratament amb un pop orquestral tranquil i cuidat a l'estil Badly Drawn Boy. Sense moure'ns de l'escenari verd, i ja a l'hora de sopar, se'ns presenten el duo Tom Verlaine With Jimmy Rip, uns tiranosauris de la guitarra desubicats que fan, més aviat, adormir el personal.

Curiosa és l'aparició en escena del segon dels grups convidats per a fer el conveni de festivals "unpoqclassik" (el primer havia estat Teitur): The Sunday Drivers ofereixen una versió d'ells mateixos ben diferent i peculiar, tocant conjuntament amb una orquestra valenciana que actuarà al llarg dels 5 festivals europeus de música més prestigiosos, entre ells Benicàssim. Una iniciativa estranya però que permet veure una altra cara a un dels millors grups d'indie pop del panorama espanyol. Toquen bona part de les cançons dels seus dos treballs, amb moltes versions i molta energia.

Però entre el públic hi ha un neguit. La majoria de presents són anglesos que s'han desplaçat expressament per veure els seus ídols locals. Fins ara no hi ha hagut una massiva assistència. I tampoc ho és quan Howe Gelb + 'Son Angel (ell i el seu grup de gospel) trepitgen l'escenari gran, fent un concert de dimensions desproporcionades, molt vocal i gens instrumental.

Quan sembla que el dia pot passar sense dir gran cosa, “que bé, sí, el FIB, no sé, primer dia, el d'inauguració, ves, suposo que els següents seran millor” apareix una boma de rellotgeria a punt d'explotar en forma de grup musical: Scissor Sisters són lo més animat i extravagant que hi ha avui en dia. Jake Shears i Ana Matronic es passegen amunt i avall per la tarima, sense minut per respirar, interactuant amb el públic constantment, fent tota mena d'exhibicions, i òbviament, tocant amb magnificiència cançons sentides i avançant el seu nou treball “Ta Dah!” que acaba de sortir al mercat. També tenen temps de versionar-se a ells mateixos, mentre tothom salta, criada, balla, enfervoreix d'entusiasme amb aquests londinencs. Ahhh!!!! El dia ja ha valgut la pena.

Els qui encara tenen forces es queden a veure el dj Erol Alkan, conegut pels seus remixos a The Chemical Brothers, Justice o els mateixos Scissor Sisters. Els demés ens retirem. Les cames ho necessiten.

Bona nit, demà serà un altre dia. Avui ja és prou tard.





(com que encara no hi ha vídeos amb una qualitat decent, mireu l'espectacle fa 2 anys al mateix escenari)

19 de novembre 2006

in-somni'06 Lleida

Que a Lleida no es fan festivals de música indie?
Cert, fins el proper cap de setmana.

S'inaugura in-somni 06, el primer festival a la ciutat de Lleida amb aquestes característiques: grups indies de pop, de rock, altres més electrònics, o la barreja de tots estils. L'associació cultural L'individu Ocult n'és la responsable, i ha preparat per aquest cap de setmana del divendres 24 al diumenge 26 tota mena de concerts per diferents escenaris de la nostra ciutat.

El cap de cartell se l'emporta els escocesos Camera Obscura, tot un senyor grup de la talla de Belle & Sebastian: un munt de cançons indie pop per a tots els amants del gènere. O els que ja comencen a ser veterans Ladybug Transistor. Un duo perfecte per garantir un bon festival. També es podrà veure a altres grups com els barcelonesos Mendetz (pur pop-punk de synth) o el house finlandès de Luomo, entre molts altres.

Si voleu tota la informació detallada, cartell, preus i ubicació cliqueu aquí:

1r Festival in-somni'06, tota la informació

Jo m'hi passaré, ja us explicaré.


13 de novembre 2006

Festival Internacional de Benicàssim - 19 Juliol de 2006 (0)

Després de vàries hores de tren, ens plantem a l'estació de Benicàssim. Falta un dia per a que s'inauguri el XXII Festival Internacional de Benicàssim, comencin els concerts, puguem veure Franz Ferdinand, Depeche Mode, The Strokes, Jay-Jay Johanson i la resta, però ja ens trobem allí, juntament amb milers de fibers amb motxilles plenes fins a la bandera, tendes de campanya de totes mesures i tota mena d'utensilis que desembarquen d'un tren regional provinent de Barcelona. El nombre de gent és incalculable. Personal vingut de totes parts d'Europa, majoritàriament anglesos, comença a caminar sota un sol abrasador a l'hora de dinar, direcció el recinte on es celebrarà el festival. Ens unim a la multitud. Tot està indicat, no té pèrdua, i els que ja han vingut en passades edicions encapçalen el comité de personal disposat a viure 5 dies plens de música.

El recinte es troba a la part interior del poble coster de Benicàssim, envoltat de matolls que formen una espècie de desert. A una banda queda el recinte de concerts, a l'altra, el càmping on ens allotjarem els propers dies. La multitud es mou en massa, i un rere l'altre recollim les polseres que ens donen accés al festival. Tot seguit busquem un lloc (no molt gran i gens ample), on poder plantar la nostra tenda. Una cortina ens “protegeix” del sol directament. Però no hi ha res a fer, les altes temperatures passaran factura.

Un cop acomodats, dinem i donem una volta per tota la zona d'acampada, prou habilitada per al que s'espera. Dia 1 abans que comenci tot. Hi ha emoció entre els assistents. Però de moment es deixen passar les hores fent el que a cadascú li agrada més: anar a visitar el poble, fer-se un bany a la platja, fer tertúlia amb altres fibers, llegir, prendre el sol... Ah! I escoltar música, que això segur que és comú a tothom.



08 de novembre 2006

The Pinker Tones

0
M'arriba a les mans The Million Colour Revolution, el primer cd de The Pinker Tones, uns barcelonins que es mouen pel terreny de l'electrònica d'una manera formidable. A dia d'avui de fa exactament un any, va sortir a la venta el seu primer treball, que és una mescla impressionant de sons, sorolls, estils, instruments, idiomes, sintetitzadors...

Mister Furia i el Professor Manso són els dos components del grup. Dos personatges ben singulars que transmeten tota la seua energia amb cadascuna de les 14 cançons que té TMCR, 14 peces que són com un collage musical des dels 70' fins el dia d'avui.

Començant amb una introducció de presentació, s'endinsen ben ràpidament al seu so funky electrònic amb "Welcome to the Million Colour Revolution", 'temazo' de pista de ball. Tremendament original és tot el conjunt, però les bones cançons es van succeint una darrere l'altra: "L'Héros" explora amb tota mena de sintetitzadors analògics, amb signatura francesa, ; "Sonido Total", que va ser el seu primer senzill, es mou també entre tota mena de sons i sorolls; "In Pea We Nuts" incorpora una bona de dosi d'energia a base de vent metall, convertint-se amb una espècie d'himne; "Pink Freud" sembla extreta de musical de Broadway; "Mojo Moog" ens podria recordar a alguna peça de Play (1999) de Moby; "Beyond Nostalgia" o "Pinkerland Becaina" ens permeten descansar traslladant-nos a les calmades platges del Carib;... I fins a completar l'excepcional repertori.

Grups com els anglesos Sant Ettiene i els japonesos Pizzicato Five o Cornelius tenen bastant a dir d'aquesta dosi de d'electrònica, dance, indie pop...

S'han acabat les cançons tristes, per a dies de pluja, mirades des de l'altre costat de la finestra. S'ha acabat tenir grups estrangers de referència. Aquí s'està coent a tota velocitat el que pot ser, tranquil·lament, el millor del pop electrònic internacional.



Si t'ha agradat aquest vídeoclip i en vols veure més, vés aquí