28 de febrer 2007

Els "Dimarts de Cine" ja són aquí!

Puntuals a la primera cita, dimarts a la nit vam començar les projeccions de Dimarts de Cine, que al llarg de tots els dimarts que queden de curs, serviran per passar una bona estona amb cine actual a gran pantalla. Per tots els que no estigueu al cas, són sessions a les 22.30h a la residència d'estudiants de Terrassa.

La primera sessió, Reservoir Dogs (Quentin Tarantino, 1992), va replegar un bon número de participants, que després de l'excel·lent comentari del Lluís (=P) van poder gaudir d'aquesta genial pel·lícula del director americà.

La setmana que ve continuarem, amb Soñadores (Bernardo Bertolucci, 2003), un peculiar triangle amorós que, situat en una casa a la París del 1968, desenvoluparan unes conductes sorprenents i que et tindran captivat durant l'estona de film.

Val a dir que hi han alguns aspectes a millorar de cara la propera projecció, tot sempre es pot corregir, però al tractar-se de la primera vegada que fèiem una activitat d'aquest tipus el resultat es pot considerar prou bo.
Us hi esperem de nou!

PD: Per qualsevol dubte, informació, queixa, amenaça de mort... Comenta! Per això estem aquí. =)

26 de febrer 2007

Sessió electropop, sessió Dorian.

I parlant d'electropop se'm passen ràpidament un parell de grups pel cap, Goldfrapp i Dorian, però també altres que engloben més estils com Depeche Mode, Delorean, The Magnetic Fields o inclús algunes de les cançons de Yeah Yeah Yeahs. Però si hi ha alguna banda espanyola de referència en aquest gènere és, sense cap mena de dubte, Dorian, que amb les seves melodies acompanyades dels tocs electrònics els fan inconfusibles.

Acaben d'editar el seu segon treball
El Futuro no es de Nadie (2006), una segona sessió que ja van encetar fa un parell d'anys amb 10.000 Metrópolis, amb peces boníssimes com "Solar" o "Te echamos de Menos", que després dj Amable va remixar per incloure-la al seu anuari, fent-ne una versió fantàstica.

Ja no vull comentar res més, només gaudir dels videoclips que fa aquest quartet de Barcelona (no només música, mireu mireu!!), i us deixo amb un parell de cançons, del primer i del darrer treball, "Te echamos de menos" i "Cualquier otra parte", dos peces imprescindibles i que acostumen a sonar a les sales de concerts indie del nostre país. I que duri!

Dorian - Te echamos de menos


Dorian - Cualquier otra parte


23 de febrer 2007

Objectes Personals

Quins són els teus objectes imprescindibles?
Podries viure sens algun d'aquestos?
Jo no.

21 de febrer 2007

Art musical al carrer

Primera entrega de les "coses que volten pel món".
Caminant per les fredes, nétes, meticuloses terres escandinaves, concretament a la capital sueca d'Estocolm, vaig topar amb una paret que descriu una mica tot el moviment que s'està coent per terres del nord d'Europa. Infinitat de grups, sales, espais on la gent es culturitza musicalment. Un terreny en expansió melòdica, uns països que comencen a aparèixer de la penombra i es reivindiquen amb bona música.
Llegiu entre els colors, lletres i sanefes de què estic parlant. =)

19 de febrer 2007

Torna Arcade Fire! (i de quina manera)

Sé que és una de les bandes de moda, actualment, i que possiblement per això, i després d'haver fet un magnífic i incomparable debut l'any 2004 amb Funeral, les coses podien ser una mica complicades, per això de ser el "sophomore" i no estar a l'altura de tots: fans embogits que volien més d'aquesta particular multitudinària banda canadenca, els Arcade Fire.

Però era inevitable passar per alt que el proper 6 de març editen el seu segon elepé, i que no decepciona, ni molt menys. Segurament no és tan impactant com Funeral, pel xoc que va provocar ara fa 3 anys. Però Neon Bible segueix la tònica innovadora d'un so incomparable ja mostrat al seu debut, un rock experimental, per classificar-lo d'alguna manera, que no té paraules, i conté moments de pell de gallina, algunes cançons com la introductòria "Black Mirror", o la versió de "No Cars Go", que ja havien escrit al seu primer EP.

No he llegit acuradament les lletres de les cançons, i casi que prefereixo no fer-ho. Jo em quedo amb la música i obvio la lírica, per no espantar-me, amb els seus temes pagans i religiosos. Neon Bible és el títol del cd, a partir d'aquí un ja pot treure conclusions. El nom de la banda també té connocions... Bíbliques? Només fa falta mirar una mica la pinta d'aquestos personatges...

No té desperdici navegar una estona per la seva pàgina web, que és increïblement interessant. Vés-hi des d'aquí: Arcade Fire Website, tant la del nou cd, com la de la banda en general. També pots sentir alguna de les cançons anteriors al seu myspace.

Val a dir, que s'estalvien la passejada per terres espanyoles i no actuaran al nostre país, de moment. I és una pena, perquè veure en directe tota la troup d'artistes que composen la banda ha de ser espectacular.

Arcade Fire - Rebellion (Lies)

Arcade Fire -No Cars Go

Arcade Fire - Une Anée Sans Lumiere


La veritat és que no sabia quina cançó triar com a mostra, són totes espectaculars. Així que deixo una bona tria del seu debut (que són les úniques que puc mostrar). Però per què us feu una idea de què va l'assumpte i les rareses que pots experimentar, aquí un vídeo.

Arcade Fire - Neightbourhoud #2 (Laika)

18 de febrer 2007

Després d'una setmana de vacances ja torno a estar per aquí. Tinc molta feina a llegir tot lo que ha passat aquestos dies i actualitzar, que sembla que s'ha mort això. Però com que estic cansat, una mica de Jay-Jay Johanson per desembafar, el seu penúltim treball. Demà, el nou. =)

Jay-Jay Johanson - Rush (2005)

Ens tenia massa ben acostumats.

Jay-Jay Johanson ens tenia enamorats, hipnotitzats i sobretot captivats. Ja des del seu debut amb “Tattoo”, o els seus àlbums posteriors, “Whisky” i “Poison”, aquest ros suec d’ulls clars resident a Anglaterra havia pogut seduir tot oient amb les seues meravelloses i tristes cançons. Cada una d’elles ben segur que es pot associar a un moment determinat de la vida de cadascú de nosaltres. Melodies electròniques amb arranjaments interessants, tot conjuntat a la perfecció amb la seua veu infantil i tremendament agradable.. Tot plegat un sorprenentment clima tendre i malencòlic.

Però tothom evoluciona. Ja va ser en el seu últim àlbum quan va començar a incorporar de manera bastant notable una gran producció d’electrònica dance en les seues peces, deixant de manifest aquest canvi personal en la seua manera de crear. El resultat va ser prou correcte, amb una combinació ben aconseguida entre el passat i el futur. Un futur que és present, perquè en aquesta ocasió és molt difícil de trobar el perfum que Jay-Jay va impregnar arreu on anava. I ara estem davant d’un LP dance de ritme ballable, purament electrònic i que farà furor en més d’una sala de discoteca.

“Rush”, que obre el treball, podria ser el nexe d’unió amb la seua anterior època, que no reflecteix amb el que ens trobarem a continuació, i altres temes com “The last of the boys to know”, “Forbidden Words” o “Mirror Man” són algunes de les peces que, de ben segur, enamoraran a molts nou seguidors, convertint-se amb nous himnes, però no serà així pels amants del Jay-Jay de fa un temps.

El suec ja no és aquell noi tímid de cara trista i cançons nostàlgiques. S’està convertint en un bon Dj de pistes de ball.

Jay-Jay Johanson - Rush

Pots escoltar més cançons, del seu últim cd (el qual comentaré demà mateix), al seu myspace

Aprofitant la vinentesa, comentar que el dia 22 de febrer actua a la sala Bikini a Barcelona.

11 de febrer 2007

Parecidos Razonables? #2

The Beatles - Abbey Road (1969) # Red Hot Chili Peppers - Abbey Road EP (1988)

Més que una semblança, aquest és un cas flagrant d'homenatge a un dels millors discos dels Beatles. Les imatges parlen per si soles. Ara bé, només homenatge a la caràtula, no pas al contingut. El resultat va ser una mica desastre, amb 5 cançons (una versió de Jimi Hendrix, una altra de The Maters i 3 dels propis Red Hot), tot i que no s'entèn el significat de tot plegat. Bàsicament per a col·leccionistes.

10 de febrer 2007

The Postmarks

Aquest és el "debut" de The Postmarks, banda americana de Miami que ha editat el primer àlbum amb títol homònim. I dic debut entre cometes perquè fins ara només es tenia constància d'un EP, The Remixes EP, editat el passat 2006, una prova, una "cosa" estranya: només un parell de cançons repetides fins a 9 vegades, amb diferents variants... =S Per tant no ho considero com a debut.

Postmarks està format per 11 cançons indie pop orquestral, amb una cantitat important d'instruments, per a tots aquells que els agradi Camera Obcura o The Hermit Crabs. Ara bé, tot i que conté autèntiques meravelles, com les peces "Winter Spring Summer Fall" o "Goodbye", que la veu de Tim Yehezkely és preciosa, dolça i tremendament agradable, cauen en la monotonia. No obstant, el cd és força recomanable i ben fàcil d'escoltar.

Si vols estar desconnectat, tumbar-te al llit i no pensar en res, abstreure't del món escolta The Postmarks, segur que ells ho aconseguiran. Simplement observant la mirada perduda de Tim a la caràtula te pots fer una idea del lloc en et poden transportar.
Com a curiositat, m'ha fet gràcia que incorporin a la portada del cd el títol de les cançons, cosa poc habitual.

No poso cap cançó perquè pots escoltar l'àlbum sencer de The Postmarks a la seua web, de forma totalment gratuïta, per suposat. Disfruta'l!

07 de febrer 2007

Parecidos Razonables? #1


David Bowie "Aladdin Sane" (1973) - Jay-Jay Johanson "Antenna" (2003)
30 anys més tard...

06 de febrer 2007

Concert: War, tribut a U2

Diumenge 4 de febrer a la tarda, i ja que no vaig anar a veure Mendetz i companyia el dia anterior, decidim anar a veure què tal ho fa la banda lleidatana War, formada per 4 músics lleidatans ben coneguts i encapçalada per Ramon Codina (veu i baix).

L' Smiling Jack (aquí les properes actuacions), és un petit local siutat al bell mig de la ciutat de Lleida, bastant petit però acollidor, i aquest mes dedica les tardes de diumenge a la música dels "clons". Ho inaugurava War fent tribut a la mítica banda irlandesa
U2.

Tal com m'esperava, interpreten un darrere altre tots els "temazos" de la banda, sense oblidar-se'n ni un, pràcticament. Comencen fent referència a
The Joshua Tree ("Where the streets have no name", "With or without you", "I still haven't found what I'm looking for"), passen per War ("Sunday Bloody Sunday", "New Year's Day"), fins arribar als últims cd's amb "Beautiful Day", "Elevation", "Walk On", "Vertigo"... Es marquen una improvització jazzística a mitja actuació a "Bullet the Blue Sky" demostrant la seua capacitat davant el públic.

U2 - Where the Streets Have No Name


"Pride (In the name of Love)", "Desire" i "One" tanquen el vespre entre aplaudiments. La veritat és que ho fan força bé. Són professionals, gent que ha viscut amb les cançons d'U2 a la vora. El cantant es posa dins la pell de Bono durant l'actuació. Ara bé, he trobat a faltar que, ja que el teclista tenia un micro, aprofités per fer segones veus que donessin un aire excel·lent al tribut. No obstant, vam sortir molt satisfets amb la música en directe de
War.

U2 - Pride (In the Name of Love)


Un fallo per part meva, deixar-me la càmera de fotos, així que no tinc imatges de l'aconteixement i com que posar una imatge buida del local o una foto del grup en una altra ocasió no té gens de glamour, doncs hi poso una dels U2 de veritat al concert de Barcelona el 2005 al Camp Nou.

La setmana que ve és el torn dels saragossins
Green Apple, bastant coneguts arreu de la península i que dediquen el seu temps a interpretar temes dels Beatles. Espero poder se-hi per explicar-ho, aquesta vegada sí, amb la càmera de fotos...

04 de febrer 2007

Influències: New York

Com una ciutat pot ser el centre de moltes cançons. Està clar que Nova York és un centre neuràlgic musicalment parlant. Doncs avui he plantejat indagar sobre temes que parlen sobre aquesta magnificient ciutat dels Estats Units.

I la primera que se'm passa pel cap és la que la banda americana
Strokes va fer amb "New York City Cops". Això va ser al seu debut Is This It?, però el tema no va ser introduït a la versió que van fer pels Estats Units, ja que va ser censurada. Pel contrari, la versió de Gran Bretanya (la que va arribar aquí), sí que va permetre incorporar la cançó. Això va ser el 2001, alguna cosa sobre l'atemptat hi va tenir a dir...


Oh! I meant - Ah!
No, I didn't mean that at all

Here in the streets of American nights
Rise to the bottom of the meaning of life
Studied all the rules, and I want no part
But I let you in just to break this heart
Even though it was only one night
It was fuckin' strange

Nina's in the bedroom
She says, "Time to go now"
But leavin' it ain't easy

[...]

Just kill me now 'cause I'll let you down
I swear one day we're gonna leave this town
"Stop"

Yes, I'm leaving 'cause this just won't work
They act like Romans, but they dress like Turks
Soft time in your prime
See me, I like the summertime
But...hey

[...]

Oh, trapped in an apartment
She would not let them get her
She wrote it in a letter,:
"I've got to come clean
The authorities, they've seen
Darling, I'm somewhere in between"

[...]


L'últim elepé de
REM també va recordar Nova York en el primer senzill de Around the Sun (2004), amb la cançó "Leaving New York". To més nostàlgic en aquest cas.


"It's easier to leave than to be left behind
Leaving was never my proud
Leaving New York, never easy
I saw the light fading out"

Un clàssic de tots els clàssics és la cançó que cantava Frank Sinatra però que va ser composada per Fred Ebb i John Kander. Crec que no té gaire a comentar: "New York, New York". Simplement s'ha d'escoltar.


No cal ser americà per incorporar i recordar Nova York a les seves cançons. Encara que fos de manera diferents als dos casos anteriors, Belle & Sebastian, des del meravellós Dear Catastrophe Waitress (2003), van composar l'acústica "Piazza New York Catcher".


Un altre clàssic, Sting, amb "Englishman in New York", tema del 1987. És fantàstic i terriblement sincer el sentiment que té aquest anglès quan passeja pels carrers de la gran ciutat:


I don't drink coffee I take tea my dear
I like my toast done on one side
And you can hear it in my accent when I talk
I'm an Englishman in New York

See me walking down Fifth Avenue
A walking cane here at my side
I take it everywhere I walk
I'm an Englishman in New York

I'm an alien I'm a legal alien
I'm an Englishman in New York
I'm an alien I'm a legal alien
I'm an Englishman in New York

[...]

I així podria seguir una bona estona, amb U2, Madonna, Liza Minelli, Pet Shop Boys... Però també hi ha bandes que han près directament la ciutat per portar-la com a nom, com The New York Dolls.

Aquests són alguns dels exemples, però deixo la porta oberta per altres propostes que desconec o que se m'han passat per alt. Està clar que si no has fet alguna cançó amb "New York" de referència no ets ningú!

02 de febrer 2007

If Looks Could Kill

Era inevitable que en algun moment o altre no posés algun vídeo de Camera Obscura. Per què? La resposta és ben senzilla. Simplement són genials. A més, no fa gaire han tret del seu darrer treball "Let's Get Out of This Country" un últim single: If Looks Could Kill, i així aprofito l'avinentesa i també poso l'increïble Lloyd, I'm Ready to Be Heartbroken, que tothom haurà vist però crec que és indispensable! =P
Han editat 2 versions: un single de 7" amb:
- 1. If Looks Could Kill
- 2. I Love How You Love Me

I un altre single Digipak amb 2 cançons diferents:
- 1. If Looks Could Kill
- 2. Hand Up Baby
- 3. Alaska

Podeu escoltar i descarregar totes aquestes cançons i veure vídeos a la web de la seua discogràfica: Elefant Records. Ara bé, utilitzar el Firefox dóna certs problemes... =S

Camera Obscura - If Looks Could Kill


I ja parlant d'aquesta cançó vaig llegir que és una resposta que dóna Camera Obscura a una cançó de Lloyd Cole la qual portava per títol: Are You Ready to be Heardbroken? Una espècie de petit homenatge. Un gest molt simpàtic.

Camera Obscura - Lloyd, I'm Ready to Be Heartbroken

01 de febrer 2007

Atenció! Atom Rhumba cancel·len concert a Lleida

Acabo de llegir a Muzikalia que els bilbaïns Atom Rhumba no actuaran a Lleida, finalment, aquest divendres en lo que hauria de ser el concert inaugural del 1r Indie Weekend Festival. Els motius són "problemes personals d'un dels integrans de la banda". Així doncs, lo que havia de ser un divendres de luxe queda bastant coix amb l'actuació de Dorian, entre altres.

També han suspès els concerts per Barcelona, Alacant i València programats per aquest mes de febrer. Què trist tot plegat, que tenint aquesta oportunitat se perdi d'aquestes maneres...

Aquestos són Atom Rhumba i Eskimo Bones, del seu treball "Backbone Ritmo"


L'ANTIrecomanació

(caràtula frontal de l'antirecomanació)

I he posat "anti" amb majúscules per expressar de forma repulsiva l'opinió sobre aquesta banda, Eskju Divine, la qual vaig llegir algunes coses i havia sentit comentaris positius al seu respecte. El nom, si més no, sembla curiós, no dóna pistes al respecte del que es pot trobar al darrera. Sumant tot l'interès que s'ha creat decideixo escoltar el seu segon i últim treball, editat el passat 2006, Heights, el qual recomano la no escolta. Un disc monòton fins a morir d'avorriment, tremendament lineal, sense sobresalts que acaba confonent acords i desacords, fent una barreja incomestible a la boca...

No obstant, la primera vegada que els escoltes quedes satisfet, content. Et recorden als Coldplay en hores baixes, lo pitjor que podria fer mai Embrace o fins i tot als Keane (que ja és dir). Creus que has trobat una bona banda que els ha sabut imitar prou bé, amb uns teclats al mateix pur estil i unes veus que són ben semblants i que podrien passar fins i tot per una còpia del Chris Martin, els germans McNamara o el Thomas Chaplin. Presentes una rialla. Carai! Què bé!

No et deixis enganyar. A la segona vegada voldràs tornar a gaudir de les peces, una a una, però pots posar tranquil·lament el mode "aleatori", que el resultat serà el mateix: 11 cançons que cansen, cansen, i cansen molt.

En definitiva, que no sempre s'ha de ser positiu i buscar les bandes imprescindibles. Aquí doncs, teniu una banda del tot prescindible.