Pensava que els havien enganyat, o que s'havien perdut, o que simplement tot es tractava d'un artefacte per atraure la gent... Però no, a les 22h i ben puntuals, Tracyanne Campbell i els altres membres del grup s'escolen entre el públic, travessant la pista i pujant al petit escenari del Cafè del Teatre de L'escorxador de Lleida per començar el concert que tanca el 1r Festival “in-somni” a Lleida, celebrat durant tot el cap de setmana.
Sorprenentment, el local està ple a vessar. Uns prefereixen la tranquil·litat d'una cadira sota la penombra mentre els demés estem drets i expectants ben a prop de l'escenari. Però és curiós veure com els escocesos han pogut reunir tot aquest conjunt de gent jove.
Els primers compassos del concert obren amb cançons del seu últim i genial treball “Let's get out of this country” (2006). La gent està molt atenta, no només per la música, sinó també pels membres de la formació que, visualment parlant, tenen molt a oferir. Tracyanne està al capdavant de la situació, portant la batuta, emportant-se la major part del protagonisme. Els demés l'acompanyen a la perfecció: els puntejats de guitarra de Kenny McKeeve, els teclats imprescindibles de Carey Lander, els tambors a tres temps de Lee Thomson, el baix incansable de Gavin Dunbar i les esporàdiques intervencions de trompeta i percussió d'una nou membre que no he pogut descobrir qui és.
Ens obsequien amb tot un repertori que fluctua entre els dos últims LP, temes més pausats, tristos i moments Belle & Sebastian de “If you are feeling sinister”, com Suspended from Class, Keep It Clean i Teenager, o altres més animats, igual de melancòlics, emotius i himnes del seu tercer cd, com Hey Lloyd, I'm ready to be heartbroken, Tears for Affairs, Razzle Dazzle Rase Rose, amb la que acaben la primera part de l'espectacle. Però tothom en vol més.
Ha estat una actuació molt personal, íntima, de tu a tu, on les mirades dels protagonistes s'han creuat una i una altra vegada amb la teua. Tan l'ambient, com la sala, com la situació ho permetien. Aquesta cordialitat ha permès que hi pogués haver una interacció entre músics i assistents, donant peu a petites bromes de Tracyanne o de Kenny, o fent comentaris sobre el seu estat d'ànim...Després d'una bona col·lecció d'aplaudiments entusiastes amb el quintet de Glasgow, aquestos tornen a trepitjar l'escenari per acabar l'actuació de forma rodona interpretant 3 cançons més. Finalment, tot el públic marxa content a casa. Abans però, tenim temps d'acostar-nos a la cantant, que a més d'haver-nos deixat emocionats ens regala uns minuts de la seua vida, molt amble i atentament. Realment han deixat un molt bon concert a Lleida, on els esperem veure una altra vegada, per què no. Han ofert un concert d'aquells que es recorden per molt de temps.
Llarga vida als festivals de música indie!
Llarga vida a Camera Obscura, perquè ens segueixi deleitant amb les seues cançons!
Però ha quedat un dubte: no s'haurien perdut, no?
Pàgina del grup
Si vols veure una entrevista a Camera Obscura feta per Muzikalia aquest mes de novembre, clica aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada