28 de desembre 2006

Fum, Fum, Fum...

No us espanteu si al passejar pel carrer Major de Lleida us trobeu, en alguna cantonada o racó, un grup de gent jove que anima i ambienta amb molt d'entusiasme els freds carrers de la ciutat aquestos dies de festes.

Sota qualsevol inclemència climatològica, el Cor del Conservatori de Lleida ha decidit dedicar uns moments del seu temps a cantar un recull de nadales, amb més o menys fortuna, i donar un esperit encara més nadalenc al transitat carrer Major.

Si ens veieu, ature-vos uns instants, segur que valdrà la pena!
Gràcies a tots per escoltar-nos!
Bones Festes a tothom! =)

22 de desembre 2006

Músic... i Artista!

Aquestes serien les dos paraules que defineixen Joseph Arthur de qui, els últims dies, no puc parar d'escoltar el seu últim treball, “Nuclear Daydream” (2006). Són 12 peces de pop-rock alternatiu, ell i la seua guitarra, acompanyat amb una bona instrumentació la major part de les cançons, així com uns bons cors, com en altres ocasions.

Tot i tractar-se d'un cd una mica irregular presenta momemts genials i cançons per sonar una i altra vegada, com
“Too Much Too Hide”, “Black Lexus”, “You Are Free”, “Automatic Situation” o “Don't Give Up On People”. La seua veu a l'estil Micheal Stipe és adient com a cantant...

Però no només es mou pels terrenys melòmans, no. També dedica bona part del seu temps a l'art, a la pintura, com aquestos quadres extrets de la seua pàgina web (que recomano profundament, i no té desperdici). Amb més o menys fortuna fa tota mena de peces abstractes, molts colors i moltes figures estranyes, al menos pels que no som entesos en la matèria.

Desconec si és ell mateix qui fa el disseny de les caràtules dels seus cd's (tret d'aques últim
“Nuclear Daydream”) o és algú altre, però l'estil és el mateix.

Moment per escoltar
“Nuclear Daydream”: Quan tinguis un moment, posa't alguna cançó. Segur que quedaràs satisfet i més tard voldràs continuar escoltant.

Escolta aquí el CD sencer, des de la seua pàgina.

"In the Sun" (que et pot sonar de sentir-la a algun anunci de TV)


21 de desembre 2006

Josh Rouse, americà incansable

Editar 8 CD's en 9 anys ho corrobora. Aquesta és la fita que ha aconseguit l'incansable Josh Rouse que, després d'acabar un projecte ja està immers en el següent. Aquest ritme només es veu superat avui en dia pel seu compatriota Sufjan Stevens.

Aquest 2006 ha estat el torn de “Subtítulo”, que després d'afincar-se a terres espanyoles, concretament al Puerto de Santa María (Cádiz), ha fet una mena d'homenatge als nostres paisatges, no només amb el títol del CD sinó també amb alguna cançó com “La Costa Blanca”, tractant d'un manera relaxada i íntima les 10 cançons i els escassos 30 minuts de música.

No era feia fàcil estar a l'altura de les circumstàncies després d'haver fet el magnífic “Nashville” (2005), però temes com “The Man Who...”, “Givin' It Up”, “Quiet Town” o la mateixa “La Costa Blanca” posen en evidència el gran moment de forma d'aquest americà de Nebraska.

Moment per escoltar "Subtítulo": Tarda de Diumenge o nit traquil·la, entre apunts o projectes d'autocad, tot i que l'hauràs de posar vàries vegades per la curta durada!


"Givin't It Up"


"His Majesty Eyes"


"Quiet Town"

20 de desembre 2006

Dimarts de Cine a Terrassa


Perquè no només de música vivim.
Amics de Terrassa han creat per a tu els "Dimarts de Cine", una iniciativa que et porta el cine dels nostres dies a, pràcticament, casa teva.

Podràs veure cada setmana alguna de les pel·lícules més destacades dels últims anys, en pantalla gran. A més, es farà una presentació del llargmetratge.

Tot plegat començarà a partir del següent quadrimestre, a finals de febrer.

No patiu que tindreu més informació ben aviat, amb totes les pel·lícules que projectarem els propers mesos.


T'hi esperem!



#Col·lectiu Amics de Terrassa
Més informació, també, a Malabarraca.

17 de desembre 2006

Persephone's Bees - Notes From the Underworld (2006)

Angelina Moysov és russa, sí sí, de Rússia, país que només ens tenia acostumats a produir, i ja fa temps d'això, compositors càssics, però que en els últims temps ha deixat entreveure alguns personatges interessants com la Regina Spektor (a qui sí és oportú ja li dedicaré temps un dia, perquè ho mereix), o ella mateixa. Aquesta noia d'aspecte tètric és la veu cantant de Persephone's Bees, un quartet que es mou entre l' indie pop de sintetitzadors i teclats, sorolls i sorollets, i les ganes de jugar impregnada a les seues melodies.

Aquest 2006 han editat el seu primer CD, 'Notes From the Underworld', que presenta unes quantes cançons de pop imprescindibles. "Nice Day" o "City of Love", com la major part del CD són temes que entren a la primera, transmetent una alegria i frescor que sembla estrany que pugui provenir de la Sibèria. En varis moments em recorda The Fiery Furnaces, tant amb la veu d'ella com en vàries cançons.

Escolta 4 de les seues peces al seu espai:
El videoclip ja ensenya aquest estat infantil i divertit.


"City of Love"


14 de desembre 2006

Love of Lesbian - Maniobras de Escapismo (2005)


"Maniobras de Escapismo" (2005) va ser una de les sorpreses de l'any passat. Els barcelonesos deixen l'anglès canten per primera vegada en castellà. El resultat? Estrany i sorprenent. Una dosi genial de pop alternatiu, una mica complex, potser, amb cançons ben esquizofrèniques, melancòliques, crítiques o quotidianes.

Impossibles de classificar o etiquetar-los, de relacionar-los amb altres del panorama, Love of Lesbian marquen amb estil propi una visió ben peculiar del pop actual.

Escolta uns quants dels seus singles al seu 'myspace':



'Cartas a todas tus catástrofes'


"Maniobras de Escapismo" en directe.


12 de desembre 2006

Richard Swift - The Novelist / Walking Without Effort


Obro la capsa, sigilosament, amb molta cura i atenció, amb total expectació, talment com si es tractés d’una petita caixa de música, d’aquelles que tenen una ballarina al mig que es mou al ritme tranquil d’una suau i agradable melodia minimalista.

Un cop dins, hi trobo dos petits compartiments, editats per separat als EUA, però que arriben al nostre país en format d’un de sol. El primer, “The Novelist” (2001), fou lo primer que es coneix de Richard Swift, un jove compositor californià de 28 anys que ha escrit les seues peces tancat dins la seua habitació, amb la simple ajuda d’un ordinador, i amb la inspiració de songwriters com Rufus Wainwright o Elliott Smith. Els menys de 20 minuts de so Lo-Fi bé es podrien emmarcar com una petita banda sonora d’una pel·lícula antiga, on les imatges en blanc i negre passen a càmera lenta, dibuixant minuciosament cada situació, i on la veu de Swift forma part d’aquesta capsa de música.

Continuo destapant la capsa lentament i, en aquesta ocasió, hem trobo davant de “Walking Without Effort” (2003), una segona part del LP més interessant, que proporciona canvis notables al que he sentit anteriorment. La veu es torna més clara, més propera i no tant distorcionada. A mesura que avança es pot apreciar la gran varietat instrumental de vent que incorpora a cada peça, des de trompetes, saxofons, clarinets, harmòniques… L’indie pop es torna més complet, amb més idees i més varietat musical. El punt àlgid arriba amb “Losing Sleep” i després amb “Beautifulheart”, que tanca l’àlbum, quan hem quedo bocabadat amb la ballarina (que no para de girar), el so de la caixa de música i un Elliott Smith que sembla que saludi.

Notable debut, que si bé no sembla la millor combinació editar conjuntament les dos parts exposades, Richard Swift aconsegueix captar l’atenció de l’oient i deixar-lo captivat. Després de menys de 50 minuts, la ballarina ha deixat de girar. La música s’ha acabat, tot plegat amb un regust de boca molt dolç…



"Beautifulheart"

Val, alguns ho haureu llegit abans, potser.
Però les coses bones es poden recuperar, no?

#Publicat a Malabarraca el febrer de 2006, aquí.

Sr. Mostaza, i no serà l'últim senyor...

Perquè són divertits, fan un pop fresc i desinteressat.
Per haver-los conegut al FIB, aquest estiu.
Perquè hi ha una saga de senyors espanyols que s'han de seguir, avui tenim el primer.
Però principalment perquè l'edició del clip l'ha fet un "Malabarraco", i com que està molt currat, us el regalo.

Sr. Mostaza - "Ahora Comprendo Bien"




05 de desembre 2006

Lo millor del 2006

Fent les últimes passes per aquest 2006, crec que és un bon moment de fer balanç i opinar de quins han estat els millors cd's d'aquest any. Aquí va la meua selecció, després de meditar-ho una bona estona, tant a nivell internacional com nacional.

I ja que és internacional ho titulo: 'The Best of 2006' =P

Internacional

01. Belle & Sebastian - 'The Life Pursuit'
02. M. Ward - 'Post-War'
03. Camera Obscura - 'Let's Get Out of This Conutry'
04. Zero 7 - 'The Garden'
05. The Essex Green - 'Cannibal Sea'
06. Calexico - 'Garden Ruin'
07. Peter Bjorn & John - 'Writter's Block'
08. Gomez - 'How We Operate'
09. The Raconteurs - 'Broken Boy Soldier'
10. Pearl Jam - 'Pearl Jam'
11. Muse - 'Black Holes and Revelations'
12. Jet - 'Shine On'
13. Josh Rouse - 'Subtítulo'
14. Phoenix - 'It's Never Been Like That'
15. Mogwai - 'Mr. Beast'


Nacional

01. The Pinker Tones - 'The Million Colour Revolution'
02. Antònia Font - 'Batiscafo Katiuskas'
03. La Buena Vida - 'Vidania'
04. Mendetz - 'Mendetz'
05. Tachenko - 'Las Jugadas Imposibles'


Au! Espero alguna aportació, que algú s'animi i contrasti opinions! =P

03 de desembre 2006

Festival Internacional de Benicàssim - 21 Juliol de 2006 (II)

Ja fa dos dies que estem per aquí a Benicàssim, però avui ens aixequem mirant el cartell, i realment vénen moltes ganes que sigui la tarda. Lo que no afluixa és la calor i hem de matar el matí fent un remull a la platja.

A les 18.00 i ben puntuals intentem treure el nas a la banda més polèmica dels últims temps, no només al Regne Unit sinó a tot el món: Babyshambles, on l'ex-Libertines Pete Doherty ha pres el protagonisme. Però ens quedem amb un “treure el nas”. Els milers de fans anglesos enfervorits que col·lapsen la pista no ens deixen apropar-nos. La multitud crida excitada. Realment aquest home mou masses per tot arreu.

A continuació apareix Dionysos, una banda francesa, amb un so molt peculiar, la qual tenia moltes ganes de veure. Pop-Rock ben alternatiu, en francès o anglès, i aquesta vegada acompanyada d'una orquestra. El cantant no va ser menys que Pete Doherty i es va marcar un dels moments del festival, exhibint-se per damunt de la gent amunt i avall tantes vegades com va voler. El públic, entregat, responia a tot el joc del francès. Si teniu l'oportunitat de veure'ls, no us els perdeu.

Escolta'ls aquí! Dinoysos - Giant Jack

La tarda havia començat molt animada, i després vam poder veure els anglesos The Walkmen (massa soroll per lo que havia de ser) i la delicadesa i elegància de Dominique A, que va deixar tothom enamorat.

Els plats forts de la nit es feien esperar a partir de les 22.00 a l'escenari verd. Pixies van obrir el binomi de la nit oferint un concert molt estrany, amb una interrupció de més d'una hora degut a la devoció de la gent que es llançava literalment a l'escenari. Però vam poder sentir “temazos” emotius com Where is My mind?, Wave of Mutilation o Here Comes your Man . Els més joves vam poder contemplar una de les bandes amb més prestigi dels 90's. Els més grans, van disfrutar d'allò més.

El contrari passa amb The Strokes, que per a mi no fan un bon espectacle, molt anàrquics damunt l'escenari. Això sí, donen un raig d'energia i rock a milions de watts fent moure tota la gent amb els riffs de Vision of Division, Reptilia, Last Nite...

Ens passem a saludar l'escenari electrònic per primera vegada, serà de les últimes amb tota l'oferta que hi ha. Colder i més tard Tiga amenitzen les últimes hores de la nit amb electrònica pura i dura.

I el dia no dóna per a més, tot i que ens hem deixat al tinter poder veure a White Rose Movement o The Futureheads. Ja se sap, massa concerts i s'ha de fer selecció!