Una setmana després hagi passat aquest cap de setmana tan destacat i hagi pait totes les hores de música viscudes al Parc del Fòrum de Barcelona, ja estic capacitat per a descriure alguns dels moments del festival, el Summercase 2007, que arribava a la segona edició i presentava un cartell molt ambiciós per a plantar cara al festival amb més renom a la península ibèrica, el FIB.
Així doncs, divendres 13 de Juliol (no gaire puntuals a la cita, val a dir), amb el nostre festipack sota el braç i amb moltes ganes de concerts ens vam endinsar entre la multitud al Parc del Fòrum. Es respirava un ambient festiu, gent jove i no tan jove amb ganes de sentir bona música i disfrutar del cap de setmana. La calor es feia soportar. 3, 2, 1... acció!
El primer contacte va ser el so de Guillemots, que de lluny s'escoltava prou bé, però a l'entrar a la carpa vam poder observar les deficiències de la Terminal S, calor, molta calor i so regular. Vist lo vist, tomb pel recinte, i vam treure el nas a Lilly Allen, que tindrà molt bona veu i farà melodies molt adients... a los 40 principales, però no al Summercase. Aquesta combianció de reagge a voltes, pop a d'altres o funky algunes altres és del tot prescindible.
Així que decidim conèixer personalment The View, un altre d'aquestos grups anglesos els quals la suma dels anys dels seus membres no arriba a un segle, ni molt menys. La juventud, en aquest cas, va comportar que regalessin un bon grapat de cançons guitarreres divertides i ballables, amb un toc macarrilla i juganer a la vegada. Recorden ampliament als Arctic Monekys. S'haurà de veure si no només són flor d'un dia.
Guillemots - Trains to Brazil
Guillemots - Made Up Lovesong #43
Així que decidim conèixer personalment The View, un altre d'aquestos grups anglesos els quals la suma dels anys dels seus membres no arriba a un segle, ni molt menys. La juventud, en aquest cas, va comportar que regalessin un bon grapat de cançons guitarreres divertides i ballables, amb un toc macarrilla i juganer a la vegada. Recorden ampliament als Arctic Monekys. S'haurà de veure si no només són flor d'un dia.
The View - Don't Tell Me
Donem per perdut l'intent de veure la PJ Harvey, que dins la Terminal S ofereix un concert intimista, ella sola, davant milers de persones asfixiades que omplen fins la bandera la carpa. Mala sort, una altra vegada serà.
Confeti, globus, Pares Noels i ninots estranys, una bola gegant transparent i Wayne Coyne a dins donant voltes per damunt el públic. The Flaming Lips van saltar a l'escenari i Déu ni do quina festa que portaven. Quanta parafernàlia! Que va ser més que benvinguda ja que la psicodèlia a que ens tenen acostumats no va estar a l'altura de les circumstàncies: detalls com "the yeah yeah yeah song" i poca cosa més. Com diuen els castellans, "mucho ruido y pocas nueces".
Cancel·lat el concert de Mika i modificant l'horari d'Astrud, l'atenció de la nit se centrava en Arcade Fire. D'acord, partint de la base que no puc ser objectiu amb els canadencs per tot el que comporten els dos treballs que han realitzat fins al moment, es pot dir que la hora i quart que van estar a damunt de la tarima de la Terminal O van fer que els pèls dels braços dels asistents estessin erectes la major part del temps. I això va ser gràcies a Funeral, a Neon Bible, a les ganes que hi posaven Win Butler, Regine Chassagne i la resta de músics de l'àmplia formació, i també gràcies als nombrosos "Neighborhood", "Rebellion" o "No Cars Go". Esplèndit, increïble... I encara em quedo curt.
Arcade Fire - Rebellion (Lies)
Extasiats ens desplacem per a veure què ens ofereixen Okereke i els demés, dit en altres paraules, Bloc Party. No m'agraden. No, no i no! Tindran alguns temes destacables, que han sabut trobar una fórmula màgica per distreure la gent, però en general, i en particular aquest últim darrer treball "A Weekend in the City" fa pudor a cançons repetides, a antimelodies (amb 3 o 4 notes pot ballar tot plegat)... I això no és lo que hauria de ser. Se salva el guitarra, que té un do privilegiat, un crack. Però no val a fer apologia. Ara bé, els fan enferborits que no paraven de cridar segurament també tenen molt a dir-hi.
La nit avançava, i Scissor Sisters van aparèixer amb les seves pintes extravagants, com sempre, les seves peces animades i mogudes, com sempre, i el seu esperit imperactiu, com sempre també. No obstant, no se'ls veia tan frescos com altres vegades, o sense anar més lluny, al FIB de l'any passat, on van oferir un espectacle brutal. En aquesta ocasió va ser correcte, simplement. M'esperava més.
Scissor Sisters - I Don't Feel Like Dancin'
Des de la llunyania, Amable & Gato tancaven pràcticament la nit punxant aquestos temes d'ara i d'abans que sempre t'agrada recordar o descobrir. Una manera agradable de posar punt i seguit a la cita i deixar-ho tot preparat pel dissabte, que prometia (i així va ser) destacable.
Cancel·lat el concert de Mika i modificant l'horari d'Astrud, l'atenció de la nit se centrava en Arcade Fire. D'acord, partint de la base que no puc ser objectiu amb els canadencs per tot el que comporten els dos treballs que han realitzat fins al moment, es pot dir que la hora i quart que van estar a damunt de la tarima de la Terminal O van fer que els pèls dels braços dels asistents estessin erectes la major part del temps. I això va ser gràcies a Funeral, a Neon Bible, a les ganes que hi posaven Win Butler, Regine Chassagne i la resta de músics de l'àmplia formació, i també gràcies als nombrosos "Neighborhood", "Rebellion" o "No Cars Go". Esplèndit, increïble... I encara em quedo curt.
Arcade Fire - No Cars Go
Arcade Fire - Rebellion (Lies)
Extasiats ens desplacem per a veure què ens ofereixen Okereke i els demés, dit en altres paraules, Bloc Party. No m'agraden. No, no i no! Tindran alguns temes destacables, que han sabut trobar una fórmula màgica per distreure la gent, però en general, i en particular aquest últim darrer treball "A Weekend in the City" fa pudor a cançons repetides, a antimelodies (amb 3 o 4 notes pot ballar tot plegat)... I això no és lo que hauria de ser. Se salva el guitarra, que té un do privilegiat, un crack. Però no val a fer apologia. Ara bé, els fan enferborits que no paraven de cridar segurament també tenen molt a dir-hi.
Bloc Party - Banquet
La nit avançava, i Scissor Sisters van aparèixer amb les seves pintes extravagants, com sempre, les seves peces animades i mogudes, com sempre, i el seu esperit imperactiu, com sempre també. No obstant, no se'ls veia tan frescos com altres vegades, o sense anar més lluny, al FIB de l'any passat, on van oferir un espectacle brutal. En aquesta ocasió va ser correcte, simplement. M'esperava més.
Scissor Sisters - Comfortably Numb
Scissor Sisters - I Don't Feel Like Dancin'
Des de la llunyania, Amable & Gato tancaven pràcticament la nit punxant aquestos temes d'ara i d'abans que sempre t'agrada recordar o descobrir. Una manera agradable de posar punt i seguit a la cita i deixar-ho tot preparat pel dissabte, que prometia (i així va ser) destacable.
Algun "contra". Mal començament ubicar Editors, un grup que està emergent en potència dins el panorama musical a primera hora de la tarda del primer dia, quan altres grups menys interessants ocupen espais i horaris més glamurosos.
Ah! I la vivència l'he adoptat en plural gràcies a la companyia del cap de setmana. Així que si algú s'ha sentit aludit i no hi està d'acord, que es pronunciï. =P
Ah! I la vivència l'he adoptat en plural gràcies a la companyia del cap de setmana. Així que si algú s'ha sentit aludit i no hi està d'acord, que es pronunciï. =P
2 comentaris:
Aquí una que se sent aludida, es pronuncia i a més està d'acord: el millor de divendres Arcade Fire i amb diferència, i Scissor Sisters sens dubte més efusiu l'any passat.
Esperem la crònica de dissabte :p
Buena exposición del SummerCase. Me quedo con Arcade Fire y BLoc Party (aunque haya escuchado poco).
Astrud no acaba de convencerme, aunque esto es tema del otro post.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada