07 de desembre 2007

In-somni 2007 (el resum)

Amb una mica de retard, ja estic en condicions d'explicar tot el que va donar de sí aquest cap de setmana d'in-somni replet d'actuacions musicals. El resultat és un bon sabor de boca, la sensació que s'estan fent coses, que hi ha qui es mou, i que poc a poc les escenes sense tanta projecció van adquirint protagonisme.

  • Dijous 22 de Novembre
El festival obria les portes de la segona edició a la sala La Boîte poc abans de mitja nit, amb la presentació del darrer número del magazine cultural ponentí Revers, i l'actuació dels (desconeguts per la meva part) lleidatans Hewel, que van sorprendre a la majoria d'assistents pel seu directe, cançons treballades i concises, i versions originals d'artistes com Mendetz o Franz Ferdinand. Tot un descobriment ben agradable.

Miqui Puig, vivint-ho

Mentre la sala anava prenent consistència, Miqui Puig, el que fou jurat del programa televisiu Factor X, es passejava entre els assistents tot meditant el que seria la selecció de peces per més tard. El resultat va ser un trajecte dels dels anys 60/70 fins a l'actualitat, passant per electrònica, pop, ritmes més alternatius... Una mica desenxufat al principi, el dj es va trobar més còmode amb el pas del temps fins aconseguir una atmosfera poc menys que apoteòsica.

  • Divendres 23 de Novembre
El cartell de divendres presentava el plat fort del festival: Jay-Jay Johanson. I si portava aquesta etiqueta era per algun motiu, tal com es va poder apreciar amb la multitud de gent que es va aplegar (poc puntual), al Cafè del Teatre de l'Escorxador.

Jay-Jay Johanson

Tímid i introspectiu, acompanyant de la seva banda, pianista, baixista i bateria (fixeu-vos que no utilitza guitarres) i d'un Apple, imprescindible aparell avui en dia (que interpretava a la perfecció cadascuna de les bases rítmiques electròniques de cada peça), Jay-Jay Johanson va pujar a l'escenari per reinterpretar un bon grapat de cançons de la seva discografia, repassant, bàsicament, els primers àlbums Tatoo, Whiskey i Poison, i deixant de banda la seva època més experimental (des del punt de vista de l'electrònica).

Curt però amb moments intensos. Poc més d'una hora i quart dalt de la tarima, el suec va estar sol i acompanyat, va cantar fins i tot a capella. Va tenir moments per a tot. Però no va ser rodó per l'incomprensible xivarri que es desprenia des del darrera del local.

Un cop a fora, vam tenir la oportunitat d'intercanviar algunes paraules amb els integrants de la banda, molt agradables, per cert, fent temps abans de desplaçar-nos al Cotton Club per veure la següent actuació: The Pinker Tones.

Perquè entre mig actuaven Herois de la Katalunya interior (que no posaré ni en negreta per intentar fer veure la poca rellevància que hauria de tenir aquesta ¿banda?), segurament l'espectacle més patètic i lamentable que he vist mai, i que veuré en molt de temps: 4 xavals de Tarragona desagradablement emmascarats, impertinents, desentonats, matxacons... Un cúmul de despropòsits, un darrere l'altre, que no era ni música ni res.

The Pinker Tones en directe

Havent tingut aquesta mala sort de conèixer-los en directe, poc després es van presentar The Pinker Tones a l'escenari, uns atípics dj's que van oferir un recull de ritmes i melodies ballables amb gran encert, una bona sessió d'electrònica que no va tenir l'acceptació que es mereixien per part de la gent (poca, val a dir). No obstant això, desitjo llarga vida al duo barceloní, perquè realment tenen talent.

  • Dissabte 24 de Novembre
Últim dia d'aquesta petita marató musical. No vaig poder assistir a l'actuació dels catalans Tokyo Sex Destruction, però no crec que fos el lloc més adient (el Cafè del Teatre), perquè aquestos guitarreros oferissin un espectacle amb condicions. Tot i això, no puc opinar per la meva absència.

Vive la Fête

Però ens vam retrobar al Cotton Club, amb l'energia i frescor dels belgues Vive la Fête, segurament l'altre plat fort del festival. Amb la gent abocada al duo i omplint la sala fins la bandera, la banda va oferir un bon espectacle d'electro-rock, tal com ens té acostumats. Espectacle, música i diversió, què més volem?

Finalment, la nit va acabar amb una sessió dels dj's residents a la sala lleidatana, els Calvin Brothers, punxant alguns dels temes més actuals.


Segona edició del festival in-somni i, com he comentat al principi, genial iniciativa per apropar bandes tan internacionals com les comentades a una ciutat petita i sense tradició com és Lleida. Enhorabona.

3 comentaris:

Dr Infarto ha dit...

¡Yo también quiero!

PD: Una ciudad pequeña y sin tradición, no sé de que me suena eso..

Anònim ha dit...

jajajja com he rigut amb la foto de Miqui Puig i el comentari: Miqui Puig, vivint-ho.. ho sento potser estic una mica obsesionada amb aquet home.
Referent a la teva absència ja opino io: Tokyo Sex Destruction al Café del Teatre eren com un elefant en una joieria, més o menys. A veure què ens porten l'any que ve :)

mi-bemoll ha dit...

Pues sí Dr., quizás más de mil quilómetros de distancia pero puede que más de mil cosas en común. ;)

Miqui Puig... Es que te'l vas perdre, per favor! Quins moments! =P

Ah! I a veure si t'animes la propera vegada per fer de redactora, que ja veus que jo tot, no podia. =)