26 d’octubre 2007

Així o aixà?



Desconcert.

Aquesta és una de les sensacions que obtinc quan miro atentament alguna obra famosa abstracta d'algú destacable, o no, plasmada en forma de quadre o escultura en algun museu o lloc d'arreu.

La d'aquí al damunt és una pintura del rus Vasily Kandinsky, que porta per títol Composition X (1939).

¿Però algú em podria afirmar quina és la posició vertadera (i entenc com a vertadera, original) del quadre?

L'altre dia vaig sentir que el mateix Kandinsky, en un moment donat de la seua vida i just després d'haver pintat un quadre, el va girar per equivocació.
- "oh!", va exclamar.
El resultat li va semblar molt millor que mirat del dret, i immediatament el quadre va passar a ocupar alguna paret justament al revés de la posició en que havia estat pintat.

Art (que no enten de posicions).

4 comentaris:

Elías ha dit...

Muy curiosa esta entrada tio!
No sé si entiendo o no de arte, sólo sé diferenciar entre si algo me gusta o no. Y el Kandinsky haría cosas sin mucho sentido, pero el caso es que a mi el cuadro me parece bonito.

Una cosa que comprobé hace poco y que influye en el gusto hacia el arte: la predisposición a que te guste. Por ejemplo, la peli Azul, que yo rezaba porque acabara. Supongo que en ese momento estaba poco receptivo.
Sin embargo con Lost in translation me emocioné, teniendo la historia mucha menos carga emotiva.
Pa gustos colores né!
Abrazos

santi ausente ha dit...

Je,je,je. Buena entrada.

Coincidiendo un poco un elías, lo importante es lo que te diga el cuadro. Si a ti te gusta de una manera determinada que no es la correcta, objetivo cumplido. El arte abstracto es así. Es otro concepto de relación entre la obra y el espectador al que nos han acostumbrado durante siglos.

alba ha dit...

cada artista és un món i la veritat és que no em deixaran mai de sorprendre ;)

les entrades de la casa azul ja estan a la venta!!! hehe

un peto!

bloc ha dit...

Aquí m'has tocat la fibra. El que tu planteges és un dels mites generalitzats sobre l'abstracció, i el tema té el seu suc.
Lògicament, la imatge "correcta" és la inferior. No és el cas, però podríem justificar-ho amb molts arguments, pel que fa a la gravetat i el ritme compositiu de les formes. Tot i així, qualsevol pot reconèixer intuïtivament que una "funciona" més que l'altra, quan la mira d'una determinada manera. Fent un paral·lelisme, no és el mateix "escoltar" l'estructura d'una peça musical que escoltar-ne purament el so.
No se sap ben bé què hi ha de cert en l'anècdota de Kandinsky. N'existeixen moltes versions, i jo he arribat a creure que és com una llegenda urbana. Segurament, es tracta només d'il·lustrar aquest desig de mirar o d'experimentar la realitat de noves maneres, per entendre-la millor.
En ocasions, això es provoca intencionadament. Georg Baselitz, per exemple, penja les seves pintures de cap per avall, en una transgressió a la nostra percepció habitual. I Radiohead, també com a exemple, insisteix en fer-nos repensar el nostre concepte de melodia.
Records,