Festival Internacional de Benicàssim - 20 Juliol de 2006 (I)

El sol matiner ens desperta. Són les 9 i la calor és tan exagerada que no podem suportar ni un minut més dins la tenda d'acampada. Ràpidament ens organitzem per una pràctica que serà ben habitual al llarg de tots els dies: les dutxes d'aigua congelada. Que en seran bastants, i ben poc espaiades, directament proporcional al bat de sol que toqui en un moment determinat.

El dia s'ha aixecat no només calorós, sinó també inquiet. Serà la primera sessió de concerts, amb plats prou atractius. Com que tot plegat no comença fins a la tarda, aprofitem per fer una visita pel poble, curtir-nos de provisions i poder tastar les calmades aigües del Mediterrani al seu pas per la província de Castelló.

L'hora d'obertura de portes arriba. No som gaires els agosarats que hem desfiat la calor i ens hem endinsat al recinte per veure què és tot allò que teníem darrera de la reixa: escenaris, zones per descansar, botigues... Una espècie de petita ciutat santuari musical a la qual només uns quants privilegiats poden entrar.

(Per aquí és on ens mourem: zones d'escenaris, per seure a la gespa...)

El festival comença a l'escenari verd, el gran, on es faran els principals concerts. Però de moment és el torn de Sr. Mostaza, una banda que no passa de ser “divertida” i que intenta cridar l'atenció sense molta sort. Paral·lelament obren l'escenari petit els barcelonesos 12twelve, amb el seu rock paranoic i ambiental. Més tard és el torn del danés Teitur, que em sorprèn gratament amb un pop orquestral tranquil i cuidat a l'estil Badly Drawn Boy. Sense moure'ns de l'escenari verd, i ja a l'hora de sopar, se'ns presenten el duo Tom Verlaine With Jimmy Rip, uns tiranosauris de la guitarra desubicats que fan, més aviat, adormir el personal.

Curiosa és l'aparició en escena del segon dels grups convidats per a fer el conveni de festivals "unpoqclassik" (el primer havia estat Teitur): The Sunday Drivers ofereixen una versió d'ells mateixos ben diferent i peculiar, tocant conjuntament amb una orquestra valenciana que actuarà al llarg dels 5 festivals europeus de música més prestigiosos, entre ells Benicàssim. Una iniciativa estranya però que permet veure una altra cara a un dels millors grups d'indie pop del panorama espanyol. Toquen bona part de les cançons dels seus dos treballs, amb moltes versions i molta energia.

Però entre el públic hi ha un neguit. La majoria de presents són anglesos que s'han desplaçat expressament per veure els seus ídols locals. Fins ara no hi ha hagut una massiva assistència. I tampoc ho és quan Howe Gelb + 'Son Angel (ell i el seu grup de gospel) trepitgen l'escenari gran, fent un concert de dimensions desproporcionades, molt vocal i gens instrumental.

Quan sembla que el dia pot passar sense dir gran cosa, “que bé, sí, el FIB, no sé, primer dia, el d'inauguració, ves, suposo que els següents seran millor” apareix una boma de rellotgeria a punt d'explotar en forma de grup musical: Scissor Sisters són lo més animat i extravagant que hi ha avui en dia. Jake Shears i Ana Matronic es passegen amunt i avall per la tarima, sense minut per respirar, interactuant amb el públic constantment, fent tota mena d'exhibicions, i òbviament, tocant amb magnificiència cançons sentides i avançant el seu nou treball “Ta Dah!” que acaba de sortir al mercat. També tenen temps de versionar-se a ells mateixos, mentre tothom salta, criada, balla, enfervoreix d'entusiasme amb aquests londinencs. Ahhh!!!! El dia ja ha valgut la pena.

Els qui encara tenen forces es queden a veure el dj Erol Alkan, conegut pels seus remixos a The Chemical Brothers, Justice o els mateixos Scissor Sisters. Els demés ens retirem. Les cames ho necessiten.

Bona nit, demà serà un altre dia. Avui ja és prou tard.

(com que encara no hi ha vídeos amb una qualitat decent, mireu l'espectacle fa 2 anys al mateix escenari)