"""influències"""

El panorama musical independent ve marcat, actualment, per una revista anglosaxona anomenada NME, New Musical Express, que mensualment té sortida a tots els quioscos de la illa. En la versió digital, que s'actualitza constantment, s'hi pot trobar tota mena d'informació musical, ja siguin festivals, concerts, sortides al mercat de nous cd's, històries estranyes de grups estranys, i "nous talents". Talents?

Aquesta pàgina té tanta repercussió mediàtica arreu del món que, simplement en incloure un grupillo a una de les seves portades mensuals, és capaç de portar-los a la fama en un obrir i tancar d'ulls. En el moment que el nom del grup (que té moltes possibilitats de ser alguna cosa com "The ... (i alguna tonteria) ") envaeix la pàgina frontal, el món es revoluciona, amb els que seran, de ben segur, els nous ídols del moment, els cracks del futur, un referent a seguir! Impressionant.

Certament, la revista conté material molt interessant, i és una font "útil" per seguir l'actualitat i estar informat, però jo ja començo a estar fart de tanta parafernàlia amb bandes de tres dies, horribles, que sonen igual a altres 50000 i que no m'aporten res. Ja estic tip de veure sempre fets sobre Morrissey, els germans Gallagher o llegir sobre Bloc Party (els quals no soporto).

Portada d'aquest mes de maig

Vida i obra d'un mestre

Michel Gondry és un crack amb majúscules. Aquest francès nascut a Versalles s'està convertint en tot un ídol, ja que la seva facilitat creativa amb la càmera l'ha portat a realitzar treballs fabulosos, tant en format cinematogràfic (recordar la genial Olvídate de Mi (2004), amb la que va aconseguir un Òscar), com en format de clip, segurament el gènere que el va donar a conèixer.

Ha treballat amb artistes de la talla de Björk (de qui ha dirigit la majoria de clips), Beck, The White Stripes, Radiohead, The Chemical Brothers, Foo Fighters, Daft Punk, The Vines, Gary Jules, The Polyphonic Spree, entre molts altres, realitzant videoclips visualment molt atractius, amb històries inversemblants, trepidants, en els pocs minuts de durada de les cançons. És capaç d'inventar recursos ben diferents per a cada un d'ells.

I ja que ahir, dia 8 de maig, va fer 43 anys, és un bon moment de presentar la seva obra, immensa, que resumiré amb alguns dels videoclips que em semblen més impressionants.

The White Stripes - The Hardest Button to Button

The White Stripes - Fell in Love With a Girl

Gary Jules - Mad World


Björk - Bacherolette

Daft Punk - Around the World

Però això només és una pinzella mal feta de tot el que és capaç de fer aquest artista. Així que no us oblideu de passejar pel que ha anomenat "Le Monde de Michel Gondry", la seva pàgina web, que conté infinitats de videoclips dirigits per ell, així com curtmetratges i moltes coses interessants.

Aplek Folc, el resum

Aquesta seria la imatge que resumiria el dissabte de concerts del 5è Aplek Folc, celebrat aquest cap de setmana a Terrassa. Aigua i més aigua. Pluja i més pluja. I això que el dia va començar amb un sol radiant...

El diumenge va ser una altra cosa, el sol va tenir ganes de saludar Terrassa, i un bon grapat de gent es va agrupar al parc de Vallparadís per gaudir d'un parell d'espectacles folk. Folk a diferents nivells, perquè hi ha vàries maneres de considerar aquest estil musical. El primer grup convidat, El Belda amb els Badabadoc, van oferir un conjunt de versions de cançons catalanes típiques, en plan Sopa de Cabra, sempre amb instrumentació folklòrica, amb acordió i sons "caribenys".

La segona part de la tarda va fer un tomb radical i es va convertir en una reunió gitana a gran escala, on Els Patriarcas de la Rumba van oferir un concert molt divertit de rumba catalana, amb canons com "Lo Garrotín" (que perquè ens hem d'enganyar, és la única que coneixia). 5 jubilats que devien sumar uns 400 anys entre tots, enfarlopats fins a les celles i mudats amb traje de molts botons, no van parar de picar les mans al ritme de rumba durant un parell d'hores. Tot un espectacle.

Qui ho hauria de dir que m'ho passaria bé envoltat d'aquestos personatges! Que el ritme flamenquillo se'm colava per les benes i tenia ganes de picar de mans i tot. Ara bé, he d'admetre que quan vaig arribar a casa, una mica d'Elliott Smith per arrodonir la tarda, que les orelles no es malacostumin.

Els temps canvien, la música evoluciona: Reactable

Aquest passat dimecres vaig assistir a una conferència impartida per Sergi Jordà, un dels 4 cervells que ha creat el Reactable, una nova concepció de la música, un aparell tremendament innovador que permet crear música electrònica en directe, sempre diferent, amb infinitat de possibilitats, sense tenir res gravat prèviament, partint de la improvisació, i que està tenint un èxit aclaparador.

Desconeixia d'aquest invent, però vaig sortit literalment "flipant" de la ponència. Alonso i 3 col·legues més de la Universtitat Pompeu Fabra de Barcelona (Marcos Alonso, Martin Kaltenbrunner, Günter Geiger), han enginyat aquest producte durant els últims 3 anys, que està composat per una taula rodona i uns cubs que serveixen per generar i distorsionar ones sonores de tots tipus, mitjançant filtres, metrònoms, potenciòmetres... Certament el procés és bastant complexe i secret, i no s'expliquen molts del protocols que han seguit.

Aquesta gent dóna concerts per arreu del món, i realment és molt espectacular, aconseguint uns sons sempre diferents i mai repetitius. Mitjançant pantalles es pot veure l'actuació i el moviment de les mans dels "músics". Mireu algun dels vídeos amb explicacions (en anglès) i al·lucineu.

Demostració del funcionament del reactable

Actualment, el Reactable no està a l'abast de tothom, ja que no es comercialitza. No obstant això, alguns artistes de renom com la Björk ja l'utilitza en els seus concerts de presentació del nou treball Volta; i d'altres com Peter Gabriel s'han posat en contacte perquè està desitjant tenir-ne un a casa seva. I qui no?

Està clar que aprendre a tocar el piano o el violí al conservatori cada dia que passi tindrà menys adeptes si segueixen apareixent formes tan innovadores. Passar-se anys i anys anant a una classe cada dia és molt esforç en comparació a moure unes peces damunt d'una taula i aconseguir resultats igualment sorprenents i espectaculars.

Concert amb el Reactable

La dona de les mil cares

Si fa cosa de dos mesos em vaig atrevir a considerar Jay-Jay Johanson com l'home de les mil cares, per la seva indiscutible condició de camaleó, tant a l'hora de confeccionar caràtules pels seus cd's com les aparicions en escena als seus concerts, aquesta vegada és el torn de la veu femenina que té també un indiscutible repertori de d'imatges, cares, vestits, transformacions que la cataloguen com a persona única: Björk.

Sinó, només cal que observeu al llarg de la discografia:

Debut (1993) - Post (1995)


Telegram (1996) - Homogenic (1998)


Selmasongs (2000) - Vespertine (2001)


Medúlla (2004) - Volta (2007)

Ah! Però no ens quedem només amb aquesta visió. 3 estats més de l'artista islandesa, tots normals i corrents:

Jo sóc així de feliç - Mireu com em disfresso als concerts
M'ho passo genial fent videclips

Increïble...

Nou àlbum de The Sunday Drivers

Allà al 1999, a la ciutat de Toledo, que tot i que no diríem que és una font musical en potència, 5 col·legues, encapçalats pel cantant i guitarra Jero Romero, van donar peu a la formació de The Sunday Drivers. Cantant íntegrament en anglès, fins a dia d'avui, aquest cinquet ha editat aquest mes d'abril el que és el seu tercer disc d'estudi, Tiny Telephone, després del debut homònim el 2002, i de l'aclamat i indispensable Little Heart Attack (2004).

Expectació és poc per a dir les ganes que tenia de poder escoltar la continuació de l'anterior treball. No només perquè tenia cançons genials sinó per l'interpretació d'aquestes en directe, que tenien una màgia i una contundència que feia difícil desprendre-se'n, ja fos en sales petites o en format macro gegant (com al passat FIB).

Però aquesta vegada, aquestos nois d'aspecte "campexano" (em recorden a la formació d'Antònia Font amb Pau Debon al capdavant), han editat un cd bastant més fluix, amb cançons sense tan ímpetu, sense tanta originalitat, molt més planeres, més "desendollades"... Costa recordar algun fragment impressionant al finalitzar l'escolta. És irregular de cap a fi. Tot i així, cal destacar les peces inaugurals, Rainbows of Colours, She, Do It, que destaquen per sobre la resta.

Aquest no serà el seu millor treball, però no ens hem d'oblidar d'ells en les properes ocasions, perquè ja han demostrat que tenen coses a dir.

Per escoltar: al seu myspace, cançons de Tiny Telephone.

The Sunday Drivers - Day In Day Out

De Little Heart Attack, un temazo...

The Sunday Drivers - Oh My Mind

5è Aplek Folc

Cap de setmana tranquil, amb la bonança d'aquestos dies, estirat a la gespa del parc Vallparadís de Terrassa, mentre diferents grups van passant per l'escenari interpretant tota mena de peces folk. Com ho veieu?

Aquesta seria la cita que tenim el cap de setmana del 4, 5 i 6 de Maig, una festassa folk, el 5è Aplek Folc, iniciativa de l'ajuntament de Terrassa que ja arriba a la cinquena edició. Aquest any també incorpora més espais i concerts a diferents hores del dia. Ah! Evidentment, totalment gratuït!

El programa d'aquest any serà el següent (pdf):

Divendres 4 de Maig:
- Xazzar, 22.30h, a l'Ateneu Candela.

Dissabte 5 de Maig:
- El Pont d'Arcalís + Les Violines Hedningarna, 18.00h, Vallparadís.
- L'orquestra del Fabirol, 22.00h, Plaça Vella.

Diumenge 6 de Maig:
- El Belda amb els Badabadoc + Els Patriarcas de la Rumba, 18.00h, Vallparadís.

L'any passat hi vam ser, i tot i que el folk em deixi una mica indiferent, ens ho vam passar força bé. Aquest any repetirem.

Cartell d'aquesta edició

Parecidos Razonables? #6

Robert Indiana - "Love" (1976) Escultura als carrers de Nova York
Rage Against the Machine - Renegades (2000)

Algunes vegades l'art no musical també serveix d'inspiració per a músics. I la caràtula de RATM n'és un clar exemple d'aquesta famosa escultura.