Ahir, dia 29 de Maig, era un dia per recordar, ja que tal dia com aquest 10 anys enrere, la vida de l'increïble cantautor Jeff Buckley deia adéu entre les aigües del riu Wolf (Memphis), en les que va morir ofegat. Aquesta és una de les moltes teories que han anat sorgint al llarg dels anys, però és la que ha pres més consistència, gràcies a documentals com els de la BBC. N'hi ha d'altres de més macabres en les que no entraré comentar.
Amb només 30 anys, i vivint el moment àlgid de la seva carrera, Jeff Buckley havia creat un únic cd, el grandiós Grace (1994), amb temes tan espectaculars com Hallelujah, Liliac Wine, Grace o So Real, però com acostuma a passar tenia més material que va ser editat en anys posteriors a la seva mort: Sketches for My Sweetheart the Drunk (1998), Mystery White Boy (2000), i un directe Live in Olympia (2001), a més d'algun EP i single.
Lilac Wine
Mojo Pin
Era i és una de les persones que més ha influenciat gràcies, principalment, a la seva veu. Així ho comenta Thom York, de Radiohead, o Matt Bellamy, de Muse. Però també degut a les melodies misterioses i lletres introspectives, que l'han convertit en un músic de referència.
Llarga vida.
Recorda'l veient-lo a "Last Goodbye"
4 comentaris:
Un tio digno de ser recordado...y atractivo, lo ficharía para nuestros Dijous...
saludos!
No me l'havia mirat mai des d'aquest costat =P
Fa sols unes setmanes que vaig descobrir a Jeff Buckley...Bé, feia uns 3 anys que tenia la canço d'aleluia, però no m'havia parat a escoltar-la..un amiga em demanà que li la descarregara i es va quedar a una de les moltes carpetes de música. Fa poc la vaig escoltar al cotxe d'un amic, i vaig tremolar, no em podia creure que jo tingués aquest tresor i mai l'hagués escoltat..Em va contar que havia mort feia quasi 11 anys, i no m'ho podia creure, vaig anar ràpida a pel Grace, i no sé que tinc al cosa tota la setmana, aquest geni em fa descobrir coses de mi a través de la seva música, no sé com explicar-ho.. En fi, estic feliç de saber qui és i gaudir de la seva música, però també estic fatal, mort?! Una estranya tristesa ha envait el meu cos, cada vegada que l'escolte, que veig una foto, un fragment de concert. És una injusticia bestial.
Realment el món està ple d'injustícies, i sí, aquesta tragèdia n'és una. Una pena enorme, la pèrdua d'una de les veus més significatives que he sentit i sentiré...
Al menys, m'alegro de sentir que comparteixo el mateix sentiment que altres.
Una salutació.
Publica un comentari a l'entrada