Maria Coma | "Ramats de pomes"

"Ramats de pomes" és el nou videoclip de la Maria Coma, que es va estrenar ahir. Una nova mostra d'imaginació i tendresa a parts iguals. Una lletra surrealista que parla de pomes i ossos formiguers, de rellotges o blue-tacks (bé, en la seua línia). Una cançó inclosa al seu primer disc 'Linòleum' (2009).

I això no és tot ja que estem d'enhorabona; des del seu bloc, la Maria ens informa que ha guanyat el premi a millor videoclip català de l'any per la cançó de "Gat". Felicitats!

Un núvol de blue-tack,
un sorral on governar
amb cucs de seda que creixen i volen.
Un núvol destil·lat,
tricicles amb rodetes
per si es punxa alguna de les altres rodes.
I el millor és que s'hi menja gelatina,
en aquest gran llençol
on tots hi porten un flic-flac d'última generació.

Sempre fa tic-tac,
i aprèn les hores,
la pometa riu, canta.
Un mirador d'estels,
i hi ha tres patis,
set pometes a dalt l'arbre.

Allà hi ha un ós formiguer
que et xucla aquelles llàgrimes si plores
i et fa estar molt més content.
Però amagat hi ha un rellotge molt atent
i una pometa despistada...
Fa tic-tac i aprèn les hores
I li canvien el bluetac per les xinxetes...
Ni set pometes, ni tres patis...
I és que el terra és de gelatina movedissa
I és que el terra és de gelatina movedissa
I és que el terra és...
I és que el terra...

Ramats de pomes
ara rodolen
ben indiferents.
Però elles segueixen
dalt del seu arbre
xiuxiuejant cançons
amb el vent.

 

Maria Coma

 'Linòleum' (2009)

Yellow got lemons and green got limes

Aquesta és la vertadera història de perquè els llimons són grocs i la llima és verda. T'ho havies plantejat mai?

L'explicació és senzilla i originalment formava part d'un anunci de ràdio  de Ken Nordine sobre colors, però que la va difondre l'hongarès Yonderboi anys més tard utilitzant-la com a introducció del seu treball 'Soundsculptors' (2001), un àlbum raríssim, d'històries rares, de melodies rares, de sons molt rars, altament recomanable.

Yonderboi - "Intro"

"In the beginning -oh, long before that,- when light was deciding who should be in and who should be out of the spectrum yellow was in trouble.

Even then seems that green, you know how green can be, did not want yellow in, some silly primal envy I suppose, but for whatever cause the effect was bad on yellow and caused yellow to weep yellow tears for several eternals -before there were years.

Until blue heard what was up between green and yellow and took green aside for a serious talk in which blue pointed out that if yellow and blue were to get together, not that they would but if they did (a gentle threat) they could make their own green.

"Oh" said green with some understanding.
Naturally, by a sudden change of hue green saw the light and yellow got in. It worked out fine.

Yellow got lemons and green got limes..."

Yonderboi

'Rough and Rare' (2001)

Beatboxing amb el Google Translator? Googlecore!

Atenció: per endinsar-se a l'entrada d'avui s'ha d'estar preparat, física i psíquicament. És un avís, no em faig responsable de possibles efectes secundaris degut a la monstruositat de les obres que s'exposen a continuació.

Que el món s'està tornant boig, ja fa temps que en tenim certs indicis. Però si algú es pensava que TOT ja estava inventat, anava errat. I es que un nou fenomen (o gènere musical o el que sigui) s'està estenent a una velocitat vertiginosa: el Googlecore. Encara no té entrada a la wikipèdia, però ja són centenars de "cançons" que es poden escoltar.

De fet, el primer àlbum ja ha estat editat  aquest passat 3 de desembre (!!!). Porta per títol 'fitterhappier' (en honor a Radiohead) i l'autor és un americà de Denver que es fa anomenar thegoogleist (ben trobat).

Que què és el Googlecore? Molt simple. S'entèn en 5 passos. Només cal:

• Obrir el google translator 
• Introduir monosíl·labs com més estranys millors
• Escollir un parell d'idiomes de difícil traducció entre ells
• Clicar sobre la icona "escolta"
• Modificant els gargots fins obtenir resultats sorprenents com aquest:

Aquesta de dalt ha estat la primera obra creada (1 Desembre 2010), d'un polonès, Milkak, amb un títol fàcil de recordar "pv zk pv pv zk pv zk kz zk pv pv pv zk pv zk zk pzk pzk pvzkpkzvpvzk kkkkkk bsch pv zk zk pv pv bsch" (si la voleu provar, traducció d'alemany a anglès com mostra la imatge de dalt o cliqueu aquí).

La segona, i després de l'èxit, el dia 2 de Desembre: "bkk bkk bkk t kkb bkk bkk bkk t kkbbkk t bkk bkk kkb bkk bkk bkk kkb kkkkkkkkkkkkkk bbbbbbbbbbbb", de l'irlandès Dataloss (també amb nom enginyós).

Captain Carlin, un anglès de 19 anys n'ha fet una altra el mateix 3 de desembre: "I've Got a Lovely Bunch of Consonants", innovant amb el títol. Beatboxing 100%.

I la llista segueix i segueix, i es va ampliant per moments. A RYM n'estan fent el seguiment. Veure per creure. Creure per veure.

Ja ho deia Schroeder...

El fenomen de les Aias

No és habitual que una banda d'aquí sigui promocionada des d'allà. I amb "allà", em refereixo a l'altra banda del toll, al mateix rovell de l'ou de Brooklyn, Nova York. Aquesta és la història de les Aias, un trio de noies de Barcelona (la Gaia Bihr, la Laia Aubia i la Míriam Garcia) que des de l'abril del 2009 toquen plegades en locals i baretos d'arreu, i que amb tan sols aquest any i mig han aconseguit que Captured Tracks els editi el seu primer disc, 'A la piscina' (2010).

Serà perquè el seu estil no encaixa al que estem habituats aquí i ha sorprés gratament? Serà perquè transmeten simpatia i la seua imatge pot tenir tirada? Serà perquè canten en català i ho varen trobar exòtic? "Pop with distortion sung in their native Catalan (not Spanish, mind you!)" descriu el web americà.

És un fet que la fórmula d'estribillo-estrofa aconseguida, cantant cançons quotidianes i cors "ohohoho", combinades amb unes quantes trompetes i aquest fantàstic rerefons noisy les ha impulsades ben amunt en molt poc temps. "Aias", "Món inventat" o "Tu manes" són el seu aval i carta de presentació. Espero que no només sigui flor d'un estiu.

Un petit tast a continuació i el disc sencer el pots escoltar a spotify.

Aias - "Aias"

Aias - "A la piscina"

Introspecció

Clip per a una intervenció fictícia al Pavelló Alemany de Barcelona (Mies van der Rohe).

Idea original i fotografia: Quima Farré

Model: Ben Shibolet

Acústic de Mujeres @ La Farinera (18/10/2010)

La Farinera del Clot va oferir, aquest passat dijous i divendres, una sèrie de concerts gratuïts per commemorar la Jornada del Dret a la Participació "Tenim Drets": tertúlies intercalades entre música en viu i curtmetratges és una bona combinació per passar un vespre. Però els conceptes "gratis" i "aforament limitat" són gairebé incompatibles a dia d'avui.

Dijous era el torn del cantautor Josele Santiago i les bandes barcelonines Standstill i Mujeres. L'auditori del centre cívic ple a rebossar i desenes d'assistents (entre els quals qui escriu aquestes línies) esperant a fora  a que algú cedís la seva cadira va propiciar que aquesta crònica sigui més curta del previst. El moment va arribar, finalment. Un cop a dins, breu però intens: unes paraules sobre l'abortament i les famílies homosexuals, i un acústic de Mujeres tan familiar com si estiguessin tocant al menjador de casa meva. "Los Gritones" (curtmetratge de Roberto Pérez Toledo, guanyador de la vuitena edició del Notodofilmfest) va tancar la sessió: "aaaaaaaaaaaaaaaaaahhhh!".

Los Gritones

Videoclip de Fred i son

No crec que hi hagi una única ànima que es pugui resistir al bon rotllo que desprenen els barcelonins Fred i Son. Formats els 2005, se sumen a l'onada popera que van encetar bandes com Nisei o Sedaiós, i acaben de publicar el seu primer treball 'Diu que no sap què vol' (2010, Sones), un conglomerat musical directe i fresc, que conté una de les caràtules més curioses que he vist en temps: algú se'n recorda dels mítics "ganxillos" de la padrina?

Sense crear tanta expectació com els seus compatriotes d'origen i so Aias, estigueu atents perquè l'agenda de concerts del quartet augmenta per moments i el seu directe és força interessant. Però mentrestant, prengueu nota de com es fa un estel de paper.

Fred i Son - "L'arc de Sant Martí"