No us espanteu si al passejar pel carrer Major de Lleida us trobeu, en alguna cantonada o racó, un grup de gent jove que anima i ambienta amb molt d'entusiasme els freds carrers de la ciutat aquestos dies de festes.
Sota qualsevol inclemència climatològica, el Cor del Conservatori de Lleida ha decidit dedicar uns moments del seu temps a cantar un recull de nadales, amb més o menys fortuna, i donar un esperit encara més nadalenc al transitat carrer Major.
Si ens veieu, ature-vos uns instants, segur que valdrà la pena! Gràcies a tots per escoltar-nos! Bones Festes a tothom! =)
Aquestes serien les dos paraules que defineixen Joseph Arthur de qui, els últims dies, no puc parar d'escoltar el seu últim treball, “Nuclear Daydream” (2006). Són 12 peces de pop-rock alternatiu, ell i la seua guitarra, acompanyat amb una bona instrumentació la major part de les cançons, així com uns bons cors, com en altres ocasions.
Tot i tractar-se d'un cd una mica irregular presenta momemts genials i cançons per sonar una i altra vegada, com “Too Much Too Hide”, “Black Lexus”, “You Are Free”, “Automatic Situation” o “Don't Give Up On People”. La seua veu a l'estil Micheal Stipe és adient com a cantant...
Però no només es mou pels terrenys melòmans, no. També dedica bona part del seu temps a l'art, a la pintura, com aquestos quadres extrets de la seua pàgina web (que recomano profundament, i no té desperdici). Amb més o menys fortuna fa tota mena de peces abstractes, molts colors i moltes figures estranyes, al menos pels que no som entesos en la matèria.
Desconec si és ell mateix qui fa el disseny de les caràtules dels seus cd's (tret d'aques últim “Nuclear Daydream”) o és algú altre, però l'estil és el mateix.
Moment per escoltar “Nuclear Daydream”: Quan tinguis un moment, posa't alguna cançó. Segur que quedaràs satisfet i més tard voldràs continuar escoltant.
Editar 8 CD's en 9 anys ho corrobora. Aquesta és la fita que ha aconseguit l'incansable Josh Rouse que, després d'acabar un projecte ja està immers en el següent. Aquest ritme només es veu superat avui en dia pel seu compatriota Sufjan Stevens.
Aquest 2006 ha estat el torn de “Subtítulo”, que després d'afincar-se a terres espanyoles, concretament al Puerto de Santa María (Cádiz), ha fet una mena d'homenatge als nostres paisatges, no només amb el títol del CD sinó també amb alguna cançó com “La Costa Blanca”, tractant d'un manera relaxada i íntima les 10 cançons i els escassos 30 minuts de música.
No era feia fàcil estar a l'altura de les circumstàncies després d'haver fet el magnífic “Nashville” (2005), però temes com “The Man Who...”, “Givin' It Up”, “Quiet Town” o la mateixa “La Costa Blanca” posen en evidència el gran moment de forma d'aquest americà de Nebraska.
Moment per escoltar "Subtítulo": Tarda de Diumenge o nit traquil·la, entre apunts o projectes d'autocad, tot i que l'hauràs de posar vàries vegades per la curta durada!
Perquè no només de música vivim. Amics de Terrassa han creat per a tu els "Dimarts de Cine",una iniciativa que et porta el cine dels nostres dies a, pràcticament, casa teva.
Podràs veure cada setmana alguna de les pel·lícules més destacades dels últims anys, en pantalla gran. A més, es farà una presentació del llargmetratge.
Tot plegat començarà a partir del següent quadrimestre, a finals de febrer.
No patiu que tindreu més informació ben aviat, amb totes les pel·lícules que projectarem els propers mesos.
T'hi esperem!
#Col·lectiu Amics de Terrassa Més informació, també, a Malabarraca.
Angelina Moysov és russa, sí sí, de Rússia, país que només ens tenia acostumats a produir, i ja fa temps d'això, compositors càssics, però que en els últims temps ha deixat entreveure alguns personatges interessants com la Regina Spektor (a qui sí és oportú ja li dedicaré temps un dia, perquè ho mereix), o ella mateixa. Aquesta noia d'aspecte tètric és la veu cantant de Persephone's Bees, un quartet que es mou entre l' indie pop de sintetitzadors i teclats, sorolls i sorollets, i les ganes de jugar impregnada a les seues melodies.
Aquest 2006 han editat el seu primer CD, 'Notes From the Underworld', que presenta unes quantes cançons de pop imprescindibles. "Nice Day" o "City of Love", com la major part del CD són temes que entren a la primera, transmetent una alegria i frescor que sembla estrany que pugui provenir de la Sibèria. En varis moments em recorda The Fiery Furnaces, tant amb la veu d'ella com en vàries cançons.
"Maniobras de Escapismo" (2005) va ser una de les sorpreses de l'any passat. Els barcelonesos deixen l'anglès canten per primera vegada en castellà. El resultat? Estrany i sorprenent. Una dosi genial de pop alternatiu, una mica complex, potser, amb cançons ben esquizofrèniques, melancòliques, crítiques o quotidianes.
Impossibles de classificar o etiquetar-los, de relacionar-los amb altres del panorama, Love of Lesbian marquen amb estil propi una visió ben peculiar del pop actual.
Escolta uns quants dels seus singles al seu 'myspace':
Obro la capsa, sigilosament, amb molta cura i atenció, amb total expectació, talment com si es tractés d’una petita caixa de música, d’aquelles que tenen una ballarina al mig que es mou al ritme tranquil d’una suau i agradable melodia minimalista.
Un cop dins, hi trobo dos petits compartiments, editats per separat als EUA, però que arriben al nostre país en format d’un de sol. El primer, “The Novelist” (2001), fou lo primer que es coneix de Richard Swift, un jove compositor californià de 28 anys que ha escrit les seues peces tancat dins la seua habitació, amb la simple ajuda d’un ordinador, i amb la inspiració de songwriters com Rufus Wainwright o Elliott Smith. Els menys de 20 minuts de so Lo-Fi bé es podrien emmarcar com una petita banda sonora d’una pel·lícula antiga, on les imatges en blanc i negre passen a càmera lenta, dibuixant minuciosament cada situació, i on la veu de Swift forma part d’aquesta capsa de música.
Continuo destapant la capsa lentament i, en aquesta ocasió, hem trobo davant de “Walking Without Effort” (2003), una segona part del LP més interessant, que proporciona canvis notables al que he sentit anteriorment. La veu es torna més clara, més propera i no tant distorcionada. A mesura que avança es pot apreciar la gran varietat instrumental de vent que incorpora a cada peça, des de trompetes, saxofons, clarinets, harmòniques… L’indie pop es torna més complet, amb més idees i més varietat musical. El punt àlgid arriba amb “Losing Sleep” i després amb “Beautifulheart”, que tanca l’àlbum, quan hem quedo bocabadat amb la ballarina (que no para de girar), el so de la caixa de música i un Elliott Smith que sembla que saludi.
Notable debut, que si bé no sembla la millor combinació editar conjuntament les dos parts exposades, Richard Swift aconsegueix captar l’atenció de l’oient i deixar-lo captivat. Després de menys de 50 minuts, la ballarina ha deixat de girar. La música s’ha acabat, tot plegat amb un regust de boca molt dolç…
"Beautifulheart"
Val, alguns ho haureu llegit abans, potser. Però les coses bones es poden recuperar, no?
Perquè són divertits, fan un pop fresc i desinteressat. Per haver-los conegut al FIB, aquest estiu. Perquè hi ha una saga de senyors espanyols que s'han de seguir, avui tenim el primer. Però principalment perquè l'edició del clip l'ha fet un "Malabarraco", i com que està molt currat, us el regalo.
Si ens veieu, ature-vos uns instants, segur que valdrà la pena!
Si ens veieu, ature-vos uns instants, segur que valdrà la pena!
