'Self-Portrait' és el cd més descafeïnat del suec Jay-Jay Johanson fins al dia d'avui. Ull! No és que sigui un mal disc, però les expectatives eren altes després que l'any passat edités 'The Long Term Physical Effects Are Not Yet Known', un disc molt destacable amb el que retrobava el so que havia deixat aparcat a Antenna i Rush.Ja no apuntava bones maneres quan es va conèixer que "Wonder wonders" seria el primer senzill, decebedora introducció que comença i acaba sense pena ni glòria, sense cap moment màgic com em tenia acostumat.
Durant 40 minuts més es succeeixen cançons boniques i tristes, com "Lightnight Strikes" o "Liar", o d'altres que són un déjà vu, total, del passat ("Autumn Winter Spring"). Sí, es deixa escoltar, però en cap moment es reinventa en el seu propi so, com fins feia fins ara.
Li dono un_ 5
En destaco_ "Trauma", "Lightnight Strikes".
T'agradarà si t'agrada_ Els primers discos del Jay-Jay i les tardes a lo "peli i manta".
1 comentari:
Eis!
Mira, al final m'he decidit a fer-me un blog. Més que res és per pràcticar i fer alguns experimets..i que no es quedin en una carpeta perduda en el PC. Mentrestant segueixo llegint els de nivell com el teu, a veure si caço alguna cosa.
Merci per la visita!
Publica un comentari a l'entrada