Roskilde Festival 2008 - Els Concerts (III)

Després de tot lo comentat anteriorment, el grup notava ja els efectes ressacosos de dormir poc, posar-se el pijama amb un fred inhumà itípic de Dinamarca i aixecar-se a quarts de 9 del matí per la insoportable calor produïda dins els 4 pals que formaven la tenda d'acampada. Conclusió: no només al FIB es passa calor.

Però quedaven moltes històries per veure, encara. Sorpreses i decepcions...

• Dissabte

Disfresses de plastidecors

Boom Clap Bachelors: En teníem moltes ganes del suec (!!!) José Gonzàlez, però a les 14.00h feia molta calor i havíem de dinar. Total, que ens el vam perdre i vam fer cap a aquest grup de danesos (súper famosos en aquelles terres), que més que destacar per la música (original però repetitivament cansant, sent capaços de poder dir la mateixa frase durant 5 minuts, o una simple cançó amb els mesos de l'any), cridaven l'atenció per les estrafolàries pintes bubblegum, que si malles de colors i ballarines que cantaven com la Witney Houston... Molt estrany.

Joan, realment es diu així?

Joan as Police Woman: No havia escoltat el seu nou treball. De moment, no ho faré. La carpa va començar a rebossar, però la trempera es va anar diluint massa ràpid i Joan no va saber contactar gaire amb el públic, oferint un concert decepcionant per tots aquells dels que esperàvem moltes coses havent sentit l'increïble Real Life.

Hi posava ganes el xavalín...

Neil Young: Amb un sabor agredolç havia començat aquest dissabte musical. I es va allargar més del compte, perquè el senyor Young va saltar a l'escenari amb una mitja hora de retard (fet indignant i sorprenent en un país on la puntualitat regna per sobre de molts altres factors). Però va ser aquí on el dia va fer un gir espectacular. 63 anys vestits amb un tratge tacat de pintura, unes melenes descuidades i una col·lecció infinita de guitarres elèctriques, va fer-se aclamar per tot el públic amb més de 2 hores i mitja de música de la seua prolongada carrera. Una primera part enèrgica, fent bots, vivint amb passió cada moviment amb la guitarra. Una segona més tranquil·la, acústica, amb l'orgue, l'harmònica... Temps per a totes les peces que volíem sentir, "Cinnamon Girl", "Heart of Gold", "Hey Hey Man Man", "Down By the River"... (sí, Gala, allí va estar "Old Man", realment emocionant). Temps també per recordar a un dels seus amics, Bob. (Dylan) interpretant-ne algunes versions. En definitiva, ja els agradaria a molts estar amb tanta bona forma com aquest xavalet!

Girl Talk: Estar allà d'empeus amb tots els clàssics no va ser del gust de tothom. Així que buscant una mica d'adrenalina vam fer cap a aquest anglès que, directament, munta unes sessions completament boges, impossibles de ballar, a un ritme estratosfèric, però amb una performance molt cuidada. No vull saber, però, què s'havia pres el company per moure's d'aquestes maneres allà dalt de l'escenari.

The Chemical Brothers: 20 minuts vaig soportar de "Galvanizes" i coses per l'estil. Aquesta vegada segurament estava més integrat que l'anterior al Summercase, però el show era exactament el mateix i el taladre electrònic, també. Així que vaig abandonar el grup per anar a treure el nas a:

Moltes llums i guitarres, i Black Mountain

Black Mountain: Que un grup així toqui a quarts de 3 no pot ser. Érem 4, o 5 si molt m'apures. I molen un munt: "Thank you very much to come. We know that The Chemicals are playing. We would like to play at 7 or whatever. but...Thank you again, indeed.", va comentar el cantant amb una cara de pena. Mescla de rock dels 70, psicodèlia, llums, guitarres i mitjos temps. M'agraden.

• Diumenge

Últim dia, i s'havia de donar tot lo que quedés d'energia.

Cat Power: Així com la seua col·lega Joan me va decepcionar, Chan Marshall no. Tot i que tot el repertori va sonar amb el seu últim treball Juckebox (i amb això vull dir aquest punt jazz, més que el plan cantautora-guitarra-sola), les cançons es van anar succeint d'una forma correcta, sense arribar a ser brillant, però fent-les diferents i despertant un gran interès de tothom.

Hot Chip: Teníem ganes d'acabar ballant, i Hot Chip n'és una garantia. És impossible resistir-se als moviments de "Ready for the Floor", i tot el seu conjunt d'indie electronic i pop de sintetizadors. En acabar, un xàfec descomunal va mullar tot el recinte, com a mínim, així que ens vam veure obligats a veure...

L'egipci que parlava català

Digitalism: No tinc gaire idea de què anava la música. Trobar-te un suec que parla català, un company seu egipci que també (i a la perfecció) és massa. Si li afegeixes un tio, el primer espanyol amb tots els dies, que ha estat 8 vegades al FIB i t'explica batalletes i aventures de cada festival al que ha anat (ojo a la dada, tot el braç esquerre ple de polseretes), i que a més està allí per la gorra d'escriure en una revisteta musical, la música per tancar el festival era el de menys. Brutal.


Musicalment el festival estava tancat, havent complert en la majoria de les espectatives, però la cita "Roskilde" va deixar alguns detalls, personatges i històries destacables que m'agradarà mencionar...