Roskilde Festival 2008 - Els concerts (II)

Arriben els concerts tan esperats! I això és lo que va donar de sí dels dos primers dies de música de veritat.

• Dijous 29 de Juny

Clutch: Amb la calor de les 17.30h de la tarda ens vam unir amb una densa massa heavy per veure aquestos americans, que ens despertaven un interés zero, però amb les ganes que teníem de concerts, vam acabar ballant-nos tots els "temazos" que van tocar (així ens va donar la impressió per l'excitació de la gent).

el noi-de-la-cinta-al-cap

MGMT: Veure Clutch només era una excusa per veure el noi-de-la-cinta-al-cap de ben aprop. I allí el vam tenir, tocant cada una de les cançons de l'esplèndit Oracular Spectacular, fent saltar el públic i sonant espectaculars. A qui no li diu res "Time to Pretend"? Són una banda debut, però tenen el públic a la butxaca (jo hi estic a dins).

Radiohead: Aquí és on volia arribar. Em feia patir que s'ho prenguessin com un festivalillo i toquessin per complir. Ni parlar-ne. 2 hores de concert, com uns professionals, passant per tota la seva trajectòria (tot i que no li van picar l'ullet a Pablo Honey), amb hits com "Paranoid Android", "Karma Police", "Everything in the Right Place", "Exit Music (For a film)", "There There"... i altres molt més desconegudes de KidA i Amnesiac, que van sonar convincents i hipnòtiques, amb Thom York donant-ho tot damunt l'escenari. Un munt de peces, 2 bisos i 100.000 persones boges. Ja puc tatxar de la llista una cosa menys que fer aquesta vida.

(Malauradament, de Radiohead no hi ha foto per ensenyar)

• Divendres 30 de Juny

Kate Nash: Vam anar a treure el nas a les 14.00h. Amb la carpa a rebentar i sentir les mateixes cançons exactament del seu fluixíssim debut Made of Bricks, només vam esperar al seu hit "Foundations" per abandonar l'escenari Odeon i anar a...

Band of Horses, i moltes llumetes.

Band of Horses: Guitarres, energia, calor, aigua per tots els que estàvem tocant-li les sabates al cantant, un so exquisit i un inici apoteòsic amb "Is There a Ghost". Després, la gent no podia para de cridar i cantar tot lo que tocaven del seu debut Everything all the time, i descansant a les de la continuació Cease to Begin. Aquestos canadencs tenen ganxo.

Kings of Leon: Extremadament puntuals (crec que van començar un minut abans de l'hora prevista i tot), el quartet americà es va plantar a l'escenari Orange (el més gran) per oferir un dels concerts del festival, com així va coincidir tothom. Sense ser una de les meues bandes preferides van sonar impecables, menys countries i molt rockeros.

Nick Cave donant-ho tot.

Grinderman: Ja que estàvem per allà en una bona posició, ens vam esperar per veure Nick Cave (sense The Bad Seeds i sense versos de la Bíblia). Amb unes pintes ben peculiars, el seu bigoti que no hi falti, es va moure amb el micro com un jove de 20 anys, suant el vestit i fent disfrutar al públic entregat.

Miss Alison Goldfrapp.

Goldfrapp: Rapidíssim a veure la nostra apreciada Alison, que em té captivat des de ja fa molt de temps, i que amb aquest últim Seventh Tree, ha tornat a conseguir-ho. La seua veu, aquestes melodies "Number 1", "Happiness", "Oh La La", "Lovely Head"... Sap portar el tempo de lo que ha de ser un grandiós concert, i així ho va fer. L'havia vist com a telonera de Coldplay fa temps, però aquesta noia està aprenent molt, i mola!

Lo que no vaig (poder o voler) veure:
Gnarls Barkley: Hi devia haver molta gent, i tot i que es venia "Crazy" com la cançó del mil·leni, però no m'agrada.
Mogwai: Coincidia amb Grinderman.
Battles: Veure que el centre de la formació és el bateria és estrany. Però la senyora Alison tenia prioritat, i els apunto a la llista de wishlist pel futur.
The Do: Tocar a la mateixa hora de MGMT no pot ser.


PD: Encara que pugui semblar mentida, totes les fotos han estat fetes amb la meua petita Lumix =)