13 de març 2008

La No-Aventura de Sidonie (Sala Apolo, Barcelona, 8 Març 2008)

Dels creadors de l’Aventura de La Casa Azul...
arriba la No-aventura de
Sidonie!!!

Desgraciadament segones parts mai van ser bones, així que ens volem
excusar si aquest cop no complim amb les expectatives.

Sí, ho reconeixem, no ens hem fet amics de Sidonie... i tampoc hi ha
hagut entrevista, però la no-aventura ha estat igual de divertida.

[Breu apunt de mi-bemoll: Al tractar-se d'una No-Aventura, simplement la presentació del darrer treball de Sidonie, podeu comprendre que no conté fotografies de l'espectacle, però per situar-vos una mica en escena, he fet una petita presentació dels protagonistes. Sento comunicar que a algú de vatres una estrella mundial li ha prestat un jersei...]

[A més, mi-bemoll no es fa responsable de les possibles al·lusions fetes a persones o gremis en el següent text.]



  • Dissabte 8
20:00- Barcelona, bar “El Retiro”- El David, l’Elías, el Lluís i el Lluc estem fent una Voll-Damm a la terrassa esperant l’arribada del futur arquitecte Xavier Montoliu. Per sort i alegria nostra, Montoliu (amb una agenda més apretada que Ricardo Bofill) ha trobat un petit forat per acompanyar-nos al concert.

Entranyable bareto aquest de "El Retiro", únic bar de Catalunya que té els
lavabos subcontractats i per anar a pixar t’envien a un altre bar (encara més cutre per cert).

20:30- Un cop reunits els 5, decidim entrar a l’Apolo donat que en teoria el concert comença a les 9. La sala està quasi buida, però es va omplint a poc a poc i es veuen projectades imatges de personatges amb bigoti, més tard sabrem perquè.

Passades les 9 surt el teloner, un tal
Carlos Cros que no desperta gaire entusiasme entre el públic. El noi toca 5 o 6 cançons seves bastant pastel (sense xixa) i es sent murmurejar la gent impacient perquè surti ja Sidonie. Finalment fa una versió de "Mediterráneo" i la cançó "Sylvia", del mateix Sidonie, que creen diversitat d’opinions al grup.
Com sempre, som els més joves exceptuant algunes noies.

22:00- Per fi! Després d’esperar una bona estona, surt Sidonie. Tots duen bigotis a l’estil mexicà, diuen que la idea sel’s va ocorrer la semana anterior mentre menjaven peyote en una boda a Mèxic.

El
concert comença amb "Persona" i segueix amb altres com “Dandy del extraradio” i “La Costa Azul” abans d’entrar en una fase un pel xunga... I és que comencen a tocar cançons en anglès i aquí el grup de no-aventurers flaqueja, i molt. Típiques cares de: però quina cançó és aquesta? Uff, no l'havia sentida mai... I tot això, malgrat el repàs que havíem fet durant els dies anteriors.

Suspenem l’anglès i això fa que sortim amb un aprovat just com a fans de Sidonie... Han anat a pillar...
Pel que fa al públic, un pél decepcionant ja que només hi ha dos
extrems:

  • Extrem 1- Els típics que entren en trance i ho ballen tot, repartint uns bons cops de colze entre la gent. I entre aquests també es pot incloure el baixista de Sidonie, que anava una mica hiperactiu i no parava d’animar al públic, per sort no hi havia control antidoping...
  • Extrem 2- Gent que es passa tot el concert amb els braços plegats com si allò no anés amb ells. Però, per què hauran pagat 19,8 euros si no els agrada?Estavem rodejats de gent més aviat de l'extrem 2.

Molt bona la interpretació de “Sidonie goes to Varanasi” abans del gran moment de la nit, que va ser quan Marc Ros i el baixista hiperactiu van baixar a cantar entre el públic. Tota la sala assentada al terra i ells interpretant “Todo lo que nos gusta” totalment en acústic. Teníem el cantant a mig metre i en un moment donat ens va mirar. Va quedar clar que Marc Ros segueix mi-bemoll, i havia llegit, sens dubte, “l'aventura de la Casa Azul”. Podríem dir que ens va reconèixer. Però va desviar ràpidament la mirada per llançar petonets i somriures a les noies.

Quan van acabar la cançó van interpretar "Giraluna", la cançó més esperada pel públic. Marc Ros va surtir disfressat de rei (“escuchadme girasoles habla vuestro rei”) i els demés també anaven disfressats de llunes i coses per l'estil. Va estar bé.

Després Sidonie va fer veure que el concert havia acabat però era evident que no podien marxar sense tocar “Fascinado” i “On the sofa” i després del bis les van tocar. A la despedida del concert, acomiadant a cadascun dels membres del grup va ressucitar Carlos Cros, el teloner, que va mostrar, aquest cop sí, un gran talent i una bona veu.

Malgrat haver estat un pèl irregular, la sensació al sortir del concert va ser molt bona, amb un Sidonie amb moltes sorpreses i una posada en escena brillant.

  • Diumenge 9
00:00- Anem a sopar a casa Montoliu. I arriba la gran decepció de la nit... Mentre sopem (i Montoliu fa plànols amb l’Autocad...) mirem la “gran” gala d’Eurovisió, per triar el candidat que representarà a Espanya a Belgrad. I com sabreu no guanya La Casa Azul! Pobre Guille, no sap on s'havia ficat...

El David tanca els ulls per no veure a Guille ballant el Chiki Chiki. Però el que està més deprimit és el Lluís que ha vist com derrotaven al seu ídol Arkaitz, amb l’himne “Un Olé”.

2:30- Això s’ha d’animar! Anem cap a Razzmatazz amb un nivell d'alcoholèmia considerable. Les conversacions durant el trajecte són forsa entretingudes. S'estableix un debat sobre si es pot trobar o no l'amor de la teva vida en una discoteca. El nivell, sens dubte, estava alt.

Montoliu, però, va cometre l'error de quedarse a casa. Tenia fenya l'endemà. Aquest cop queda excusat, ja que només l'havíem avisat amb 2 setmanes d'antelació.

A l'entrar a Razz sona “No cars go”, està ple i tot molt bé però ens falla el repertori de DjGato ja que no posa les cançons que esperavem. Escribim uns paperets d’aquells que ni es mira però sorprenentment ens fa cas (en un d'ells) i posa “D.A.N.C.E” de Justice. La nit acaba amb “Smokers outside the hospital door” de Editors (que per cert estaran el 31 de març a Razz).

7:30- Després d’esquivar venedors de cerveses i menjar unes bravetes a la típica paradeta de turno Lluís, Lluc i David arriben al pis que ens havia deixat la cosina del Lluc. Un 10 per ella, per cert! Elías, va ser el més murri (llest), ja que va enfilar directament el tren cap a Terrassa. Ell l'endemà quan es despertés, ja seria a casa. Els altres, no.

14:00- Treiem per la força al David del llit per anar a dinar.
En la nostra recerca dels grans bars de la Península veiem un possible candidat: “Bar Joaquín”, amb aquest nom apunta maneres. Entrem il·lusionats rememorant els entrepans de xistorra i llom del Bar Norte de Saragossa però Joaquín no compleix amb les expectatives... Entrepans de mides superreduides i la truita de patates sospitosament freda.

En acabar, el que quedava del grup es dispersa.

Però la pròxima cita serà aviat, el 30 de març al concert de Love of Lesbian a Barcelona. Fins llavors!


Barcelona, març de 2008


[Paraules afegides dagraïment per mi-bemoll: moltes mercès a tots! =)]

6 comentaris:

superanònim ha dit...

no-aventurers..... En fi...que originals aquesta gent...

Gemma ha dit...

encara no me'n faig, d'autobombo! Però tot arribarà... =) Petó de bona nit!

luclac ha dit...

per cert, qui vulgui venir el dia 30 i sortir a la mini-aventura de Love of Lesbian ku faci! Es diumenge 30 a les 7 al Pg.Lluís Companys de BCN i es totalment GRATIX (que diu lo mauri)!!

Venceslau ha dit...

Que fa la gent de l'espiga i del Gili pel món blocaire!
Records del semiexili barceloní

Per cert Genís, t'agrego als enllaços del meu nou bloc

Venceslau ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Gemma ha dit...

Em deixes fer un comentari ruc i inútil al teu blog?

Per què en els trens els viatgers llegim "aicnegreme ed anatnev" i la gent que està fora ho llegeix del dret? Que no som els de dins els qui hem de trobar la sortida?

Els de renfe són realment idiotes!

Un dia fem un passi de fotos i fem un "falti, falti", "tengui, tengui" i "repe".

Un petó, Mauri!