Elogis i més elogis per Mishima

Hi ha dos tipus de prejudicis que lapiden la major part de la música que es fabrica per aquestes terres:

• Prejudici número 1: Quin horror, canten en català!
• Prejudici número 2: Millor que no anem a tocar a Toledo, segur que no els agradarà.

No són molts els que aconsegueixen driblar aquesta mentalitat (Manel o Els Amics de les Arts recentment), però els barcelonesos Mishima també, mica en mica, s'estan fent un lloc més enllà de la frontera amb Aragó. Recentment, un article al magazine Jenesaispop ha analitzat els que ells anomenen "L'època dorada del pop en català", fent menció a aquestes bandes, i d'altres.

I no és per a menys. Mishima, qui m'ocupa avui, acaba de signar un disc notable, 'Ordre i aventura' (Sones, 2010), ple de música i de lletres imprescindibles: "potser tu mai has tingut un amic imaginari / potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda / potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut" canten a "Tot torna a començar"; o "si no hi ha res etern / ni els calers ni la feina / ni els amics ni els amants / els somnis somiats / els moments viscuts / són com fulles al vent / se les emporta enllà / i capriciós les fa tornar" suspira David Carabén a "Tornaràs a tremolar".

Prejudicis que, acostumats a ingerir tones de música britànica, francesa o fins i tot cantada en idiomes imaginaris (com Sigur Rós), em deixen desconcertat.