21 d’abril 2009

El Petit de Cal Eril - '...i les Sargantanes al Sol' (2009)

'El Petit de Cal Eril i les Sargantanes al Sol' és, per fi, el debut d'aquesta banda tan simpàtica de la que ja he fet alguna pinzellada. Tot i sortir a la venta el proper 27 d'Abril, ja es poden escoltar íntegrament els 11 talls al seu perfil de lastfm.

Mires les caràtula i arrugues les celles pensant: Què passa aquí? Tranquils, tot en ordre. Si ja els coneixes, els has vist en directe o escoltat abans, t'agradaran. Si no saps qui són, et trobaràs amb folk, veus de nens, ritmes alegres i lletres estrafolàriament surrealistes que parlen de fets estranys i incomprensibles (bé, potser sóc jo el que no les entén) i sobretot d'animals (de fet, la meitat dels títols del disc contenen algun nom d'animal).

Són especialment curioses
"I tantes Figues" i "les Sargantanes al Sol"; m'absorbeixen els 7 minuts de "L'Amistat del Calamar"; crec que la millor és "Mandolines Tralalí"; no m'acaba de fer el pes aquesta versió tan estranya de la popular "Ton Pare"; però trobo a faltar les precioses "Mel" o "Tornaràs", que formaven part de la demo 'Per què es grillen les patates?' i que confiava que estiguessin també en el seu primer llarg.

Tot plegat amb accent lleidatà i deixant un bon regust de boca. Ara bé, si busques un substitut a les lletres de Manel, als ritmes d'Antònia Font o a la música de Pascal Comelade, aquest no és el teu lloc, perquè El Petit de Cal Eril ja firma estil propi.

Li dono_ 6
En destaco_ "Mandolines Tralalí", "Amics dels Animals", "i les Sargantanes al Sol"
T'agradaran si t'agrada_ menjar-te una pruna i escopir el pinyol perquè no et creixi un pruner al ventre.

2 comentaris:

Elías ha dit...

oye tío vuelve ya de Austria que la madre del franchute está todavía más jodida de la cabeza que su hijo.
Ahora mismo comparto piso con tres locos!
besitos

Nahim de Liébana ha dit...

Crec que de tota aquesta nova fornada de gent que canta en català, aquesta banda pot fer coses grans, molt més que els Manel. M'explico. En Joan ha sabut fer-se un món, com és cert que ell diu, inspirant-se en part amb en Xesco Boix (encara que aquí, l'espectre és molt més gran, molts músics, per no dir la majoria s'han fet seva una certa barreja entre el món infantil i un cert surrealisme, d'en Jaume Sisa a l'Adrià Puntí, dels Zitzània als U_MÄ). Ara, per acabar-ho de reblar, falta que ens faci un "L'Empordà", un "Sota una Col" o un "Noia de Porcellana".