Aquest és el títol del nou treball d'Astrud, o el que és el mateix, Manolo i Genís, Genís i Manolo, aquest peculiar duet electropop de Barcelona que no para de sorprendre amb cada cançó que escriuen. O els odies o els aclames, no hi ha terme mig. I aquest "Tú no existes" no n'és una exepció.
Fresc per aquestos dies d'estiu, les 11 peces són divertides i tremendament originals. Unes lletres fantàstiques, com sempre, i els tocs de casio que aquesta vegada semblen més "naturals", no sabria descriure perquè.
El disc està format per temes com "Paliza", en el que Manolo descriu lentament com l'estan apallissant, amb un ritme i una tonada alegre i juganera que contraresta amb la magnitud de la història; "El Vertedero de Sao Paulo", on "hay enterradas 4 biblias, una está un poco mordida, pero 3 están en buen estado" i "no es una metafora sinó un vertedero que tienen en Sao Paulo"; o apareix un Manolo cabró comentant que "el último capítulo de Friends me afectó más que lo nuestro" a "Minusvalía", una història de desamor; o "Son los padres", que explica la decepció d'un nen de 10 anys al saber la trista realitat sobre els reis mags: "todo es una mentira"; "Los otakus", on Manolo es fa amic d'una colla d'otakus i està molt content...
El disc acaba amb una peça instrumental, "Ningún tesoro", que només conté una frase suggerent "una instrumental, para que asimiles lo que acabas de escuchar".
Genial. No té desperdici aquest cinquè àlbum de la discografia d'Astrud, i realment és una experiència completament diferent a l'escolta de qualsevol altre grup o disc. Riuràs una bona estona si saps endisar-te a l'atmosfera Astrud i deixar-te portar per les seves històries.
Mira'ls i escolta'ls en alguns dels seus vídeos:
Fresc per aquestos dies d'estiu, les 11 peces són divertides i tremendament originals. Unes lletres fantàstiques, com sempre, i els tocs de casio que aquesta vegada semblen més "naturals", no sabria descriure perquè.
El disc està format per temes com "Paliza", en el que Manolo descriu lentament com l'estan apallissant, amb un ritme i una tonada alegre i juganera que contraresta amb la magnitud de la història; "El Vertedero de Sao Paulo", on "hay enterradas 4 biblias, una está un poco mordida, pero 3 están en buen estado" i "no es una metafora sinó un vertedero que tienen en Sao Paulo"; o apareix un Manolo cabró comentant que "el último capítulo de Friends me afectó más que lo nuestro" a "Minusvalía", una història de desamor; o "Son los padres", que explica la decepció d'un nen de 10 anys al saber la trista realitat sobre els reis mags: "todo es una mentira"; "Los otakus", on Manolo es fa amic d'una colla d'otakus i està molt content...
Astrud - El Vertedero de Sao Paulo
El disc acaba amb una peça instrumental, "Ningún tesoro", que només conté una frase suggerent "una instrumental, para que asimiles lo que acabas de escuchar".
Genial. No té desperdici aquest cinquè àlbum de la discografia d'Astrud, i realment és una experiència completament diferent a l'escolta de qualsevol altre grup o disc. Riuràs una bona estona si saps endisar-te a l'atmosfera Astrud i deixar-te portar per les seves històries.
Mira'ls i escolta'ls en alguns dels seus vídeos:
Astrud - El miedo que tengo
Astrud - Minusvalía
Astrud - Paliza
Astrud - Minusvalía
Astrud - Paliza
1 comentari:
Yo ya lo dije es un disco muy grande. Y casi todas las canciones tienen algo que las hace especiales. De lo que resulta que haya una canción que resulte más especial para el oyente que las otras, quizás para mi sea El Miedo Que Tengo, aunque puede que en el disco las haya mejores como En El Vertedero de Sao Paulo. Nombras las más destacadas, yo le he cogido cariño también a la de Noam Chomski.
Por cierto, saludos que hace tiempo que nos decimos nada, con esto de tanto viajar ;).
Publica un comentari a l'entrada