Kamutao regala EP

Porta per títol 'Kamuflage' i ja és la tercera publicació que veu la llum aquest 2012, després de 'Miriamba Throwaways' i 'Two Suns Can't Shine Together'. Editat pel segell mexicà PIR▲.MD Records, els 5 temes que formen Kamuflage són una col·lecció de beats meticulosament treballts, samples entrellaçades a ritme de hip-hop instrumental i tenyides amb pinzellades de jazz que, com Tony Martínez (alter ego de Kamutao) recomana, "això és una sola peça de música, tanca els ulls i no l'escoltis per separat".

Deixa que els xiulets de "Spring Love/Lazy Sparks" et comencin a seduir i descarrega't l'EP donant la voluntat al seu bandcamp, on també hi trobaràs la resta dels seus treballs. El primer clip és "Jumping Roofs Back Home", una animació d'animals que es belluguen prop d'un llac, realitzada per Zeman & Sokolsky. 

+info: bandcamp | tumblr | rateyourmusic

FOO debuta amb 'Elenin'

'Elenin' és nom de cometa veloç que amenaçava en fer maleses a la Terra, però també el suggerent títol escollit per FOO pel seu debut de llarga durada. D'aquesta manera, els lleidatans deixen enrere l'etapa inicial Flying Peppers, encetada el 2008, amb un canvi de nom, mentalitat i estil, tot trobant un so que recorda uns Two Door Cinema Club en plena forma o uns The Kooks amb energia, banyats d'una fina tela funk.

Per anar fent boca, aquesta colla d'amics (que ben bé podrien ser d'un barri de Sheffield o Manchester) ens apropen i regalen un parell de temes a reverbnation, "Captain Pitty" i "Everything Renews", preàmbul del que serà 'Elenin' (editat pel segell barceloní Onarama Records), a la venta en format físic i digital el proper 1 de febrer.

 

Esperem que l'ambiciosa proposta que presenten no sigui efímera i deixi rastre com la cua del propi cometa.

+info: MySpace | facebook | reverbnation

'Magnòlia', nou treball de Maria Coma

L'1 de Novembre d'aquest 2011 és la data escollida. Magnòlia el títol. I poca cosa més se'n pot extreure d'aquesta presentació breu, misteriosa i prometedora del segon treball de la compositora barcelonina. En un any força intens en què Maria Coma ens ha regalat les versions en directe de 'Linòleum', ara és el torn de nous temes, editats altra vegada pel segell Amniòtic Records.

#Edito: Maria Coma segueix mantenint el misteri i ens regala una segona col·lecció d'imatges i fragments d'aquest 'Magnòlia'. Haurem d'estar atents perquè la cosa sembla que no acaba aquí.

Escolta 'Linòleum en concert' de Maria Coma

L'exitosa gira de presentació de 'Linòleum' (2009, Amniòtic Records) va començar al setembre de 2009 i es va prolongar durant un any i mig, posant el punt i final al febrer de 2011. Després de tantes actuacions i moments especials, Maria Coma decideix enregistrar un recull dels directes, 'Linòleum en concert', que es pot escoltar a bandcamp des del passat mes de juny.

Acompanyada d'un gran equip de músics (Pau Vallvé a la bateria i glokkenspiel; Jordi Lanuza al baix; Núria Maynou al violoncel i Joan Gerard Torredeflot al violí), aquest recull de temes incorpora grans moments que van més enllà de la proposta inicial de 'Linòleum'. Maria Coma s'atreveix a versionar Joanna Newsom amb "Bridges and Balloons", també hi ha temps per homenatjar a la sèrie Lost, de la qual es declara fan, o recordar els bons moments d'u_mä amb "Blanc".

Sonen especialment bé "Plom" i "Pobre desig", i l'actuació acaba amb la tendresa de "Ninones", una nana que va composar per la seva cosina.

Blonde Redhead regala remixos de Penny Sparkle

Francament, no són res de l'altre món. Un EP que reuneix unes quantes versions de temes del seu darrer treball, 'Penny Sparkle' (2010, 4AD), realitzades per autors tan diversos com Pantha du Prince, Games o Gayngs. Però des del seu web (o fent un clic a download aquí sota) és pot aconseguir gratuïtament, que pels temps que corren, no està gens malament.

A la trinxera de Pony Bravo em trobo protegit del dolor

No parlis d'originalitat, parla de Pony Bravo. La proposta dels sevillans és exquisida, s'allunya de qualsevol etiqueta convencional per endinsar-se al country, al folk, al rock, inclús al flamenc. Una combinació explosiva que sedueix des del principi fins al compàs final amb 'Si bajo de espaldas no me da miedo y otras historias' (2008, Discos Monterrey), el seu primer treball, amb menció especial a "Trinchera", "El rayo" o "El guarda forestal".

La grandesa de Daniel Alonso i companyia radica en fer la música que els surt dels collons de la inspiració, sense intimidar-se per possibles crítiques destructives al seu estil repetitiu a nivell instrumental. "El indie-pop está haciendo mucho daño" han comentat recentment en alguna entrevista. Enormes.

El fenomen de les Aias

No és habitual que una banda d'aquí sigui promocionada des d'allà. I amb "allà", em refereixo a l'altra banda del toll, al mateix rovell de l'ou de Brooklyn, Nova York. Aquesta és la història de les Aias, un trio de noies de Barcelona (la Gaia Bihr, la Laia Aubia i la Míriam Garcia) que des de l'abril del 2009 toquen plegades en locals i baretos d'arreu, i que amb tan sols aquest any i mig han aconseguit que Captured Tracks els editi el seu primer disc, 'A la piscina' (2010).

Serà perquè el seu estil no encaixa al que estem habituats aquí i ha sorprés gratament? Serà perquè transmeten simpatia i la seua imatge pot tenir tirada? Serà perquè canten en català i ho varen trobar exòtic? "Pop with distortion sung in their native Catalan (not Spanish, mind you!)" descriu el web americà.

És un fet que la fórmula d'estribillo-estrofa aconseguida, cantant cançons quotidianes i cors "ohohoho", combinades amb unes quantes trompetes i aquest fantàstic rerefons noisy les ha impulsades ben amunt en molt poc temps. "Aias", "Món inventat" o "Tu manes" són el seu aval i carta de presentació. Espero que no només sigui flor d'un estiu.

Un petit tast a continuació i el disc sencer el pots escoltar a spotify.

Aias - "Aias"

Aias - "A la piscina"

El debut de Plans

3 cançons formen 'Nowhere EP' (2010), el primer treball seriós de Plans. "Aftermath", "Hit the Ground" i "Flashes" són els inicis d'aquesta banda de Barcelona integrada per Ignasi, Bachi, Xavi i Maria, i promet. Les influències són fàcilment detectables: una dosi de melodies a l'estil Snow Patrol, una altra teclats que recorden a Keane, uns riffs guitarreros amb el caràcter  d'Interpol, o fins i tot Coldplay, tot creant un so que podria provindre perfectament d'una raconada de Manchester.

'Nowhere EP' (amb aquesta caràtula d'unes vistes nocturnes de la ciutat comtal, i una tipografia que em recorda a Death Cab for Cutie, o no?) es pot descarregar gratuïtament i sona així de bé:

Plans - "Hit the Road"

+info_ MySpace | Facebook | Spotify

Elogis i més elogis per Mishima

Hi ha dos tipus de prejudicis que lapiden la major part de la música que es fabrica per aquestes terres:

• Prejudici número 1: Quin horror, canten en català!
• Prejudici número 2: Millor que no anem a tocar a Toledo, segur que no els agradarà.

No són molts els que aconsegueixen driblar aquesta mentalitat (Manel o Els Amics de les Arts recentment), però els barcelonesos Mishima també, mica en mica, s'estan fent un lloc més enllà de la frontera amb Aragó. Recentment, un article al magazine Jenesaispop ha analitzat els que ells anomenen "L'època dorada del pop en català", fent menció a aquestes bandes, i d'altres.

I no és per a menys. Mishima, qui m'ocupa avui, acaba de signar un disc notable, 'Ordre i aventura' (Sones, 2010), ple de música i de lletres imprescindibles: "potser tu mai has tingut un amic imaginari / potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda / potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut" canten a "Tot torna a començar"; o "si no hi ha res etern / ni els calers ni la feina / ni els amics ni els amants / els somnis somiats / els moments viscuts / són com fulles al vent / se les emporta enllà / i capriciós les fa tornar" suspira David Carabén a "Tornaràs a tremolar".

Prejudicis que, acostumats a ingerir tones de música britànica, francesa o fins i tot cantada en idiomes imaginaris (com Sigur Rós), em deixen desconcertat.

El Bob Dylan del segle 21

El noi de la imatge es diu Kristian Matsson i no és pas americà sinó suec. S'amaga rere el curiós sobrenom de The Tallest Man on Earth, i s'acompanya amb tan sols una guitarra acústica i una veu peculiar. Des que va editar el seu primer àlbum el 2008, 'Shallow Grave', s'ha convertit en un referent del folk. 

The Tallest Man on Earth torna a mirar des d'allà dalt per rubricar un disc esplèndit, 'The Wild Hunt' (2010) que per a mi, ja entra dins del millor d'enguany: folk en estat pur amb el que simpatitzes ja d'entrada, agilitat de dits increïble, melodies properes que parlen del camp (el camp escandinau), brillant i sofisticat al mateix temps... Les comparacions amb Dylan són inevitables.

 

Més enllà d'u_mä

Maria Coma, una de les meitats d'u_mä, s'ha passat una bona temporada composant dins l'estudi, però al meu entendre ha valgut la pena. El resultat és el seu primer treball en solitari, 'Linòleum' (2009), paraula que he hagut de buscar al diccionari i significa una tela forta i impermeable. Tecnicismes a part, porta presentant les cançons del disc des de fa uns mesos, acompanyada de Pau Vallvé, i allí on va, recull molts aplaudiments.

Recentment he tingut la oportunitat de fer un tast en directe de tot aquest teixit musical i he quedat bocabadat. Pels que busqueu el so d'u_mä, aquest no és exactament el lloc. Si us entusiasmen més les seves lletres, potser sí. El seu primer senzill és la història d'un gat (Maria Coma té una fixació malaltissa amb aquests animals), mentre que el segon parla de coses petites com gotes, xinxetes o grills.

Ben segur un dia comentaré més detingudament tot el que ha donat de sí 'Linòleum'. Mentrestant, mireu quines maneres més curioses d'autopromocionar-se.

Neon Indian - 'Psychic Chasms' (2009)

Els reis mags van ser molt i molt generosos l'any passat amb Peter Palomo: un munt de joguines en forma de sintetitzadors de tots colors (com el de la foto), una bona dosi de drogues i moltes idees perquè aquest 2009 pogués editar el seu primer àlbum, de difícil pronunciació, 'Psychic Chasms'. Un disc molt inspirat, ple d'electrònica, amb un punt lo-fi ben peculiar (apostaria que buscat a consciència), amb una lírica ben àcida, fins i tot esfereïdora en alguns moments.

Una llàstima que no s'hagi molestat en editar gaires single ni fer-ne massa vídeos. Perquè en té per parar un tren. I veient el resultat de "Should Have Taken Acid With You" seria curiós veure com representa altres grans temes com "Deadbeat Summer" o "6669 (I Don't Know If You Know)".

Un clar exemple d'inspiració musical i barreja de drogues:

Li dono un_ 7

En destaco_ Les que he mencionat a dalt
T'agradarà si t'agrada_ Les primeres 5 cançons del disc de MGMT i Empire of the Sun

Choir of Young Believers - 'This Is for the White in Your Eyes' (2008)

Cada vegada que m'arriba a les orelles la música d'alguna banda danesa (país poc prolífic en el context musical, val a dir) quedo sorprès. Choir of Young Believers és Jannis Noya Makrigiannis, un rodamón amb tres nacionalitats que va encetar aquest projecte fa un parell d'anys. 'Choir' implica comitè. Així doncs, es va buscar uns quants amics replegats de l'indie underground de Copenhagen per editar el seu primer disc, 'This Is for the White in Your Eyes' (2008) -el pots trobar aquí.

Jannis ha sabut trobar un so peculiar pel seu debut, una bona combinació de folk i de pop portats a grandiositats orquestrals. Més pop i variat en un inici, "Next Summer" i "Action/Reaction" (el primer senzill, a l'estil Beach Boys), es calma al llarg d'una segona part més folk, "Wintertime Love" (que sembla cantada per Thom Yorke), "Why Must It Always Be This Way?" o "Yamagata". Entre mig, moltes veus, molts violins i elaborades polifonies.

Li dono_ 7/10
En destaco_ "Hollow Talk", "Action/Reaction", "Next Summer"
T'agradarà si t'agraden_ Fleet Foxes, els violins i les cançons tranquil·les de Thom Yorke.

Micah P. Hinson - 'All Dressed Up and Smelling of Strangers' (2009)

A grans trets, per a fer un bon àlbum de covers pots:
1) Agafar un grapat de cançons famoses, seguir un sol estil i esperar que tingui acollida.
2) Agafar un grapat de cançons desconegudes i, sigui quin sigui l'estil escollit, aconseguir que tothom les conegui i els hi agradi.

'All Dressed Up and Smelling of Strangers' és el cinquè disc d'estudi de Micah P. Hinson, i és un acceptable disc de covers. Inferior a les seves últimes entregues (especialment el seu debut 'and the Gospel of Progress' (2004) ) aquest doble-cd té la gràcia que compleix amb els dos punts esmentats, en el que el de Texas interpreta cançons conegudes ("Suzanne", de Leonard Cohen; "My Way", de Frank Sinatra; "While My Guitar Gently Weeps", de The Beatles) i d'altres ben desconegudes, amb dos parts diferenciades, una primera més folk on Micah P. canta solament amb la seva guitarra, i una segona on una amplia banda d'instruments acompanyen la veu esquerdada del cantautor.

Com la nit i el dia. Aquí les dos parts.

Li dono_ 6/10
En destaco_ "Runnin' Scared", de Roy Orbison; "Sleepwalk", de Santo & Johnny; "While My Guitar Gently Weeps", de The Beatles.
T'agradarà si_ No et fa res sentir cançons de tota la vida amb altres estils.

The Asteroids Galaxy Tour - 'Fruit' (2009)

Casualitats de la vida, l'estiu del passat 2008 The Ateroids Galaxy Tour van tocar al Roskilde Festival (I, II i III), però per aquelles dates, aquestos danesos no tenien ni un sol disc al mercat i van ser relegats a un pavelló júnior de poca tirada.

'Fruit' (2009), és el seu primer àlbum, i tal com diu Lars Iversen (baixista i teclista) i Mette Lindberg (la rossa que canta), han vingut aquí per "complir amb una missió: donar color al pop, mesclar el funk i el folk, i combinar el soul de l'antiga escolta amb psicodèlia i sons de l'espai exterior". Dit així, espanta. Però el cert és que tots aquestos estils es fonen a la perfecció en 10 cançons que tan sonaran a les pistes de ball com per acompanyar sessions de soul antic.

Segur que enguany, quan trepitgin escenaris de festivals estiuencs, tindran una posició privilegiada en tots ells. Si no tens la oportunitat, pots escoltar el seu cd aquí.

The Asteroids Galaxy Tour - "The Sun Ain't Shining No More"

Li dono_ 8
En destaco_ "The Sun Ain't Shining No More", "Push the Envelope", "The Golden Age"
T'agradaran si t'agrada_ el pop, el funk, el soul i la psicodèlia, però sobretot el pop.

El Petit de Cal Eril - '...i les Sargantanes al Sol' (2009)

'El Petit de Cal Eril i les Sargantanes al Sol' és, per fi, el debut d'aquesta banda tan simpàtica de la que ja he fet alguna pinzellada. Tot i sortir a la venta el proper 27 d'Abril, ja es poden escoltar íntegrament els 11 talls al seu perfil de lastfm.

Mires les caràtula i arrugues les celles pensant: Què passa aquí? Tranquils, tot en ordre. Si ja els coneixes, els has vist en directe o escoltat abans, t'agradaran. Si no saps qui són, et trobaràs amb folk, veus de nens, ritmes alegres i lletres estrafolàriament surrealistes que parlen de fets estranys i incomprensibles (bé, potser sóc jo el que no les entén) i sobretot d'animals (de fet, la meitat dels títols del disc contenen algun nom d'animal).

Són especialment curioses "I tantes Figues" i "les Sargantanes al Sol"; m'absorbeixen els 7 minuts de "L'Amistat del Calamar"; crec que la millor és "Mandolines Tralalí"; no m'acaba de fer el pes aquesta versió tan estranya de la popular "Ton Pare"; però trobo a faltar les precioses "Mel" o "Tornaràs", que formaven part de la demo 'Per què es grillen les patates?' i que confiava que estiguessin també en el seu primer llarg.

Tot plegat amb accent lleidatà i deixant un bon regust de boca. Ara bé, si busques un substitut a les lletres de Manel, als ritmes d'Antònia Font o a la música de Pascal Comelade, aquest no és el teu lloc, perquè El Petit de Cal Eril ja firma estil propi.

Li dono_ 6
En destaco_ "Mandolines Tralalí", "Amics dels Animals", "i les Sargantanes al Sol"
T'agradaran si t'agrada_ menjar-te una pruna i escopir el pinyol perquè no et creixi un pruner al ventre.

Fanfarlo - 'Reservoir' (2009)

Per bé o per mal, el debut dels londinencs Fanfarlo (nom extret d'un personatge d'una obra de Baudelaire, per molt ridícul que pugui semblar) recorda a molta música ja escoltada. 'Reservoir' té l'aire festiu de Beirut, la veu del cantant de Clap Your Hands Say Yeah! (però sense cansar tant), melodies i acords típics d'Arcade Fire, bons arranjaments com Sufjan Stevens... tot en 11 cançons!

Obre el teló "I'm a Pilot", espectacular, i ja et fas una idea del que t'aniràs trobant. El principi del disc és aplastant, "Ghost", "Luna"... amb unes melodies que calen ben ràpidament. Paradoxalment, el primer single és "Harold T. Wilkins or How to Wait for a Very Long Time", que es deixa escoltar, però no és la millor del disc ni de llarg.

Trompetes, cordes, un arsenal instrumental, cops de palmell... Acaba la sessió amb "Good Morning Midnight" i ja tens ganes que torni a començar. Potser no satisfaran els seguidors d'Arcade Fire, potser tampoc els de CYHSY!, ni els de Beirut trobaran un "Nantes" o "Sunday Smile", però Reservoir (que el trobaràs aquí) deixarà molt a dir.

Li poso_ 7.5
En destaco_ "I'm a Pilot", "Luna", "Finish Line".
T'agradarà si_ t'agraden tots els grups comentats anteriorment.

The New Raemon - 'A Propósito de Garfunkel' (2008)

"La cafetera" obra el disc, i aquest sona al meu reproductor sense parar a lo "repeat" no sé quantes vegades...

Realment sorprenent aquest passat 2008 per la quantitat de bons debuts a nivell nacional que han aparegut en escena: Russian Red, Vetusta Morla, Manel, Klaus & Kinski, Joe Crepúsculo... o aquestos The New Raemon, banda de Barcelona encapçalada per Ramon Rodríguez (líder també de Madee i Gould'n'Ghosts) que es presenta en solitari amb 11 cançons plenes de folk i de pop.

'A Propósito de Garfunkel' (el trobaràs aquí) sona a uns Love of Lesbian que han apartat l'humor i s'han centrat només a la part més trista i melòdica, com a "El fin de la resistencia" o "Tú, Garfunkel", o també recorden als bons moments de Lovely Luna a "La cafetera". Però per sobre de tot, i tot i que la veu de Ramon no sigui una eminència, sona brillantment poètic i sensacional.

Si tens ganes d'ocupar 34 minuts a base de forts sentiments i rica instrumentació, aquest és el teu àlbum.

Li dono_ 8
En destaco_ "El saben aquel que diu", "Hundir la flota", "¡Hoy estreno!".
T'agradarà si t'agraden_ Love of Lesbian, Lovely Luna i bones bandes de pop en castellà.

Parker Lewis - 'Cuanto Romance Il Ragazzo, Adorabile' (2008)

Parker Lewis és una banda sueca, de la famosa ciutat d'Uppsala, on es va trobar aquell cançoner "fet per anònims" ja fa molt de temps. Desconec si el seu nom té alguna cosa a veure amb la mítica serie nordamericana dels norantes "Parkis Lewis Can't Lose", però us asseguro que no és fàcil fer-se amb gaire informació.

Però que avui els estigui mencionant, simplement, és perquè escoltant les cançons de 'Cuanto Romance Il Ragazzo, Adorabile' (ni idea del perquè el títol en italià -!!!-) t'entra un bon rollet al cos del que costa despendre's. I no podia ser de cap altra manera, ja que una banda que prové de les gèlides terres sueques només pot portar el segell indie-pop de la bona estrugança. Sonen tan instrumentals i simpàtics com I'm From Barcelona o Sambassadeur (a "Via Emilia" o "Bash the Cynicals" o "Heroes"), però amb un punt més techno-electrònic (com a "75 Days" o "The Only Loving Boy in New York").

De moment només fan concerts als països escandinaus, però la seua frescor farà que ben aviat se'n senti a parlar arreu. Mentrestant, el pots trobar per aquí.

Li dono_ 6,5
En destaco_ "Via Emilia", "Cezanne", "75 Days".
T'agradarà si_ t'agraden les cançons molt poperes.

Lindstrøm - 'Where You Go I Go Too' (2008)

No hauria apostat mai del món que podria estar totalment enganxat a aquest noruec de la fotografia, de barbes molt deixades, més pròpies d'un autor folky, amb la guitarra i la solitud,a lo Bon Iver o Iron & Wine, que d'un deejey en potència com és Lindstrøm.

Està clar que les aparències enganyen, i darrera aquesta cara d'hermità, s'amaga una font increïble d'electrònica, minimalisme, techno i disco que ha plasmat al seu primer treball, 'Where You Go I Go Too' (2008), i que l'han situat en diverses llistes com una de les grans novetats d'aquest any que ja s'acaba.

Totalment d'acord, amb només 3 peces (la primera de 29 minuts de durada), Where You Go I Go Too no és una simple sessió que podria sonar en qualsevol local nocturn d'aquestes característiques, no. Aquest àlbum és un viatge brutal que se t'emporta, t'endinsa en llocs molt llunyans i et retorna a casa, volent tornar a repetir l'experiència.

Li dono un_ 8
En destaco_ "Where You Go I Go Too".
T'agradarà si_ li dones una oportunitat als 29 minuts de la primera peça.