29 de novembre 2011

Sílvia Pérez Cruz & Javier Colina Trio @ Auditori Enric Granados (24/11/11)


El contrabaixista navarrès Javier Colina feia temps que tenia una col·lecció d'arranjaments desats en un calaix de casa. Eren peces d'aquesta fornada d'autors cubans ja desapareguts com Sindo Garay, Bola de Nieve o Rita Montaner, les quals totes tenen en comú una lírica espectacular. Però Colina, sempre tocant en agrupacions instrumentals, no havia tingut ocasió de mostrar-les... Fins que va topar amb la veu de la catalana Sílvia Pérez Cruz.

La sinergia entre ambdós és única i l'engranatge funciona a la perfecció, fet que els has portat a editar 'En la imaginación' (2011, Produccions Contrabaix). Acompanyats d'un parell de "monstres" del jazz nacional, Marc Miralta a la bateria i Albert Sanz al piano, van presentar a Lleida els 10 temes del disc, un darrere l'altre i per ordre.

Se'ls notava un cert rodatge de portar dies voltant per la geografia espanyola. "Debí llorar", "Belén" o "La tarde" són grans cançons que, embolcallades de la tendresa i sensibilitat que es respirava, així com de la qualitat desmesurada dels músics, van prendre unes dimensions descomunals. Sílvia cantava:
"Las penas que me maltratan,
son tantas que se atropellan,
y como de matar me tratan,
se agolpan unas a otras y por eso no me matan"
El públic, entregat i omplint totes les localitats de l'auditori, va obsequiar amb molts aplaudiments la feina dels músics, que van marxar contents i ovacionats de Lleida, tot esperant que aquesta no sigui una col·laboració puntual sinó l'inici de molta música plegats.

05 de novembre 2011

Covers: "Between the Bars"


Era el febrer del 1997, quan un jove Elliott Smith de 28 anys editava "Between the Bars" dins de l'àlbum 'Either/Or', un tema de pell de gallina, trist, poètic, colpidor, sobre estar atrapat entre dos coses, indecís de no saber què fer.


La força d'aquestes notes han servit per inspirar a una bona colla d'artites a fer les seves pròpies versions del tema. És el cas de la cantant americana Madeleine Peyroux, a qui li va donar un toc més jazzístic i sofisticat el 2004.

Seguint amb la simplicitat d'un piano i amb la seua veu particular, Chris Garneau també va homenatjar Elliott Smith el 2007, incorporant-la a 'Music for Tourists'.


En un to més orquestral i sense lletra, la Vitamin String Quartet deixà que els violins portessin la melodia de la peça. Emily Haines (de Metric), Stephanie Schneiderman o Agnes Obel també en tenen versió, i és que és fàcilment una de les cançons més versionades dels últims temps.