In-somni 2007 (el resum)

Amb una mica de retard, ja estic en condicions d'explicar tot el que va donar de sí aquest cap de setmana d'in-somni replet d'actuacions musicals. El resultat és un bon sabor de boca, la sensació que s'estan fent coses, que hi ha qui es mou, i que poc a poc les escenes sense tanta projecció van adquirint protagonisme.

• Dijous 22 de Novembre

El festival obria les portes de la segona edició a la sala La Boîte poc abans de mitja nit, amb la presentació del darrer número del magazine cultural ponentí Revers, i l'actuació dels (desconeguts per la meva part) lleidatans Hewel, que van sorprendre a la majoria d'assistents pel seu directe, cançons treballades i concises, i versions originals d'artistes com Mendetz o Franz Ferdinand. Tot un descobriment ben agradable.

Miqui Puig, vivint-ho

Mentre la sala anava prenent consistència, Miqui Puig, el que fou jurat del programa televisiu Factor X, es passejava entre els assistents tot meditant el que seria la selecció de peces per més tard. El resultat va ser un trajecte dels dels anys 60/70 fins a l'actualitat, passant per electrònica, pop, ritmes més alternatius... Una mica desenxufat al principi, el dj es va trobar més còmode amb el pas del temps fins aconseguir una atmosfera poc menys que apoteòsica.

• Divendres 23 de Novembre

El cartell de divendres presentava el plat fort del festival: Jay-Jay Johanson. I si portava aquesta etiqueta era per algun motiu, tal com es va poder apreciar amb la multitud de gent que es va aplegar (poc puntual), al Cafè del Teatre de l'Escorxador.

Jay-Jay Johanson

Tímid i introspectiu, acompanyant de la seva banda, pianista, baixista i bateria (fixeu-vos que no utilitza guitarres) i d'un Apple, imprescindible aparell avui en dia (que interpretava a la perfecció cadascuna de les bases rítmiques electròniques de cada peça), Jay-Jay Johanson va pujar a l'escenari per reinterpretar un bon grapat de cançons de la seva discografia, repassant, bàsicament, els primers àlbums Tatoo, Whiskey i Poison, i deixant de banda la seva època més experimental (des del punt de vista de l'electrònica).

Curt però amb moments intensos. Poc més d'una hora i quart dalt de la tarima, el suec va estar sol i acompanyat, va cantar fins i tot a capella. Va tenir moments per a tot. Però no va ser rodó per l'incomprensible xivarri que es desprenia des del darrera del local.

Un cop a fora, vam tenir la oportunitat d'intercanviar algunes paraules amb els integrants de la banda, molt agradables, per cert, fent temps abans de desplaçar-nos al Cotton Club per veure la següent actuació: The Pinker Tones.

Perquè entre mig actuaven Herois de la Katalunya interior (que no posaré ni en negreta per intentar fer veure la poca rellevància que hauria de tenir aquesta ¿banda?), segurament l'espectacle més patètic i lamentable que he vist mai, i que veuré en molt de temps: 4 xavals de Tarragona desagradablement emmascarats, impertinents, desentonats, matxacons... Un cúmul de despropòsits, un darrere l'altre, que no era ni música ni res.

The Pinker Tones en directe

Havent tingut aquesta mala sort de conèixer-los en directe, poc després es van presentar The Pinker Tones a l'escenari, uns atípics dj's que van oferir un recull de ritmes i melodies ballables amb gran encert, una bona sessió d'electrònica que no va tenir l'acceptació que es mereixien per part de la gent (poca, val a dir). No obstant això, desitjo llarga vida al duo barceloní, perquè realment tenen talent.

• Dissabte 24 de Novembre

Últim dia d'aquesta petita marató musical. No vaig poder assistir a l'actuació dels catalans Tokyo Sex Destruction, però no crec que fos el lloc més adient (el Cafè del Teatre), perquè aquestos guitarreros oferissin un espectacle amb condicions. Tot i això, no puc opinar per la meva absència.

Vive la Fête

Però ens vam retrobar al Cotton Club, amb l'energia i frescor dels belgues Vive la Fête, segurament l'altre plat fort del festival. Amb la gent abocada al duo i omplint la sala fins la bandera, la banda va oferir un bon espectacle d'electro-rock, tal com ens té acostumats. Espectacle, música i diversió, què més volem?

Finalment, la nit va acabar amb una sessió dels dj's residents a la sala lleidatana, els Calvin Brothers, punxant alguns dels temes més actuals.


Segona edició del festival in-somni i, com he comentat al principi, genial iniciativa per apropar bandes tan internacionals com les comentades a una ciutat petita i sense tradició com és Lleida. Enhorabona.

Atemptat a la llibertat d'expressió

És agressiva aquesta afirmació, però és així com m'he sentit, quan algú "de dalt", sense donar més explicació, ha suprimit la meva connexió (i la de tots els usuaris de la UPC, com a mínim d'això és del que tinc constància) a totes les pàgines amb domini "blogspot.com", després que el jutge mercantil núm.2 de Barcelona (amb resolució LSSI/07/073) hagi considerat inapropiada la publicació d'alguna pàgina amb aquest servidor per a tots els usuaris de l'estat espanyol.

Sense conèixer amb profunditat de quines pàgines en concret s'està parlant ni del "mal" que han pogut causar, jo (entre molts altres usuaris), he patit durant uns dies una censura del meu i dels milions de blogs que puc tenir a l'avast.

És per això que faig constància d'aquest fet inadmisible i intolerable, però que a hores d'ara ha quedat solucionat de manera misteriosa (havent fet notar la meva exaltació previament a l'organisme de la UPC), i que reprendré les publicacions d'aquest blog en breu.

Una salutació entre desconcert i indignació.

Trilogia Kevin Smith

Dimarts de Cine no s'atura i aquesta setmana, a part de la tradicional projecció de dimarts, tenim el plaer d'oferir 3 pel·lícules seleccionades dins la filmografia de l'eclèctic Kevin Smith, aquest mateix 28 de Novembre, a la residència d'estudiants de Terrassa.

Aquesta iniciativa sorgeix arran de la bona acceptació que va tenir el curs passat la projecció de la trilogia de Regreso al Futuro.

Per aquesta ocasió hem escollit la divertidíssima Mallrats (1996), la tragicomèdia Persiguiendo a Amy (1997) i el clàssic de Clerk's (1994), primera obra del director americà, i primer gran èxit de la seva carrera.

Pels que no conegueu res Kevin Smith, heu de saber que es tracta d'un dels homes més frikis que he pogut veure: amant de tot lo relacionat amb els còmics, Star Wars, els Videojocs, el hockey, el sexe... Temes recurrents que fan que no puguis para de riure, moltes vegades, per lo absurdes que són les situacions.


[Els horaris de les projeccions i demés informació la podeu consultar al mateix cartell de la sessió.]

Decepcions del 2007 (i no són poques)

Ara que ja estem arribant a les acaballes de l'any, i després d'haver pogut pair ja una bona quantita de discos, puc començar a fer alguna valoració que altra.
Deixo lo millor pel final, així que començaré avui comentant aquests artistes dels que esperes amb candeletes que arribi el seu proper àlbum, però, incomprensiblement, han editat un disc fluix, mediocre, o directamnet dolent.

Aquí alguns exemples:

Queens of the Stone Age -Era Vulgaris

Directament començant per la caràtula (?¿!!!??) però què és això? És de lo més lleig que he vist en temps. No m'agrada. I quan agafes alguna cosa amb prejudicis, malament anem. I és una pena, perquè QOTSA és una de les meves bandes preferides: un so inconfusible, la veu de Josh Homme increïble, unes guitarres oh!, riffs potents i amb vida...

Però aquesta vegada no entenc què ha passat, perquè tot plegat es fa monòton i repetitiu. Han perdut un punt d'alegria i originalitat, i ara es basa tot en bastant de soroll i poques nous.

Per més que li dediqui temps a que m'agradi, això no ha fructiferat i s'ha acabat convertint en la decepció de l'any.

4/10

Air - Pocket Symphony

Ets un enamorat de "Moon Safari"? Et va agradar "The Virgin Suicides"? Creus que "10000Hz Legend" no era tant dolent com el plantejaven sinó tot al contrari? i cada vegada que sents "Talkie Walkie" se't torna a posar la pell de gallina?

Si compleixes algun d'aquests requisits, llavors aquest "Pocket Symphony" no et convencerà, perquè el duo francès s'ha quedat sense benzina. No tenen aquells moments hipnòtics d'abans. No presenten cançons tan elaborades. Sembla, talment, com si haguessin fet un disc per complir, tot i que amb unes quantes vegades d'escoltar-lo, et puguis impregar de l'atmosfera airiana i puguis quedar mitjanament satisfet.

En destaquen: Once Upon a Time, Mer du Japon, Napalm Love.

6/10

The White Stripes - Icky Thumb

Apuntava maneres. Un primer senzill a la bena, Icky Thumb, fort, pura adrenalina, alguns detalls peculiars pel so que els de Detroit ens tenien acostumats.

Arriba el cd sencer i la pregunta que se'm passa per ment és: "Elephant va ser una excepció?". Perquè si ja l'últim treball "Get Behind Me Satan" no estava a l'altura de les crcumstàncies, aquí han tornat a reinventar-se però sense trobar el camí adient.

Se salven altres cançons com You Don't Know What Love Is (You Just Do as You're Told), o Conquest, però en general deixa molt que desitjar.

6/10

Clap Your Hands Say Yeah! - Some Loud Thunder

Eufemismes com "Aquest no és un disc fàcil", "Voler evolucionar és difícil" o "El segon cd sempre costa molt" no justifiquen aquest petit desastre. I dic desastre després d'haver pogut adorar el seu primer treball de títol homònim. Allò sí que era original, divertit, juganer, estrany...

Aquest "Some Loud Thunder" és molt estrany, poc juganer i gens divertit, sinó tot el contrari: fosc, molt fosc, tèrbol, i sense tanta imaginació com fa, tan sols, un parell d'anys.

Això sí, no deixis d'escoltar Satan Said Dance o Yankee Go Home, que són realment genials.

5/10

Deluxe - Fin de un viaje infinito

Bé bé bé... Arribats en aquest punt la cosa começa a ser difícil d'avaluar. Però tranquils que en faré un resum ben ràpid i entenedor: "Fin de un viaje infinito" és un dels majors conjunts de despropòsits que mai he sentit, absurt fins a ser insoportable.

Xoel, l'has cagat.

1/10

Simpsons? o un recull de pel·lícules?

Hi ha algú que no sàpigui qui són els Simpsons? Evidentment, la resposta és no.

A dia d'avui no crec que hi hagi cap ésser que hagi pogut viure paral·lelament a aquesta atípica família de personatges grocs d'Springfield.

Si bé és cert que ens han repetit tots els capítos fins a la sacietat (ja ho comentaven un dia a La Baca Pop), i sembla que coneixem tots i cadascun dels detalls de cada escena, mai acabes de descobrir-los amb profinditat...

I si no, només cal que mireu aquesta pàgina [Escenes i imatges de referència de les pel·lícules], d'algú que s'ha dedicat a retallar frames originals i posar-los al costat del Bart, Homer, Marge i companyia, i en la que podreu trobar coses com aquesta:

Simpsons & The Shining (El Resplandor)

2001:Odisea en el Espacio, La Naranja Mecánica, En busca del arca perdida, Ciudadano Kane, Qué bello es vivir!, Alguien voló sobre el nido del cuco, El Padrino... són d'altres que també han estat homenatjades. Increïble repertori a pel·lícules de tots els temps, moltes de les quals, ben segur, havien passat desapercebudes al veure els capítols.

2a edició In-somni Lleida 2007

Doncs sí, el que semblava impossible, un festival independent prou interessant, amb propostes d'alt nivell d'aquí i d'arreu fet a Lleida, arriba a la segona edició, properament, aquest mes de Novembre, els dies 22, 23 i 24.

Si ja l'any passat va ser una grata sorpresa descobrir aquest In-Somni, podent veure Camera Obscura, Mendetz o Ladybug Transistor, aquest any tindrem l'oportunitat de gaudir d'artistes de la talla de Jay-Jay Johanson, The Pinker Tones, Tokyo Sex Destruction o Vive la Fête (entre d'altres). Tot plegat increïble.

A més, també forma part del festival la presentació del Reactable, aquest nou instrument electrònic que està fent furor arreu del món, i que ha estat utilitzat, entre d'altres, per la Björk, a la Biblioteca Pública de la ciutat.

Tots els detalls a la pàgina web del festival.


PD: Jay-Jay Johanson... Ai Déu meu... Quina emoció!

Parecidos Razonables? #10

Aquesta vegada un de molt evident, amb dos bandes de renom al capdavant (Queen i Blur) i un artista al darrere de tot (Andy Warhol) com a punt de referència. N'hi ha d'altres, segur, que han imitat l'estil.

¿Està tot inventat i ara només ens dediquem a copiar?

Queen - Hot Space (1982) &
Blur - The Best of Blur (2000)




Les referències:
Obres com "4 Marylins (1962)" o "4 Pandas (1983)", d'Andy Warhol.

Per "Tots Sants": Panellets.

Amb una mica de retard celebro la castanyada. I com que aquest any va envoltada d'apunts i més apunts traduïts en innumerables exàmens, encara no he pogut degustar cap panellet dels de tota la vida.

Sort que hi ha gent al món (artista la catalogaria jo), com la Gemma Peiró, Peiró pels amics, que darrera del pseudònim de Gyzketa té amagats cops tan genials com aquest:

Panellets para todos

Sobretot no us oblideu de passejar detingudament pel seu fotolog, que realment, val molt la pena.

Molts records Gemma! =)