Les expectatives estaven molt i molt altes, la cosa prometia. Però per alguns
ets i uts encara no ens hi havíem pogut apropar. El nou
Cafè Blau de Lleida semblava que ens havia de donar tot allò que la majoria de locals de la ciutat no ens ofereix. Si no sabeu de què us parlo, feu una ullada al que, per allà a mitjans d'octubre,
vaig escriure en aquest mateix bloc (i del que em penedeixo després d'haver vist el panorama).
No ens enganyem, Carrer Teuleries no és un lloc fàcil de situar al mapa de la ciutat, però després de diverses voltes vam entrar al que havia de ser el temple de la música i la festa, el santuari dels dissabtes, el paradís lleidatà (per definir-ho ràpidament)... però la veu d'Amaya Montero ja cridava alguna de les cançons de la
Oreja de Van Gogh i les primeres cares d'alarma van aparèixer dins el grup.
Primera decepció.
Vista ràpida d'un ambient que hagués pogut estar en qualsevol altre racó de lo més patxanguero del país, i
Rihana o alguna d'aquests altres personatges (tot i que algú els tingui en un pedestal), agafa el micro per continuar amb la... festa? del moment.
Tota l'atenció se'n va cap al deejey, mentre continuen les cares atònites i se'm passa pel cap:
"li demano una de MGMT?". La resposta és clara, i me la dóna la següent cançó, un altre temazo amb tota regla, un
Juanes o així (la veritat és que no era Juanes, però ho hagués pogut ser).
Ja no hi ha res a fer, i el següent focus d'atenció per degollar sóc jo i les paraules del 16 d'octubre:
"La cosa promet." mi-bemoll va perdre credibilitat i possiblement alguns fans fa un parell de dissabtes.
6 minuts després vam posar punt i final al
Cafè Blau.
Gent de Lleida no us enganyeu, fins mai!
"La cafetera" obra el disc, i aquest sona al meu reproductor sense parar a lo "repeat" no sé quantes vegades...
L'agenda de Manel està el alça, i ja es poden veure programats concerts pels propers mesos arreu de la geografia catalana. I no és estrany. El seu disc de debut "Els Millors Professors Europeus" ha estat inclós en molts top-10 dels millors discs nacionals de l'any i el rumor de que són bons s'està extenent. Ara toca confirmar-ho en directe.
Així de contents estan els noruecs Svein Berge i Torbjørn Brundtland, àlies Röyksopp, ja que després de 4 anys tornaran a treure disc el proper mes de Març. Junior és el títol escollit, i el primer tall que se'n pot extreure, "Happy Up Here", sona, ni més ni menys, com abans. Si t'agradava "Eple" ('poma' en noruec), aquesta segurament no et decepcionarà, tot i que no acaba de tenir tant de ganxo. Jo, per si un cas, ja n'estic enganxat.
Parker Lewis és una banda sueca, de la famosa ciutat d'Uppsala, on es va trobar aquell cançoner "fet per anònims" ja fa molt de temps. Desconec si el seu nom té alguna cosa a veure amb la mítica serie nordamericana dels norantes "Parkis Lewis Can't Lose", però us asseguro que no és fàcil fer-se amb gaire informació.