Charlotte Gainsbourg, Beck i el surrealisme

Un monopatí damunt de 8 hamburgueses, un noi amb mitja cara afaitada, un mirall que reflecteix el darrera, un astronauta que té crêpes enlloc del cap, una banyera plena de cereals... Tot això, i molt més, forma part del surrealisme de "Heaven Can Wait", tema que signa l'actriu i cantant Charlotte Gainsbourg amb l'ajuda del polifacètic Beck, i que ha estat inclòs en 'IRM' (2009). Un disc on l'americà hi ha posat cullerada amb un resultat més que interessant.

M'agrada el clip, m'agrada la música i m'agrada que parlar de Gainsbourg no només inclogui els termes 'Antichrist', clítoris degollats o problemes mentals.

Donem una oportunitat a... Sexy Bicycle

Algunes vegades comences a remenar pel MySpace. D'un grup a un altre. D'aquest a un tercer. I fins a un quart. Cançons enregistrades amb mp3 cutre, que costa distingir si el que escoltes és la veu o és el soroll de fons. Gent que penja les seves històries buscant que algú els en faci ressò. Sexy Bicycle ho han acoseguit. Nika i Levan Kvaratskheli són dos georgians afincats a Barcelona que divaguen per ambients psicodèlics i amb pressupost zero, i que han aconseguit captar el meu interès a través del seu espai a internet.

Em pregunto si una bicicleta pot ser sexy, i us recomano que no us espanteu perquè els títols de les seves cançons siguin frases com "Sex with your mother" o "Hardcore flames". Les lletres no s'entenen.

Covers: "Heartbeats"

Algunes cançons, pel fet de ser versionades i tornades a versionar, passen a adquirir la dimensió de mítiques. És el cas d'"Hallelujah!" o el de "Heartbeats", un tema originalment signat pels suecs The Knife i que obria el seu àlbum 'Deep Cuts' (2003). Tota una bomba electro-pop, plena de sintetitzadors, que feia les delícies dels fans de la banda i que ara és àmpliament coneguda.

Però aquesta és la versió que la gent coneix? No. Van haver de passar tan sols uns mesos perquè el cantautor José González, també suec, canviés radicalment l'estil de l'original i reinventés la peça fent-ne una versió acústica, amb tan sols la línia de guitarra i la seva veu, i l'inclogués al seu àlbum de debut en solitari, 'Veneer' (2003).

One night to be confused
One night to speed up truth
We had a promise made
Four hands and then away.

Both under influense
We had devine scent
to know what to say
Mind is a razorblade.

To call for hands of above
to lean on
Wouldn't be good enough
for me, no.

[...]

I apartir d'aquí, una bona col·lecció de remixos per a pistes de ball fets per qualsevol anònim deejay, que ja no poden arribar a millorar mai aquests dos prodigis.

Adrià Puntí és entrevistat 7 anys després...

... i realment ha deixat el llistó altíssim.

Ànima, aquest espai cultural força interessant emès pel Canal 33 i dirigit per Toni Puntí i Bibiana Ballbè, va patir un esdeveniment més propi d'un programa de Tele5 que de la cadena catalana. En el retorn del cantant Adrià Puntí (que ara es fa anomenar Josep Puntí) a la televisió, es va presentar cec d'alcohol i amb una actitud patètica, fent que fos una odissea qualsevol acció semblant a una entrevista. Un fort aplaudiment pel digne comportament de la Bibiana Ballbè durant els pocs instants que va durar aquesta entrevista impossible.

Els de l'APM n'han seleccionat uns quants fragments, encara fent més divertit el resultat final. Vegeu-ho, les paraules sobren.

Neon Indian - 'Psychic Chasms' (2009)

Els reis mags van ser molt i molt generosos l'any passat amb Peter Palomo: un munt de joguines en forma de sintetitzadors de tots colors (com el de la foto), una bona dosi de drogues i moltes idees perquè aquest 2009 pogués editar el seu primer àlbum, de difícil pronunciació, 'Psychic Chasms'. Un disc molt inspirat, ple d'electrònica, amb un punt lo-fi ben peculiar (apostaria que buscat a consciència), amb una lírica ben àcida, fins i tot esfereïdora en alguns moments.

Una llàstima que no s'hagi molestat en editar gaires single ni fer-ne massa vídeos. Perquè en té per parar un tren. I veient el resultat de "Should Have Taken Acid With You" seria curiós veure com representa altres grans temes com "Deadbeat Summer" o "6669 (I Don't Know If You Know)".

Un clar exemple d'inspiració musical i barreja de drogues:

Li dono un_ 7

En destaco_ Les que he mencionat a dalt
T'agradarà si t'agrada_ Les primeres 5 cançons del disc de MGMT i Empire of the Sun

Amic dels Amics de les Arts

Anomenar-se Els Amics de les Arts és tot una declaració d'intensions. En aquesta ocasió no parlaré del mític bar de Terrassa que porta el mateix nom, no. Aquesta volta toca parlar del Joan Enric Barceló, l'Eduard Costa, el Ferran Piqué i el Dani Alegret, quatre joves de Barcelona que no només tenen una delicades especial per la música, sinó que també cuiden al detall les lletres i històries que ens expliquen, les caràtules, els videoclips...

Pel seu estil a mig camí del folk i del pop cantat en català, de ben segur que seran comparats amb Manel. I no és per a menys. Acaben d'editar 'Bed & Breakfast' (que podeu escoltar-lo per aquí) i gràcies a temes com "Jean-Luc" o "L'home que treballa fent de gos", per aquí apostem que pot arribar tenir tant d'èxit com 'Els millors professors europeus'. Si no, temps al temps.

The New Raemon @ Casa Elizalde (04/12/09)

La Casa Elizalde a arrebossar per la presentació del segon llarg de The New Raemon. Invitacions esgotades en qüestió de minuts, el mateix dia que s'han posat a disposició. A lo Bruce Springsteen. Piano, guitarra acústica i faristol.

Amb aquest panorama s'ha plantat Ramon Rodríguez, acompanyat al teclat per Marc Prats, damunt el petit escenari d'aquest centre cultural de Barcelona. Ha tingut temps de tot; de repassar les velles cançons de 'A propósito de Garfunkel', de presentar les noves de 'La dimensión desconocida', de versionar Estanislau Verdet i Nueva Vulcano, d'introduir una peça que formarà part d'un nou EP, inèdit de moment, de recordar l'època de Madee, i ha tingut temps per a bromes, acudits, més bromes i molt de contacte amb un públic força familiar. És més, ha ofert un concert a la carta dels assistents, que podien escollir quina cançó volien.

En directe, i sense l'ajuda de la banda, sona immens. No és gens difícil entendre, doncs, el perquè del seu èxit. The New Raemon ja no és "ah! sí! el cantant de Madee en solitari". The New Raemon és molt més.

Una de mosques