Beatboxing amb el Google Translator? Googlecore!

Atenció: per endinsar-se a l'entrada d'avui s'ha d'estar preparat, física i psíquicament. És un avís, no em faig responsable de possibles efectes secundaris degut a la monstruositat de les obres que s'exposen a continuació.

Que el món s'està tornant boig, ja fa temps que en tenim certs indicis. Però si algú es pensava que TOT ja estava inventat, anava errat. I es que un nou fenomen (o gènere musical o el que sigui) s'està estenent a una velocitat vertiginosa: el Googlecore. Encara no té entrada a la wikipèdia, però ja són centenars de "cançons" que es poden escoltar.

De fet, el primer àlbum ja ha estat editat  aquest passat 3 de desembre (!!!). Porta per títol 'fitterhappier' (en honor a Radiohead) i l'autor és un americà de Denver que es fa anomenar thegoogleist (ben trobat).

Que què és el Googlecore? Molt simple. S'entèn en 5 passos. Només cal:

• Obrir el google translator 
• Introduir monosíl·labs com més estranys millors
• Escollir un parell d'idiomes de difícil traducció entre ells
• Clicar sobre la icona "escolta"
• Modificant els gargots fins obtenir resultats sorprenents com aquest:

Aquesta de dalt ha estat la primera obra creada (1 Desembre 2010), d'un polonès, Milkak, amb un títol fàcil de recordar "pv zk pv pv zk pv zk kz zk pv pv pv zk pv zk zk pzk pzk pvzkpkzvpvzk kkkkkk bsch pv zk zk pv pv bsch" (si la voleu provar, traducció d'alemany a anglès com mostra la imatge de dalt o cliqueu aquí).

La segona, i després de l'èxit, el dia 2 de Desembre: "bkk bkk bkk t kkb bkk bkk bkk t kkbbkk t bkk bkk kkb bkk bkk bkk kkb kkkkkkkkkkkkkk bbbbbbbbbbbb", de l'irlandès Dataloss (també amb nom enginyós).

Captain Carlin, un anglès de 19 anys n'ha fet una altra el mateix 3 de desembre: "I've Got a Lovely Bunch of Consonants", innovant amb el títol. Beatboxing 100%.

I la llista segueix i segueix, i es va ampliant per moments. A RYM n'estan fent el seguiment. Veure per creure. Creure per veure.

Ja ho deia Schroeder...

El fenomen de les Aias

No és habitual que una banda d'aquí sigui promocionada des d'allà. I amb "allà", em refereixo a l'altra banda del toll, al mateix rovell de l'ou de Brooklyn, Nova York. Aquesta és la història de les Aias, un trio de noies de Barcelona (la Gaia Bihr, la Laia Aubia i la Míriam Garcia) que des de l'abril del 2009 toquen plegades en locals i baretos d'arreu, i que amb tan sols aquest any i mig han aconseguit que Captured Tracks els editi el seu primer disc, 'A la piscina' (2010).

Serà perquè el seu estil no encaixa al que estem habituats aquí i ha sorprés gratament? Serà perquè transmeten simpatia i la seua imatge pot tenir tirada? Serà perquè canten en català i ho varen trobar exòtic? "Pop with distortion sung in their native Catalan (not Spanish, mind you!)" descriu el web americà.

És un fet que la fórmula d'estribillo-estrofa aconseguida, cantant cançons quotidianes i cors "ohohoho", combinades amb unes quantes trompetes i aquest fantàstic rerefons noisy les ha impulsades ben amunt en molt poc temps. "Aias", "Món inventat" o "Tu manes" són el seu aval i carta de presentació. Espero que no només sigui flor d'un estiu.

Un petit tast a continuació i el disc sencer el pots escoltar a spotify.

Aias - "Aias"

Aias - "A la piscina"

Introspecció

Clip per a una intervenció fictícia al Pavelló Alemany de Barcelona (Mies van der Rohe).

Idea original i fotografia: Quima Farré

Model: Ben Shibolet

Acústic de Mujeres @ La Farinera (18/10/2010)

La Farinera del Clot va oferir, aquest passat dijous i divendres, una sèrie de concerts gratuïts per commemorar la Jornada del Dret a la Participació "Tenim Drets": tertúlies intercalades entre música en viu i curtmetratges és una bona combinació per passar un vespre. Però els conceptes "gratis" i "aforament limitat" són gairebé incompatibles a dia d'avui.

Dijous era el torn del cantautor Josele Santiago i les bandes barcelonines Standstill i Mujeres. L'auditori del centre cívic ple a rebossar i desenes d'assistents (entre els quals qui escriu aquestes línies) esperant a fora  a que algú cedís la seva cadira va propiciar que aquesta crònica sigui més curta del previst. El moment va arribar, finalment. Un cop a dins, breu però intens: unes paraules sobre l'abortament i les famílies homosexuals, i un acústic de Mujeres tan familiar com si estiguessin tocant al menjador de casa meva. "Los Gritones" (curtmetratge de Roberto Pérez Toledo, guanyador de la vuitena edició del Notodofilmfest) va tancar la sessió: "aaaaaaaaaaaaaaaaaahhhh!".

Los Gritones

Videoclip de Fred i son

No crec que hi hagi una única ànima que es pugui resistir al bon rotllo que desprenen els barcelonins Fred i Son. Formats els 2005, se sumen a l'onada popera que van encetar bandes com Nisei o Sedaiós, i acaben de publicar el seu primer treball 'Diu que no sap què vol' (2010, Sones), un conglomerat musical directe i fresc, que conté una de les caràtules més curioses que he vist en temps: algú se'n recorda dels mítics "ganxillos" de la padrina?

Sense crear tanta expectació com els seus compatriotes d'origen i so Aias, estigueu atents perquè l'agenda de concerts del quartet augmenta per moments i el seu directe és força interessant. Però mentrestant, prengueu nota de com es fa un estel de paper.

Fred i Son - "L'arc de Sant Martí"

Mapa de metro de l'indie espanyol

El pop, el rock o la tropicàlia es fan i es desfan en un entramat de línies de metro ben curioses per posar una mica d'ordre i entendre com està el panorama musical independent a la península. Fer una classificació com aquesta (click a la imatge) és una tasca força complicada i ben segur que no deixa satisfet a tothom (de fet, trobo a faltar alguns noms bàsics de l'escena catalana: Els Amics de les Arts, Sanjosex o Antònia Font, ¿hola?), però el resultat ha quedat força presentable.

El mapa està obert a noves incorporacions i es completarà definitivament el proper 11 de novembre. Què li trobes a faltar? Què hi sobra?

Fred i Son @ Bar Macondo (11/10/10)

Els nervis han traït els primers compassos d'un concert força especial dels barcelonins Fred i Son, que ha servit per escoltar algunes de les peces del seu primer disc 'Diu que no sap què vol' (Sones, 2010), però sobretot, per tancar els ulls i transportar-nos a algun indret plujós de Glasgow i poder viure alguna pinzellada en directe dels Belle & Sebastian. Aquest era el motiu i reclam del vespre, amb un cartell made in B&S que els ha quedat força curiós i s'inspira en el recent editat 'Write About Love' (precisament el mateix dia!).

Embolcallats per un ambient ben familiar, l'actuació ha començat entrebancada però ha fluït ben aviat gràcies a temes com "Judy and the Dream of Horses" o "The State I Am In". La veu de Xavi Rosés (ben segur que no sóc el primer que li troba el símil) té una retirada a la de Murdoch, fet que dóna credibilitat a la proposta.

Del seu disc de debut han tocat temes com "Cançó de fred i son" i ràpidament s'entèn el perquè d'una nit-homenatge als escocesos: melodies pop que es fan i es desfan, històries tan autèntiques... com les de Belle & Sebastian.

Fred i Son - "Cançó de fred i son"

Fred i Son - "Els personatges"