Més enllà d'u_mä

Maria Coma, una de les meitats d'u_mä, s'ha passat una bona temporada composant dins l'estudi, però al meu entendre ha valgut la pena. El resultat és el seu primer treball en solitari, 'Linòleum' (2009), paraula que he hagut de buscar al diccionari i significa una tela forta i impermeable. Tecnicismes a part, porta presentant les cançons del disc des de fa uns mesos, acompanyada de Pau Vallvé, i allí on va, recull molts aplaudiments.

Recentment he tingut la oportunitat de fer un tast en directe de tot aquest teixit musical i he quedat bocabadat. Pels que busqueu el so d'u_mä, aquest no és exactament el lloc. Si us entusiasmen més les seves lletres, potser sí. El seu primer senzill és la història d'un gat (Maria Coma té una fixació malaltissa amb aquests animals), mentre que el segon parla de coses petites com gotes, xinxetes o grills.

Ben segur un dia comentaré més detingudament tot el que ha donat de sí 'Linòleum'. Mentrestant, mireu quines maneres més curioses d'autopromocionar-se.

Guille Milkyway: "Ganar un Goya estaba fuera de mi mundo"

Parlar avui de La Casa Azul és certament poc original. Però l'ocasió s'ho mereix. No es guanya un Goya cada dia. I es que Guille Milkyway va escriure el tema principal de la película 'Yo, también' (escrita i dirigida per Álvaro Pastor i Antonio Naharro), que anit fou galardonada amb el premi a la "millor cançó original".

Durant l'entrega dels premis, Guille va donar les gràcies als seus fans (o sigui nosaltres) i va comentar que guanyar aquesta estatueta està "nada más lejos de mi imaginación y de mi mundo". És possible que sigui cert, però amb la imaginació que té, no descarto que ho hagués arribat a considerar. 

La peça, "Yo también", en si mateixa s'allunya lleugerament del que ens té acostumat a escoltar, i s'endinsa pels camins de la rumba, més adients al fil de la pel·lícula. Això sí, amb un clar toc popero i una lletra marca LCA.

Felicitats Guille!

Moment freak de la setmana: MeNeO

Des del carrer s'escoltava. I el terra tremolava. Encuriosit, m'he apropat dins el Fòrum del FNAC per veure què o qui era el causant d'aquest terratrèmol acústic i m'he topat amb unes quantes desenes de persones envoltant un personatge. De més aprop, he pogut constatar que aquest personatge vestia simplement uns gallumbos força hortera i uns mitjons de colors, i es movia a ritmes esquizofrènics mentre subjectava una Game Boy (sí, una d'aquestes relíquies extingides).

En un primer instant, no he entès què coi passava, fins que he interpretat que el personatge en qüestió (un guatemaleny de nom artístic Rigo Pex, que actua sota MeNeO), tenia programades un arsenal de cançons electròniques, a 8 bits (o sigui molt cutre), dins la seva Game Boy. De fons, unes imatges planes d'algun joc 2D per amenitzar-ho i engrandir aquest sublim moment.

Ha "tocat" Daft Punk, d'altres del mundillo que no conec i alguna creació seua amb una barreja entre música per a videojocs i techno del bèstia. Provocador i macarra, les 19h de la tarda no és la millor hora per una sessió explosiva com aquesta i els assistents simplement somreien estupefactes. Està clar que el seu públic potencial es reuneix els divendres i dissabtes a les 4 de la matinada amb una bona dosi de drogues al damunt.

Investigant, he vist que és força famós i que ha actuat al Sónar i en altres ambients semblants. L'acompanya el  santanderí Raúl Berrueco (aka VJ Entter) fent la part visuals dels espectacles. Perquè us en feu una idea, es dediquen a això:

Els Amics de les Arts @ Luz de Gas (01/02/10)

El diccionari dels estudis catalans defineix la paraula Arts, en una de les seves accepcions, de la següent manera: "que tenen per objecte l’expressió de la bellesa mitjançant el color, la forma, el so, el llenguatge, el moviment: pintura, escultura, arquitectura, música, poesia, dansa."

I precisament aquesta és la millor manera per a definir un concert d'Els Amics de les Arts, un conjunt d'ingredients que va més enllà d'un espectacle musical.

Luz de Gas ha fet ple per veure un dels grups del moment. Ja una hora abans, els assistents (un públic força jove i curiosament majoritàriament femení) envaïen la porta principal de la sala.

Força impressionats per la quantitat de públic i amb cares d'astorament total, Els Amics de les Arts han saltat a l'escenari, oferint un espectacle excepcional. Han tocat totes les peces que el públic esperava. Tant del 'Bed & Breakfast' (2009), com dels seus anteriors 'Castafiore Cabaret' (2008) i 'Roulotte Polar' (2006). Començant per "Súper bon noi" fins a "A vegades". Fins i tot s'han atrevit amb una que el públic ha demanat: "Código da Vinci". Entre mig, han incorporat tota mena de monòlegs i històries, petites actuacions de teatre, molt d'humor, moltíssim, missatges subliminals hilarants, l'home que treballa fent de gos i el rap d' "Exercici seixanta", que és espectacular.

Amb una introducció sublim a "L'endocrina" (si no em falla la memòria), han picat l'ullet als músics/humoristes novazelandesos Flight of the Conchords. També han tingut una estona per recordar la seva època al pis d'estudiants a Muntaner, just on es troba Luz de Gas, o versionar amb una paròdia el "Quelqu'un m'a dit" de la Carla Bruni.

Al final, cares de satisfacció per part de tots, i amb ganes de repetir l'experiència. Perquè sí, veure Els Amics de les Arts és una experiència que va més enllà d'un simple concert.

Charlotte Gainsbourg, Beck i el surrealisme

Un monopatí damunt de 8 hamburgueses, un noi amb mitja cara afaitada, un mirall que reflecteix el darrera, un astronauta que té crêpes enlloc del cap, una banyera plena de cereals... Tot això, i molt més, forma part del surrealisme de "Heaven Can Wait", tema que signa l'actriu i cantant Charlotte Gainsbourg amb l'ajuda del polifacètic Beck, i que ha estat inclòs en 'IRM' (2009). Un disc on l'americà hi ha posat cullerada amb un resultat més que interessant.

M'agrada el clip, m'agrada la música i m'agrada que parlar de Gainsbourg no només inclogui els termes 'Antichrist', clítoris degollats o problemes mentals.

Donem una oportunitat a... Sexy Bicycle

Algunes vegades comences a remenar pel MySpace. D'un grup a un altre. D'aquest a un tercer. I fins a un quart. Cançons enregistrades amb mp3 cutre, que costa distingir si el que escoltes és la veu o és el soroll de fons. Gent que penja les seves històries buscant que algú els en faci ressò. Sexy Bicycle ho han acoseguit. Nika i Levan Kvaratskheli són dos georgians afincats a Barcelona que divaguen per ambients psicodèlics i amb pressupost zero, i que han aconseguit captar el meu interès a través del seu espai a internet.

Em pregunto si una bicicleta pot ser sexy, i us recomano que no us espanteu perquè els títols de les seves cançons siguin frases com "Sex with your mother" o "Hardcore flames". Les lletres no s'entenen.

Covers: "Heartbeats"

Algunes cançons, pel fet de ser versionades i tornades a versionar, passen a adquirir la dimensió de mítiques. És el cas d'"Hallelujah!" o el de "Heartbeats", un tema originalment signat pels suecs The Knife i que obria el seu àlbum 'Deep Cuts' (2003). Tota una bomba electro-pop, plena de sintetitzadors, que feia les delícies dels fans de la banda i que ara és àmpliament coneguda.

Però aquesta és la versió que la gent coneix? No. Van haver de passar tan sols uns mesos perquè el cantautor José González, també suec, canviés radicalment l'estil de l'original i reinventés la peça fent-ne una versió acústica, amb tan sols la línia de guitarra i la seva veu, i l'inclogués al seu àlbum de debut en solitari, 'Veneer' (2003).

One night to be confused
One night to speed up truth
We had a promise made
Four hands and then away.

Both under influense
We had devine scent
to know what to say
Mind is a razorblade.

To call for hands of above
to lean on
Wouldn't be good enough
for me, no.

[...]

I apartir d'aquí, una bona col·lecció de remixos per a pistes de ball fets per qualsevol anònim deejay, que ja no poden arribar a millorar mai aquests dos prodigis.

Adrià Puntí és entrevistat 7 anys després...

... i realment ha deixat el llistó altíssim.

Ànima, aquest espai cultural força interessant emès pel Canal 33 i dirigit per Toni Puntí i Bibiana Ballbè, va patir un esdeveniment més propi d'un programa de Tele5 que de la cadena catalana. En el retorn del cantant Adrià Puntí (que ara es fa anomenar Josep Puntí) a la televisió, es va presentar cec d'alcohol i amb una actitud patètica, fent que fos una odissea qualsevol acció semblant a una entrevista. Un fort aplaudiment pel digne comportament de la Bibiana Ballbè durant els pocs instants que va durar aquesta entrevista impossible.

Els de l'APM n'han seleccionat uns quants fragments, encara fent més divertit el resultat final. Vegeu-ho, les paraules sobren.